Les minves de Gener



Fa un dia esplèndid a la Garrotxa, amb la temperatura que s'enfila com si ja fos primavera. Després de dinar la Zita em proposa aprofitar-ho per anar a fer una passejada; mentre ella fa fotografies, jo baixaré el vi del dinar, que m'emboira el cap.

Tot passejant, mentre el paisatge em recorda que tot i la treva encara és hivern, em ve al cap un poema de Joan Maragall, "Les minves de Gener". Primer em penso que és de Carner i quan tornem de passejar consulto l'antologia de la MOLC. Però no, m'equivoco, només ensopego amb "Matí d'hivern", que tampoc està gens malament, amb un parell de versos deliciosos que el conclouen: "Al camp, la jugadora de tennis, ben cossada / pel jersei blanc, somriu, pensant a l'avançada / com fugirà -d'uns quants vinclaments exquisits- / la cremoreta gèlida del capçiró dels dits."

Com que persisteixo en el dubte i no tenim a mà cap antologia de Maragall, passo a internet i de seguida em trobo amb el poema sencer. I sí: "Som al mig de l'hivern: ahir glaçava, / demà les neus blanquejaran la serra. / La primavera és lluny del temps endintre, / pro un dia com avui n'és la promesa." Però la vertadera promesa és la de l'amor perquè li espolsi l'hivern de dins seu. Calen les il·lusions perquè les aspreses, de cop i volta i sense esperar-ho, donin una treva que serveixi per agafar aire.

Tornem tranquil·lament cap al poble, veient com la tarda cau, mandrosa, enmig d'un paisatge calm i bonhomiós. Em sento exultant i penso que cal proposar-se promeses per sentir-se cada dia així, com una primavera enmig de l'hivern. Cal tenir sempre a mà promeses per complir.

P.S.: L'ombra dels dies presenta el seu segon fragment, prenent l'obra de Stefan Zweig com a referent i reflexionant sobre la culpabilitat, l'amor i la literatura.

Comentaris