A la llum de la lluna (i II)



No és pas que m’agradin les llistes, però les noves tradicions comercials que regeixen les nostres vides tenen en els decàlegs i els rànkings tot allò necessari per establir els nostres Olimps de necessitats. El llunÀtic tampoc se'n salva, doncs, però amb matisos importants.

Ara fa uns dies us comentava el bon moment personal que, a través del llunÀtic, he viscut durant el passat 2007. Un bon moment que contrastava, però, amb l’estat real de la qüestió, i que té un paral·lelisme en la literatura catalana: mentre Frankfurt era un èxit (amb tots els peròs que li vulguem posar), la realitat ens deia que el nombre de lectors en català decau i que els premis importants resten deserts per la manca de qualitat de les propostes.

Fent ullada als post del 2007 m’adono que entre les meves lectures hi destaquen ben poques novetats editorials i, d’entre elles, ben poques m’han convençut: el cas del darrer Sant Jordi (Joaquim Pijoan amb Sayonara Barcelona) o del darrer premi Llibreter (El cinquè en joc, de Robertson Davies) en són un exemple. Curiosament, són llibres ja editats de fa anys o que viuen una segona joventut gràcies a reedicions actuals els que més m’han convençut. Els clàssics de tots els temps i els més moderns, obres rotundes, que no te’n pots desempallegar, que t’acompanyen durant dies i et deixen un pòsit, aquestes són les que valen la pena de destacar. Us faig cinc cèntims de les millors lectures que he gaudit durant aquest passat any:

Viatge amb Heròdot, de R. Kapuscinski. Que un periodista, amb un llibre on analitza les interrelacions de la vida, les lectures i el seu ofici, sigui dels més destacats, assenyala dues coses ben contradictòries: que, d’una banda, la narrativa metaliterària viu un gran moment amb la barreja de gèneres, la confusió de ficció i realitat, i l’estil i la qualitat com a banderes; de l’altra, que la ficció en el seu concepte més clàssic passa per un mal moment.

Elogi de l’ombra, de J. Tanizaki. Els darrers temps Occident està redescobrint les literatures asiàtiques. Tanizaki és un dels clàssics japonesos, autor d’un torbador relat anomenat La clau, i que en aquest breu assaig analitza les claus de la seva pròpia literatura i, per extensió, de la cultura nipona. Deliciós, com les altres edicions que Angle Editorial fa en la seva col·lecció El far.

Llums a la costa, de J. Benavente. No és pas que hagi de ser un gran renovador o el salvador de les nostres lletres, però llibre a llibre en Jaume demostra un ofici que l’ha conduït a la seva millor obra fins al moment. Sense renunciar al classicisme formal, les seves històries denoten obsessions habituals (la soledat, un cert existencialisme nascut de la incomprensió, la pèrdua) i influències certament beneficioses (Canetti, Sebald). Sense pretendre-ho, en Jaume és un modern, desprenent-se d’aquella pàtina decimonònica que encara avui en dia és un llast en la literatura catalana.

Els millors contes de la literatura fantàstica, diversos autors
. A vegades parlo al llunÀtic de l’estil decimonònic com a element negatiu, però sempre tenint en compte lectures contemporànies que utilitzen aquest estil amb ben poca gràcia. Perquè trobar-se amb narradors tan importants com Maupassant, Poe, W.W. Jacobs o Ambrose Bierce, que a més ofereixen històries engrescadores on la fantasia suggestiona el lector, et reconcilia amb el XIX i el Romanticisme, una proposta infravalorada per les afectacions del nostre temps, tan avesat a la racionalitat freda i desapassionada. Estimar la literatura vol dir entendre el perquè de les coses i saber-ne extreure el millor de cada època.

El sobrino de Wittgenstein, de Thomas Bernhard.
Per acabar, un dels representants de les noves propostes literàries del segle XX, res a veure amb el llibre anterior. Una anàlisi brutal i esfereïdora dels convencionalismes del món que ens envolta a través del retrat de la patètica figura del nebot del filòsof Wittgenstein. Un home afectat per la bogeria del viure per damunt de qualsevol altra consideració. Irreverent i incorregible, el narrador, Bernhard, sembla que vulgui fer-li justícia amb la seva pròpia manera d’escriure. El món té un sabor més felós i amargant després de llegir obres com aquesta.

Potser em deixo Tolstoi i Joan-Lluís Lluís, però aquestes són sens dubte les obres més remarcables, que perduraran en la meva memòria. Quim Monzó va quedar-se a mig camí d’escriure el seu millor i més madur recull de contes, i per això tampoc el destaco. I malgrat les contradiccions de què parlava al començament, no puc queixar-me d’aquest bagatge que em manté despert, amb ganes de trobar nous reptes de lectura que els superin.
Esperem que el 2008 ens porti més i millors lectures.

Comentaris

  1. Hola llunàtic! Amb aquest darrer article he intentat fer un balanç semblant i deixa'm dir-te tres grans lectures recents que em venen al cap (novel·la, poemari i assaig): Paisatge aproximat, de Peter Stamm (Q.Crema); Alta Provença, d'Antoni Clapés (Pagès); i Contra Saint-Beuve, de Marcel Proust (Tusquets). Salut!

    ResponElimina
  2. Caram, se'n desprén un cert pessimisme, de les teves paraules, al vosltant de la literatura catalana actual.
    Et deixo un parell de recomanacions d'autors no molt reconeguts però força interessants (un de l'àmbit català i un argentí). "Les urpes del llop", i "cómo me hice monja".
    Vinga, a veure si recuperes l'optimisme!!!!

    ResponElimina
  3. Miquel (valència)4:55 p. m.

    La veritat és que n'hi ha per caure en un estat de pessimisme: les últimes coses que he llegit d'autors catalans (tots ells molt reconeguts9 m'han decebut bastant. i últimament llegeixo autors de fora: Ramiro Pinilla, Cheever, Elias Khoury...

    ResponElimina
  4. Trobe reconfortant que hi haja qui encara manté una bona exigència en les seues lectures i recomanacions. A veure si encara aplegue d’encomanar-los als reis.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada