"Mil cretins", de Quim Monzó

Ja fa molt que en Quim Monzó va transcendir l'etiqueta de fenomen per convertir-se directament en un clàssic de les nostres lletres, l'última baula d'una llarga cadena que repetim amb fe per mantenir l'esperança. Els seus contes, tan reconeixibles que han creat un estil propi -quants crítics no hauran acusat a tants altres narradors de monzonejar?-, han bastit com si fossin maons, un rere l'altre, el mur sòlid de la seva obra. Però més enllà d'una trilogia irrepetible -L'illa de maians, Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury i El perquè de tot plegat- els darrers anys ens ha oferit reculls irregulars, cada vegada amb la tasca més difícil de millorar i/o renovellar la sorpresa.
Mil cretins arriba sis anys després d'El millor dels mons -hi ha gana de Monzó- i després del comentadíssim discurs de Frankfurt. I sí, tal i com repeteix la premsa cultural fins a l'esgotament, neix fruit de la seva experiència personal amb la mort dels seus pares. I això ho veiem amb uns contes sòlids que, amb menys experimentació i sorpreses finals de les habituals -les justes-, presenta la idiosincràsia del malalt i el familiar -fill o espòs- amb totes les situacions i inèrcies que comporten la malaltia, l'agonia i la mort: la rutina hospitalària, el buit després de la mort, la presència de la persona a través dels seus objectes... És evident que tot plegat ho duu al seu propi terreny, forçant la narrativa al màxim de les seves possibilitats.
Ara bé, el llibre queda a mig camí de la proposta, la voluntat s'esgota aviat. És per això que Monzó opta per dividir el llibre en dues parts, la segona dedicada a microrelats que s'emmarquen en la línia més habitual que farà delir a la seva legió de fans. Això sí, truncant l'esperança d'un llibre que, per ambicions i per resultats, podria haver excel·lit molt més del que ho fa.

"Catedral", de Raymond Carver

Un llunàtic que signava com a Yeral em deixava el passat agost el següent comentari al llunÀtic: "(...) en Carver com a escriptor de contes va més enllà de qualsevol de la seva poesia. És com considerar a Cortàzar o Borges uns bons poetes: seria un pecat per a la poesia... no creus?" La seva encertada observació venia per l'article dedicat al poemari Todos nosotros, el meu únic contacte fins llavors amb l'obra de l'escriptor nord-americà. I és cert: qui vulgui fer-se una idea de qui era Carver ha d'agafar un llibre com Catedral. Els seus poemes són només un esbós dels temes i els personatges que poblen els seus relats, petits compendis de les vicissituds humanes que conformen un fresc prou vàlid com per inspirar un film com Short Cuts, del gran Robert Alman.

Carver, com el mateix Bukowski, s'emmarca dins el corrent de realisme brut, descarnat, que a partir dels anys setanta fa tremolar el món literari nord-americà. De la seva vida ja us en podeu fer càrrec a l'article que us citava anteriorment. Tota aquesta experiència personal acumulada és la siment de la seva obra. Sense proposar-s'ho, simplement seguint l'impuls del vòmit urgent i calent, Carver retrata els mil homes que duu dins en mil personatges diferents. Tots ells, però, comparteixen algunes de les situacions que l'han conduït fins l'escriptura: relacions afectives abocades al fracàs, alcoholisme, conflictes amb els fills, misèria econòmica i moral... Mentre que Bukoswki és el representant dels excessos, Carver n'és el de la contenció. És a dir: dins el fracàs del "somni americà" que aquests autors escenifiquen amb la seva vida i la seva obra, els pàries s'hi rebel·len amb l'autocontemplació i l'adopció conscient de l'autodestrucció, mentre que els homes amb una certa consciència es deixen arrossegar per la caiguda bracejant inútilment. D'aquesta manera, els personatges de Carver assoleixen una certa dignificació a través dels seus actes, perquè les paraules, gastades, ja no tenen cap efecte en ells.

Per això el pastisser de "Parece una tontería" (tot i no adonar-se'n durant tot el conte i actuar com un cretí), la mainadera de "Fiebre" o el cec de "Catedral" tenen la funció d'exercir un canvi en els altres personatges, d'alleugerir l'aflicció o d'incorporar una visió diferent de les coses. A "Vitaminas", però, un matrimoni s'ensorra, mentre que a "Cuidado" o "Desde donde llamo" els protagonistes es veuen incapaços de superar la seva addicció a l'alcohol. El to general, doncs, és desangelat, amb una ànima que no remonta el vol més enllà dels peus, on ha caigut de fa molt. Tots ells canvien constantment de llocs de viure i de treballar, tenen ferides emocionals d'alguna mena (relacions trencades, morts de gent propera, alcoholisme, infantesa problemàtica...) i intenten desempallegar-se de tota aquesta faramalla, però no ho aconsegueixen. I, malgrat tot, de tant en tant s'hi contempla algun instant de bellesa.

L'estil de Carver també resulta ben diferent al de Bukowski. És l'antagonista de l'excés, la xerrameca i la vulgaritat. Encara que, si llegiu l'article "Autor, autor" de l'Àlex Gutiérrez, director de cultura21.cat i de Benzina, el mite Carver sembla començar a qüestionar-se. Segons la seva vídua, Tess Gallagher, el responsable del minimalisme dels relats de Carver no és altre que el seu editor, qui s'encarregava una i altra vegada de suprimir frases i paraules per fer els seus contes més "publicables". Una dada que podria mostrar-nos un autor ben diferent, en cas que es publiquessin les seves obres tal i com les va escriure, pel que fa a l'estil, però que no podrà canviar la imatge dels seus personatges, la part més important del seu món literari. En boca dels seus personatges només hi llegim obvietats. És més el que callen, els seus actes i les seves indecisions allò que els defineix i que fa característic Raymond Carver com a escriptor.

"El llit sota la tomba"

El mite del vampir s'ha anat perpetuant al llarg dels segles en la literatura universal. És el representant i la metàfora adequada per als terrors més atàvics, els que relacionen la voluntat humana amb les addiccions (el sexe en l'època victoriana, les drogues en l'actualitat). I el vampir, estigmatitzat per això però també amb una càrrega de sensualitat feréstega, amb aquella atracció que ens provoca l'ocult, segueix esmolant els ullals.
El pròleg de l'Emili Olcina a la seva antologia El llit sota la tomba (Laertes) és, en aquest sentit, molt reveladora. En ell analitza els diferents significats que el mite del vampir ha anat prenent al llarg dels anys, ajudant-se en els exemples dels mateixos contes que recull. Els més interessants, per al meu gust, són "El Vampir" de J.W. Polidori (relat fundacional del mite), "La família del Vurdalak" d'Alexei Tolstoi (germaníssim del famós escriptor rus, que no ho fa gens malament amb una prosa entretinguda, irònica, que introdueix el mite del vampir eslau, "culpable" d'un corrent de terror als Balcans durant el segle XVIII) i "Perquè la sang és vida" de F. Marion Crawford (amb un començament tremendament inquietant gràcies a una imatge que copsa el protagonista, un autèntic joc d'il·lusionista). També són curiosos els relats de F.J. O'Brien, Bram Stoker (esotèric i místic, un petit retorn a l'univers de Dràcula, la seva gran obra) i Joaquim Ruyra (la quota catalana, amb una adaptació del mite del vampir en una figura de la mar Mediterrània, la xucladora del títol).
Laertes, a través de la seva col·lecció "L'Arcà", doncs, segueix aprofundint en l'acolorit univers de la literatura fantàstica. Que jo sàpiga, juntament amb "La cua de palla" d'Edicions 62, és l'única proposta de col·lecció dedicada a un gènere concret en català que, després de molts anys, segueix en actiu. Tot un èxit que espero no tingui unes raons tan esotèriques per perviure com els nosferatu del recull.

Thomas Bernhard

Ara que el català es tradueix a l'alemany i que la nostra cultura es prodiga per aquelles terres, potser és l'hora de reivindicar veus pròpies de la cultura germànica que no han tingut gaire difusió al nostre país. Si bé Stefan Zweig, Hermann Hesse o W.G. Sebald tenen un bon munt d'obres publicades en català per a gaudi nostre, m'ha costat descobrir el dramaturg i novel·lista Thomas Bernhard, de qui fa anys Proa va publicar El malaguanyat... per deixar-lo en el llimb (anomenat catàleg en castellà d'Anagrama, l'únic lloc on aconseguir determinades propostes). D'aquest llimb he recuperat El sobrino de Wittgenstein, un sol·liloqui de gairebé 150 pàgines on se'ns presenta Paul Wittgenstein, nebot del famós filòsof Ludwig, personatge tan real com inverosímil per la seva manera de ser, d'actuar i de pensar. Bernhard dissecciona sense contemplacions l'ànima humana a través de la permanent bogeria del biografiat per donar-nos a entendre que la vida no té cap sentit, que vivim en una corda fluixa d'on acabem caient d'una banda o d'una altra, a la dreta o a l'esquerra. Ja sigui la bogeria, ja sigui la malaltia, estem abocats a una existència que té en l'absurd els seus moments més àlgids. Paul Wittgenstein, com el seu oncle, visqué per damunt de les seves possibilitats gràcies a la fortuna familiar; encara que els darrers anys, cansada pels seus excessos i pels atacs de bogeria, la família li va donar l'esquena, tant pel que fa al tracte personal com als diners. Obsedit per l'òpera, la fórmula 1 i les regates, capaç d'encarregar dos caríssims esmòquings blancs a la millor casa de modes de Viena en un atac de o de voler muntar un espectacle operístic enmig de la ciutat, Paul Wittgenstein és l'home paradoxal d'un narrador que escanya el lector amb una prosa aclaparadora.

Tangències de Frankfurt

Ara que les institucions inflen el pit amb el tema de Frankfurt, que tothom s'envalenteix per dir la seva per la catosfera, que per bé o per mal la nostra literatura aconsegueix ser capçalera de les seccions culturals, ara és quan surten a la llum les veritats incòmodes. Són tangències del gran esdeveniment que, per tractar-se de realitats que fan referència al camp del que tracta (llengua i literatura), tenen ara l'oportunitat de connectar per un moment i sortir a la llum, ni que sigui per uns segons.

Una gran veritat, preocupant fins a l'extrem: només un 20% dels catalans diu que llegeix habitualment en català. La resta ho fan en castellà, siguin castellanoparlants o catalanoparlants. Jo he estat testimoni directe d'aquest fet, perquè molta gent considera el català una llengua de segona en el món editorial, tot i tractar-se de la seva llengua materna. I només parlo de simples lectors, gent jove, de la meva generació, amb uns orígens similars als meus i els mateixos interessos: "Els llibres en català són més cars", "no sona tan ridícul si es llegeix en castellà", "estic acostumat/da a llegir en castellà", "no sabia que hi havia traduccions d'aquest/a autor/a al català"... Les justificacions són variades i pintoresques, a quina més feridora.
I això, entre els que llegeixen. Perquè l'estadística lectora encara és més trista: només 4 de cada 10 catalans llegeixen algun llibre al llarg de l'any. Tristíssim. I això ho deia ahir al Telenotícies el conseller Tresserras.

Servirà Frankfurt de reclam mediàtic perquè aquestes opinions canviïn? Ho dubto. Si de cas, hauria de servir perquè els que creiem en la llengua catalana i en la nostra literatura ens sentíssim més recolzats, més escoltats, menys sols en el nostre desert. Puc estar d'acord amb algunes de les crítiques dels detractors de Frankfurt o de com s'han fet les coses al respecte (cas de l'entrellumaire), però ni ells poden negar que la catalana és una cultura de la resistència, la tortuga panxa amunt, i que s'ha de lluitar fins a l'extenuació per fer-se sentir i per seguir endavant, encara que sigui amb actes carrinclons i fires dedicades només a la compra-venda de drets editorials (negoci, negoci, negoci)...

"Rèquiem", d'Anna Akhmàtova

Rèquiem és una petita obra mestra de la poesia que posa els pèls de punta, tant pel que significa (el dolor davant la pèrdua dels éssers estimats) com pels seus resultats. La seva autora, l'Anna Akhmàtova, fou una dona tocada per la desgràcia: el seu marit morí afusellat, culpabilitzat de conspirador contra la Revolució Russa, un dels conflictes que va tenyir de sang i mort el segle XX. Més endavant, el seu fill també fou acusat i empresonat per dues vegades, essent enviat fins i tot a Sibèria.
El dolor de l'Anna, gegantesc per les dimensions del seu drama personal, podrien haver-li garratibat la ploma, com tantes altres vegades passa. O veure's incapaç d'escriure quelcom deslligat de la simple expressió del dolor personal. Però si tenim en compte que el segon empresonament del seu fill Lev data del 1945, i que la mort del seu marit es remunta a 1921 (i que, entremig, el seu gran amic Nikolai Punin també moria víctima de la revolució), podem entendre que el seu patiment es va allargar per un gran període de temps. La reflexió constant, doncs, unida al compromís amb el seu poble (llegiu "A guisa de prefaci" del Rèquiem per entendre-ho) van fer que l'explosió poètica on denuncia la seva situació i, per extensió, la de molta altra gent, tingui moments de gran poesia. A "La sentència", Akhmàtova conclou el poema amb un parell de versos esborronadors:

Des de fa temps tenia aquest presagi:
El dia clar i la casa deserta.


Akhmàtova no ens enganya. Parla del seu marit i del seu fill (L'home a la tomba, i el meu fill / A la presó: pregueu per mi), de Rússia (Els estels de la mort ens signaven / i era Rússia un rictus convuls) però no es deixa vèncer per la concreció. Els seus versos tenen una gran càrrega emotiva, però estan pulits per la qualitat d'una poesia esmolada, de tall clàssic i d'excel·lents resultats. Podeu trobar el Rèquiem de l'Akhmàtova en un recull conjunt amb poemes d'una altra gran autora russa, Marina Tsvetàieva, editat per Proa. Un gran treball de selecció i traducció que feren, ja fa anys, la desapareguda Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova.