L'ànima dels poetes


Sempre havia pensat que la poesia de Narcís Comadira és una mica llepada, que duu el classicisme i la pulcritud (hereves del seu gust pel Noucentisme i la poesia italiana) fins al límit que voreja la carrincloneria. Un punt de vista subjectiu, és clar, basat més en gustos poètics personals que no pas en una valoració real de les aptituds del poeta.

I vet aquí que fa un parell d’anys vaig ensopegar amb L’ànima dels poetes, un recull d’articles de Comadira editat per Ara Llibres, que vaig trobar a l’escandalós preu d’un miserable euro (miracles de les liquidacions d’estocs) i del que n’he extret lectures de valor incalculable. De tant en tant l’agafo de la lleixa i me’l rellegeixo desordenadament, la seva estructura així ho permet. La primera part la conformen articles que segueixen un ordre cronològic, on parla de les festivitats que se succeeixen i cita fragments de poetes que les han tingut en compte. La castanyada, el Nadal, la primavera... Acostumo a prendre l’article dedicat al moment en què llegeixo, ara mateix un que parla de la propera florida dels ametllers:
“Les coses passen amb una incontenible fugacitat i la florida dels ametllers bé en podria ser el símbol. La ciutat ha crescut i els ametllers s’han retirat als petits hortets aprofitats d’aquelles zones de ningú, entre el suburbi i el camp, i n’hi ha algun que treu el nas, extraviat, als talussos dels trens de rodalies. I, és clar, els poetes d’ara no estan pels ametllers. La ciutat i les seves angoixes els semblen molt més importants. Són els signes del temps.”
La segona part del llibre recull articles sobre poetes concrets de la nostra tradició literària (Verdaguer, Ferrater, Sagarra), tots ells escrits des de la vivència personal com a lector o conegut, i tenint en compte el que n’han dit o la dimensió real del personatge.

El millor, però, és l’exquisida erudició que demostra en Comadira. L’elegància del seu gest mostra el món que l’envolta amb uns altres ulls, amb l’ànima del poeta. Amb la seva lectura m’abstrec de la lletjor que m’envolta i que nosaltres mateixos, amb les nostres actituds, provoquem en aquest món modern en què els poetes no poden estar pels ametllers. Aquest matí, quan he tancat el llibre, he tornat a ensopegar amb els energúmens desvagats, sorollosos, cridaners, malparlats, xulescos i de gustos dubtosos que embruteixen la meva ciutat, la típica ciutat del cinturó de Barcelona, grisa, bruta i cansada, que té la natura ben lluny. I m’he preguntat si amb els anys no m’he tornat jo mateix un llepat, o si simplement he après a veure la realitat dels poetes, una realitat molt per damunt de tanta mediocritat.

P.S.: Vull aprofitar l'ocasió per recordar breument dos poetes traspassats la setmana passada, en Jordi Pope i l'Ángel González, l'ànima dels quals seguirà entre nosaltres.

Comentaris

  1. Vaig llegir aquest recull d'articles fa uns quants anys i en guatro un bon record. Ara espero impacient les memòries del seu autor.
    També des d'aquest comentari un record pel Jordi Pope.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada