L'escriptura invisible


Quan vaig assabentar-me que Cossetània col·laboraria en l'edició d'un llibre amb els 100 posts recollits més interessants, vaig apuntar-m'hi de seguida. El dubte era escollir el meu millor escrit de tres anys de feina: impossible! És com demanar-li a un poeta quin dels seus poemes considera que és el millor. Als fills, te'ls estimes tots, o almenys els justifiques. Així que, amb una idea recent, vaig escriure'n un de nou que encara no ha vist la llum.

Avui l'he rellegit, per allò de veure si quedarà bé en l'antologia (és un dels escollits), i he pensat que, sorprenentment, té molt sentit després de celebrar-se les Jornades de la Catosfera 08: és una continuació culminant de les opinions que he esbossat en els dos darrers comentaris a la trobada de Granollers.

Així doncs, he cregut oportú que aquest post vegi la llum. Al cap i a la fi, sortirà publicat en un llibre on la majoria dels textos ja han estat publicats. Al capdavall, el llibre no ha de ser pas un descobriment per a tots nosaltres (potser sí per a la gent que no conegui el fenomen de la Catosfera); resultarà més aviat un testimoni molt ben documentat.


L'escriptura invisible
L’escriptor duu dins seu un suïcida en potència. La seva addicció per la ploma o el teclat el mena, tard o d’hora, fins a l’objectiu final: la desaparició, la invisibilitat. Una amarga ironia si tenim en compte el concepte clàssic de la immortalitat literària. Però ser immortal demana el preu de desaparèixer completament, un contrasentit que s’explica pel procés, quan l’individu es dilueix com reguerols de tinta primer en el pensament i després sota l’empara de la pàgina en blanc. Quan l’escrit arriba al lector, l’autor ha desaparegut si realment acaba assolint l’objectiu de la qualitat. Cal quedar-se arraulit rere la paraula, deixar que aquesta faci la feina, s’endugui tots els compliments i sigui ella qui estableixi lligams amb el lector.

Robert Walser va reconèixer la pràctica de la desaparició com un mal endèmic de la seva actitud vital i literària, tan fraternalment unides en una simbiosi que Enrique Vila-Matas ha analitzat repetides vegades (sense anar més lluny, a la monumental Doctor Pasavento, assaig sobre la desaparició física i espiritual). Fou l’antítesi de l’escriptor mediàtic, amant d’una vida i d’un treball callats i pausats. Cal que l’escriptor es faci invisible de camí cap a la seva obra: mentre hi ha gent que es perd a la muntanya, l’escriptor es perd en el seu treball. Walser, caràcter paradoxal i únic, ho féu a la vegada quan el trobaren mort damunt la neu que envoltava el sanatori d’Herisau.

És per això que l’escriptura d’un blog, si es fa segons aquestes premises, és el camí més curt cap a la desaparició. Res de numerets funambulistes, res de converses de cafè, res de gracietes fàcils o de fer el ploricó: l’autor, si s’ho proposa i és ambiciós, esdevé invisible, tant en el temps de la creació com en la pervivència del text o la seva lectura en la xarxa. Com un llibre adormit en qualsevol biblioteca, el blog espera a que l’obrin, a que el completin en el sentit més literal del terme: el lector en persona podrà afegir-hi el seu propi epíleg! I si l’autor ha esdevingut íntimament rigorós sense deixar-se endur per l’exhibicionisme de la pantalla, sabrà que la invisibilitat és al capdavall una gran victòria.

Comentaris

  1. Estan molt bé aquestes idees que exposes, sobretot la idea de la invisibilitat i la voluntat de perdurar més enllà de la mort i de ser llegit de l'escriptor-bloguista.
    Ja sabem què sortirà publicat a la pàgina del llunÀtic ;)

    Ens llegim,

    ResponElimina
  2. Per cert, jo també et felicito per formar part dels cent blocs que sortirem a l'antologia de la Catosfera!

    ResponElimina
  3. Jo penso que a vegades la veu d'algú és tan viva, tan forta, que no aconsegueix morir a l'escripura. Hi ha vegades que l'escriptura descarnada, la més íntima és en sí la persona, i que si bé pot semblar que desapareix, en realitat s'intensifica.

    Si finalment té lloc aquesta destrucció, inesborable al capdavall, és protagonitzada per l'escriptor, però de braçet, veiem que l'acompanya l'escriptura.

    Tot i això sempre encantada de llegir els seus articles!

    ResponElimina
  4. molt bo el post David, és fantàstic la idea de la invisibilitat ... el final ...rodó

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada