Sam Abrams

A Catalunya, no sé pas per quins set sous, els prohoms ocupen una plaça vitalícia en l'exercici de les arts i les ciències. A banda de marginar el col·lectiu femení, de la plaça només se'n beneficia un sol individu: el Pintor (Tàpies), el Poeta (Martí i Pol), el Cuiner (Adrià), l'Actor (Flotats), el Tenor (Carreras)... És clar que tots ells s'han guanyat el respecte per mèrits propis, però llavors passa que els del darrere de la fotografia no se'ls veu, i sembla que no poguem ser un país normalitzat.

Des de la dècada dels noranta, Sam Abrams ocupa aquest espai preeminent en la poesia catalana. No hi ha estudi, pròleg de llibre o concurs literari important que no compti amb la seva veu i el seu vot, que ja semblen imprescindibles per destriar el bo i millor de la poesia catalana. Aquesta tendència a la llarga ha resultat, però, al meu entendre, contraproduent: acostumat a obrir-nos les aigües de la nostra poesia talment com un Moisès literari, cada nova revelació del doctor pren tal volada per repetir el numeret del Mar Roig que la seva credibilitat se'n ressenteix. Amb això no vull dir res més que el seu darrer descobriment o protegit sempre és el millor de tots, el que ha de canviar l'esdevenidor de la nostra literatura, l'elegit per ingressar a l'Olimp dels Prínceps de la poesia.

No discuteixo la vàlua i els coneixements d'Abrams, però. Tanmateix, després del tema dels "Imparables" (que, mancats d'aturador, sembla que s'han estimbat per la cinglera de l'oblit després d'un soroll injustificat), Abrams ha seguit inflant el globus de gent que, tot i merèixer el reconeixement, potser han estat desmesuradament lloats.

Tot això ho dic pel pròleg del doctor a La corda del gronxador, remarcable poemari del Jordi Llavina. Però d'aquí a situar-lo en el cim del realisme líric hi ha un bon tros. Crec, sincerament, que fer volar coloms és tallar les ales dels nostres escriptors i escriptores. Una obra es construeix maó a maó, llibre a llibre. Si Llavina esdevindrà una baula més dins la nostra tradició, ho dirà el temps. De moment, aquí tenim un bon debut en el gènere que, malgrat els seus encerts, amb el temps veurem si assenta les bases de la seva poètica o pren nous camins. Mentrestant, deixem-li via lliure, sense angoixar-lo massa ni sense mimar-lo amb excés de cotó fluix.

En un curs de postgrau, el crític literari d'El País Jordi Gracia comentava la tendència a totes llums negativa per part de la crítica de repartir pals entre els escriptors debutants. És veritat que cal ser rigorós i assenyalar camins encertats i dreceres dolentes, però és cadascun d'ells qui ha de trobar el seu propi rumb. De la mateixa manera, el crític hauria de ser implacable amb els autors clàssics, amb els sacralitzats, i dir les coses pel seu nom quan calgués. Així doncs, i seguint el seu raonament, serveixin les meves paraules per plantejar dubtes sobre la tasca d'un dels filòlegs més destacats del nostre país.

Colometa

La tarda del dijous amenaça amb dilatar-se perillosament. Hem de dur els nois i les noies de batxillerat al TNC a veure l'adaptació teatral de La plaça del diamant, amb una duració de... quatre hores! Que els déus ens agafin confessats. És més, els comentaris que he llegit al respecte no són gaire afalagadors. Paciència.

Colometa, filla, bleda assoleiada que es deixa arrossegar pel torrent imparable de la vida. La teva mare, la Mercè, era llesta com la fam que vas passar durant la postguerra: amb un material de Corín Tellado va redefinir des d'una òptica femenina la literatura psicològica. I així, la teva estultícia amaga una ironia que deriva en sacarsme ocasionalment. Tu no ho sabies, és clar, però les teves paraules tallaven com el ganivet de llescar el pa. I amb els anys vas guanyar, com els bons vins, i al final deixes en l'estómac de qui et segueix les basques de l'esforç de viure: primer, lligada al present, després al passat. És tan difícil ser lliure!

Els nois i les noies (juntament amb la resta d'instituts de la sala) aguanten prou bé la primera hora i mitja, però després del primer entreacte, la cosa es posa costa amunt. Però és que, Colometa, l'obra no et fa justícia. En ella no evoluciones, no canvies, no et lleves la pell, no se't veuen les llagues del pas del temps. El temps, aquest eix de les nostres vides i de La plaça del diamant, és una successió de fotografies polsegoses. Colometa, ets el centre d'un remolí d'escenografia acurada i espectacular, d'un gruix de personatges entranyables però unidimensionals. Al final, algú em diu: "en Pepitu ens ha fet un Ventdelplà". I jo, més enllà d'algun moment puntual (la compra del salfumant, l'escena final al llit), només m'emociono de debò quan apareix a l'escenari, durant la despedida dels actors, un gran i bell retrat de la teva mare, de la Mercè Rodoreda.

"El mal de Montano", d'Enrique Vila-Matas

Doctor Pasavento és una obra monumental, el summum en la carrera literària del barceloní Enrique Vila-Matas respecte a allò que s'ha anomenat narrativa metaliterària. En aquest sentit, tot i ser un bon treball, haver llegit ara El mal de Montano me la fa veure com un graó més cap a la construcció d'aquest personatge de múltiples personalitats que pretén desaparèixer, la metàfora més encertada per definir l'anhel més íntim de tot bon escriptor quan crea.
No és que El mal de Montano canviï radicalment de coordenades. El llibre s'obre amb una ficció on el protagonista, un crític literari, visita el seu fill, anomenat Montano, un escriptor de renom en ple bloqueig creatiu. Ambdos viuen immersos en la literatura, del que s'extreu que pateixen una patologia que els pot dur a desaparèixer del món que els envolta. Intentant curar-se, el crític fuig a Valparaiso en un atzarós viatge amb el teló de fons de la darrera nit del segle XX i la crisi de la literatura. El sexe és, al capdavall, la cura del mal de Montano.
Després, Vila-Matas enceta un diari on narra com ha construït aquesta ficció, ens mostra els cosits de l'obra. Però qui no ens diu que el narrador no torna a enganyar-nos? La línia que separa la realitat de la ficció és molt prima, i sobre un paper tendeix a esquinçar-se. Com ell mateix ens diu (i ho demostra citant els seus diaris d'escriptors favorits), el diari és una forma més de fer narrativa, de ficcionalitzar. En el fons, l'escriptura en general i la literatura en concret són una gran màscara rere la qual amagar-nos.
D'aquí neix l'última part del llibre, germen del Doctor Pasavento: el narrador vol desaparèixer, l'escriptura esdevé un acte deliberat de desaparició. Escrivint i llegint, tots els que hi participen es dissolen per uns instants en quelcom diferent, en la màgia de la literatura. I és en aquesta metafísica de la literatura on neix l'escriptura de Vila-Matas, el gran mentider. I per molts anys.

Descobriments

Descobreixo que a l'Avui d'ahir dijous el llunÀtic torna a aparèixer al Suplement de Cultura. M'alegro que dins la redacció hi hagi algun lector o lectora del meu blog, i que els meus escrits siguin citats de tant en tant. Però també vull aprofitar l'avinentesa per fer-me encara més promoció: què tal alguna col·laboració més en ferm, encara que sigui esporàdica?

Perdoneu per aquesta vergonyosa autopromoció. El fet que la gent em llegeixi i que els mitjans se'n facin ressò també m'ha descobert aquest aspecte de l'escriptura. Suposo que al començament deu ser benèfic per ungir el nostre ego, però que al capdavall, si la cosa agafa massa embranzida, esdevé molest i angoixant. D'això precisament parlava l'Enrique Vila-Matas a la Benzina d'octubre.

I parlant de Benzina, avui he descobert a la llibreria el número de novembre. A Sabadell només hi ha dos punts de venda on la trobo (que jo sàpiga), i força lluny de casa, per això el meu retard. Comprovo que dediquen un article a la Garrotxa i, egòlatra com sóc, me'l faig una mica meu, ni que sigui com a instigador indirecte: són habituals els meus comentaris sobre aquest meravellós racó de món. L'anècdota sobre el McDonalds m'ha encantat (llegiu-lo i ho entendreu), i defineix a la perfecció el tarannà dels garrotxins i per què la seva terra és encara avui un indret diferent i distingit de qualsevol altre del nostre país.

També descobreixo poetes nous a la biblioteca. Seguint la recomanació d'un parell de lectors (Miquel i Josepmanel, gràcies) agafo Celebració de la mirada de Ramon Guillem, de qui vaig trobar un poema molt bo per internet ("Una bicicleta blava"). La corda del gronxador de Jordi Llavina va obtenir molt bones crítiques l'any passat; l'obro i em trobo amb "El sopar", i m'agrada. Molt. El que no m'agrada tant, o no hi sento tanta afinitat, és amb el darrer Premi Carles Riba: Enlloc, de Jaume Pont. Poesia d'alçada, un gran treball. Una poesia de gran ressò (quan la llegeixes, t'arriben molts sentits dels marges en blanc; Pont deixa respirar el poema, que el completa el lector). Però malgrat tot, no m'arriba, no me la faig meva, la seva poesia. I descobreixo que la poesia és el més semblant a la pintura, que guanya (o perd) en la imatge suggerida, en la suggestió, en les distàncies curtes.

Apunts de viatge

-El mal de Montano. La coneguda novel·la d'Enrique Vila-Matas és un d'aquells títols amb la capacitat de reactivar-me les neurones. Els seus jocs de confusió entre realitat i ficció i les seves constants referències a escriptors i obres de la literatura mundial em fan greixar el pensament i així no paro d'escriure al diari de viatge: vivències, ocurrències, poemes, possibles trames per a relats i novel·les...

-Aprenents de Robert Walser. El matí es lleva fred però assoleiat, prou agradable per arribar-nos al deliciós Parc Nou d'Olot. Despertem les oques, que ens reben amb uns crits desagradables però graciosos. De seguida hem vist que des d'aquí mateix podem agafar una via verda que ens dugui a la Font Muixina, i així ho fem. Un camí llarg però fàcil de fer, que s'allunya del centre urbà després de creuar la tumultuosa avinguda de Sant Jordi ens duu fins un caminet sinuós que es mou entre cases amb horts i masies, fins que s'arriba a una espessa i humida zona verda, on s'hi troben un parell de fonts, la Muixina i la Deu. I després de refrescar-nos hem seguit endavant. La circumval·lació ascendent que fa el camí ens ha dut a paratges realment interessants, amb els volcans i les muntanyes envoltant-nos en totes direccions. Uns paratges que m'han recordat els quadres de l'escola olotina i de seguida he entès per on plantaven els cavallets o anaven a prendre apunts al natural.

-Necrològica literària. Mentre escrivia les anteriors línies, a l'habitació de l'hotel, a la televisió han anunciat la mort de Norman Mailer.

-L'esperit del vi. Mai no m'havia deixat dur en cap altra viatge per les essències de la terra, no sóc gaire aficionat a la beguda. I això que es tracta d'un element terriblement literari... (Post-it: un article sobre els tòpics del món literari. Cafès, alcohol, bibliofília, matrimonis esguerrats). Però una copa de Priorat espès, terròs i pesant m'ha fet deslligar la llengua i el pensament. La Zita ho ha agraït, de vegades sóc sorrut i llunÀtic com ningú. El diumenge, per celebrar que l'endemà tornem a casa i deixem aquest racó de món, rego el sopar amb un Rioja suau, sedós, amb què empassar un bé de Déu de confit d'ànec. Xerrem desenfadadament però sense trencar l'encant del menjador, una petita i acollidora sala d'un excel·lent restaurant de Besalú, el Cúria Reial. Al meu voltant, uns argentins i uns anglesos també gaudeixen de la cuina de temporada que amb discreció i amabilitat ens serveix l'amo del restaurant i de la proposta. (Des d'aquí us felicito, amics, un client anònim però satisfet). La tardor també se sent i es paladeja als seus fogons.

-La catarsi del viatge. Necessitem viatjar perquè tonifica cos i ment. No em refereixo a aquelles estressants anades de tres o quatre dies a ciutats del món en què t'empatxes només aterrar per tal de veure tot allò que no cal perdre's. Em refereixo a les estades a indrets que ja coneixem, a contrades on es fàcil despenjar-se del món, on no cal veure gran cosa perquè tot ja està vist però a la vegada tot se'ns desvetlla de mica en mica. I així, el cap i els sentits s'oxigenen, s'obren i deixen que el món i la vida puguin entrar per els nostres porus i retenir-ne molt més del que ens permet l'esdevenir del dia a dia.

PS: Aquest cop, la fotografia és meva.

Entre llibres i volcans

Al final no podré visitar la “muntanya d’ametistes”. Així anomenava Guerau de Liost (Jaume Bofill i Mates, of course) el Montseny en aquells poemes de la gènesi noucentista, potser a rebuf de la colonització burgesa d’indrets d'esplai com Gualba o Viladrau, on volia anar a passar el cap de setmana. Però potser una febrada de boletaires o un aplec de turistes nostàlgics d’aquella manera d’entendre la muntanya (aquell desfici per domesticar la natura, per civilitzar-la amb les torres, les carreteres i les aigües termals) són els responsables del col·lapse dels allotjaments del poble famós per l'aigua mineral.

És igual. Tornarem a Olot, com d’altres vegades. Si no m’equivoco, ja és la tercera, a veure quins nous al·licients hi trobem. La Zita portarà les seves càmeres, com ja és habitual, per seguir compilant les seves petites joies multicolors. Jo prefereixo la paleta cromàtica de les paraules, amb les meves llibretes rebregades (quantes vegades no ha bromejat ella amb aquesta obsessió meva de comprar-ne, d’acumular-ne, l’home de les llibretes, m’anomena). També m’enduré algun llibre, que no tinc excusa: avui he patit una febrada consumista i acumulo a la tauleta de nit Tolstoi, Julien Gracq, una antologia de contes de terror, un Vila-Matas a mig llegir (així, com si fos un vi de reserva), Joan Lluís-Lluís i el Viatge a París de Rusiñol, Utrillo i Casas. Suposo que es tracta d’una variant del “mal de Montano”. Si és així, el meu diagnòstic és ben clar.

Això em recorda un modernista excels, en Maragall avi, que es mogué a cavall de la Garrotxa i del Ripollès: la llegenda del comte Arnau, la Fageda d'en Jordà, la Vaca Cega escrita durant una estada a Sant Joan de les Abadesses... Fins i tot inconscientment i a través del meu amor per aquestes dues comarques gironines he sentit més afinitat als modernistes. Veurem com duré aquests dies la barreja de volcans adormits i llibres en espera i si seran compatibles amb les ganes d'errar per qualsevol indret i deixar-me agombolar per la mandra, la displicència i l'amor. Com veieu, la tardor no només fa pujar els colors de la natura...

PS: Gràcies per la fotografia, Zita.

3 anys (Frankfurt + Avui)

Tres anys fa que vaig començar amb aquesta aventura de llunàtic. Tres, un número que culturalment té una gran transcendència: els tres Reis Mags, els tres Porquets, la Santíssima Trinitat... I per commemorar-ho, aquesta obra de Rubens. El cànon de la bellesa, com tantes altres coses, canvia en funció dels temps que corren. Apa, deixo a la vostra consideració qualsevol interpretació metafòrica, si és que existeix...

Un altre motiu de satisfacció que coincideix amb l'efemèride és l'aparició del llunÀtic al Suplement Cultural del diari Avui del 25 d'octubre. Us passo l'enllaç perquè pogueu fer-li una ullada i fer dentetes... perquè precisament d'ullals anava l'article que han triat, el que vaig dedicar-li a l'antologia El llit sota la tomba. Cal aplaudir aquesta iniciativa del renovellat suplement, anomenada "Paraula de Blog". D'aquesta manera premen el pols a l'actualitat de la catosfera, enganxen als bloggers perquè setmana a setmana hi busquin la seva aparició, i (per què no) aconsegueixen de franc bones col·laboracions.

Perquè la felicitat del llunàtic sigui completa (tot i que en Vicenç Pagès Jordà no ho cregui possible), la gent del Centre de Desenvolupament Audiovisual m'han fet arribar el catàleg que editaren per a la Fira de Frankfurt anomenat Les adaptacions cinematogràfiques de la literatura catalana que inclou l'actualització i ampliació d'un article meu que ja vaig publicar fa anys al web de Lletra.

Els aniversaris són moments de capricis, d'egolatries... Així que considero coberta la quota d'autopublicitat per un bon temps. Apa, em desitjo i us desitjo molts més anys al peu del canó escrivint i llegint sobre literatura, aquesta bellesa tan poc valorada avui en dia com les corbes cel·lulítiques de les tres gràcies de Rubens.