Joan Perucho

Existeixen tres maneres d’aconseguir transcendir literàriament dins d’un gènere concret. Posem per cas la literatura fantàstica. El primer, el més evident, és ser-ne un dels partícips de la seva gestació, amb la qual cosa et considerin un clàssic (cas d’Edgar A. Poe, Mary W. Shelley et altri). El segon, que dinamitis les fronteres entre gèneres i una certa base fantàstica et serveixi per traslladar els pressupòsits cap a direccions més ambicioses (cas de J. W. Goethe a Faust, de Franz Kafka a La metamorfosi, dels contes de Mercè Rodoreda). El tercer, i més difícil, escarbotar des de l’interior del gènere per extreure’n l’or en brut i pulir-lo, a poc a poc, fins assolir cotes insospitades. Això és el que va fer Jorge Luis Borges i que, a Catalunya i en català, va tenir eco en la persona i la ploma de Joan Perucho.
Bibliòfil, savi, erudit, irònic, fabulista, curiós de mena... Perucho fou un personatge irrepetible que ens ha deixat una obra abundosa, de la qual excel·leix Les històries naturals. Amant com sóc del mite del vampir, hi vaig arribar per les referències al dip, tal i com ell l’anomena, o com s’anomena al xuclasangs pels voltants de la població de Pratdip. Amb el rerefons de les guerres carlistes i la poderosa figura del general Ramon Cabrera, la narració ens conta els esforços del naturista Antoni de Montpalau per aturar les malvestats d’Onofre de Dip. Prenent el Dràcula de Bram Stoker com a base argumental, Perucho desplega tots els seus coneixements per endinsar-nos en les lluites entre el liberalisme i el conservadorisme, als descobriments científics il·lustrats i a viure una aventura tenebrosa (que no terrorífica). Malgrat mostrar-se sorneguer, Perucho sent verdadera devoció pels seus personatges, tant pel dip que simbolitza la foscor supersticiosa, com per Montpalau, paladí de la raó i la ciència.
Fa pocs mesos vaig descobrir l’altra petita joia de la seva obra, un compendi de microrelats anomenat Monstruari fantàstic. Tal i com indica el seu títol, es tracta d’un compendi de monstres fantàstics: Zura, que habita a les ciutats inexistents; el Paperaire, que s’alimenta de la tinta i les paraules dels manuscrits; el Daurat, sorgit de la superfície del mirall... Els relats d’aquest curiós llibre són un joc intel·lectual que oscil·la entre la seriositat i la ironia, sobretot pel treball de l’escriptor en la documentació rigorosa de les seves criatures. Una documentació en ocasions extreta de llibres estranys, antiquíssims tractats de zoologia o ciències naturals, religiosos o simplement supersticiosos. En la majoria d’ocasions, gràcies a la seva vastíssima cultura, Perucho simplement els inventa o els manipula per als seus interessos.
La literatura de Perucho, com passa amb Borges, juga amb el lector a partir d’una versemblança treballada des del context, des del món que envolta la narració. Són ambdós fabulistes tan cultes i interessats en les llegendes que no poden deixar d’estructurar els seus relats tal i com els agradaria que els descobríssim: entre les pàgines grogoses i escrostonades d’un antiquíssim tractat sobre qualsevol ciència oculta. D’aquí, del creuament entre la curiositat humana i la investigació neix el mite, l’origen de la narrativa.

Literatura fantàstica en català

No sé per què els editors catalans releguen la literatura fantàstica a nodrir els seus catàlegs juvenils (cas de La magrana o Columna). Aquesta desconfiança fa que, en aquests moments, Laertes especialment (amb la seva col·lecció "L'arcà" i en ocasions Edicions del 1984 siguin els únics segells on es poden trobar al mercat en català clàssics del gènere tals com Mary Shelley, Bram Stoker, H.P. Lovecraft o E.T.A. Hoffmann.
És per això que una antologia de les característiques i la qualitat de Els millors contes de la literatura fantàstica (Columna) esdevé tan necessària, cobrint un forat d'enormes proporcions. El seu antòleg i a la vegada traductor, Joan Solé, ha seleccionat una nòmina d'inevitables però també de petites meravelles desconegudes als ulls del més profà, que han de satisfer no només el seguidor del gènere, també a qualsevol amant de la narrativa del segle XIX.
No hi falta un dels contes d'horror de més anomenada, "La pota de mico", de l'anglès W.W. Jacobs (que també fou un escriptor de contes humorístics i irònics molt remarcables), així com un Poe menor ("William Wilson"). També és inevitable la presència de "L'horla", de Maupassant, desassossegant com pocs. Les grans plomes del XIX que s'atreviren a acostar-se al gènere des dels seus propis plantejaments també hi tenen presència (Stevenson, Baudelaire, Dickens, Melville), tots ells amb més o menys fortuna. Finalment, una sèrie de delicatessen que voldria destacar a banda:

-Ambrose Bierce, narrador nordamericà de biografia tant o més inquietant que els seus relats (desaparegut en la revolució mexicana, mai van trobar el seu cadàver), on la ironia i els retrats de la Guerra Civil americana són el seu fort. Fou l'autor del deliciós Diccionario del diablo, una irònica i sarcàstica compilació d'estirabots.
-"La porta al mur", de H.G. Wells. El "pare" de la ciència ficció planteja aquí en termes fantàstics el mite del paradís perdut.
-"Tres contes del Japó", de Lafcadio Hearn. Escriptor irlandès nascut en una illa grega, gran viatjant, des que va entrar en contacte amb la cultura asiàtica va restar-ne meravellat. Els seus coneixements del folklore japonès es veuen reflectits en aquestes petites narracions.

En una antologia sempre hi trobaràs a faltar noms (potser els de Lovecraft o Algernon Blackwood, de qui no hi ha res traduït al català, que jo sàpiga, tot i ser considerat el millor en la narrativa de terror). Però crec que cal aplaudir aquesta iniciativa, tan necessària, que tregui el gènere fantàstic del gueto en què sempre s'ha entaforat (nosaltres els catalans, tan realistes, filosòfics i profunds, punyeta) i es reconegui que la fantasia, sempre que hi hagi un rigor i una qualitat patents en l'escriptura, només és una eina més al servei de l'escriptor per plantejar al·legòricament els temes que més ens preocupen: la vida, l'amor, la mort. De moment, i completant aquesta iniciativa, fa cosa d'un any Víctor Martínez-Gil va editar l'antologia de relats fantàstics catalans Els altres mons de la literatura catalana (Galàxia Gutenberg), amb noms com Verdaguer, Rodoreda i Pedrolo. Perquè després diguin que els catalans només som seny i barretina i només podem fer literatura rural.
Per cert, un altre dia parlarem de Joan Perucho, el nostre Borges particular.

L'aperitiu de Sagarra

Com a poeta i dramaturg, Josep Maria de Sagarra ha anat perdent rellevància amb els anys a causa d'un tradicionalisme estilístic i una carrincloneria fossilitzadores. Ara bé, el novel·lista de Vida privada o All i salobre encara aguanta el tipus. I l'articulista, el columnista, el comentarista, és el responsable de petits treballs d'orfebreria literària molt estimables, on el seu alt nivell lingüístic i una refinada ironia l'ajuden a tractar tota mena de temes. Molts d'ells em recorden els retrats de costums del segle XIX, una tradició que durant el XX es trasllada als diaris i als setmanaris i que tindrà grans continuadors moderns i actuals com Perucho, Espinàs, o Monzó.

Des de la revista "Mirador" Sagarra va escriure cada setmana, entre 1929 i 1936, una secció anomenada "L'aperitiu" que, posteriorment, durant els anys 40, l'Editorial Selecta recolliria en dos volums força gruixuts. Aquests dies he ensopegat amb ells i m'ha sorprès llegir el retrat de la Barcelona dels vint i la mirada de Sagarra damunt del món modern. En un d'ells ens revela una situació que m'ha semblat terriblement familiar. Llegiu què passava quan arribaven els mariners de l'armada anglesa a Barcelona:

"...alguns ulls de color d'esquena d'arengada, algun pòmul completament inexpressiu, m'han fet pensar que els mariners (poseu-hi aquí turistes, of course) anglesos no són homes com nosaltres: són una mena de joguines perilloses, uns autòmats infantils, que quan els posen un embut a la boca i els deixen anar un litre d'alcohol poden fer algun disbarat. De vegades aquests autòmats, tan ben deixats, amb un litre d'alcohol no en tenen prou per a desensopir-se; la caldera de la seva alegria demana dos o tres litres (...). Quan l'esquadra anglesa arriba a Barcelona, tota una part de món tèrbol de la nostra ciutat, que els dies normals s'amaga sota un greix de misèria, sembla que tregui llustre i es posi un vestit nou. Així com a tot arreu existeixen uns enllustrabotes visibles, quan arriba l'esquadra forastera apareixen uns éssers infernals o angèlics que podríem anomenar enllustraprostíbuls, enllustracafès, enllustradents, enllustramirades i, sobretot, enllustratristeses."

Sabadell segons Josep Pla

Sóc fill de Sabadell amb un cert orgull que es dilueix davant la realitat d'una ciutat que ha crescut caòticament durant el darrer segle i on la realitat i la practicitat sempre han sigut el nord de la seva expansió. En un determinat moment fou un important nucli cultural (el grup literari de Sabadell amb Armand Obiols i Jaume Oliver al capdavant, el grup de pintors naturalistes i figuratius amb la nissaga dels Vila, el teatre de la Faràndula, d'on han sortit molts bons actors), però des de fa temps es resigna a ser una ciutat de serveis agregada a l'àrea metropolitana de Barcelona.

Sigui com sigui, he ensopegat amb un curiós llibre de començaments dels anys setanta, Guia de Catalunya, escrit ni més ni menys que per Josep Pla i il·lustrat amb l'ull fotogràfic de Català-Roca. La ploma de Pla és esmolada i incisiva, com sempre, mentre que les fotografies mostren nous angles dels espais habituals i la gent d'aquell moment en què fou publicat el llibre. Respecte a l'apartat que li dediquen a la meva ciutat, coincideixo en la descripció que en fa l'escriptor empordanès, tant en els aspectes negatius com en els positius:

"Té un centre molt agradable, urbanitzat i esbarjós, extremament simpàtic, amb molt bones cases. Al voltant del centre, el cinyell industrial de Sabadell té aquest punt de mediocritat i d'escassa amenitat urbanística que caracteritza a tot arreu la concentració industrial. Té, a més, una perifèria caòtica, desordenada, on viuen molts milers de persones d'una manera bastant improvisada i precària." El centre continua essent el seu millor valor. Allí on Pla va veure indústria, però, les fàbriques han deixat pas a centenars d'edificis de nova construcció, amb aquesta estètica assèptica del segle XXI. La perifèria continua essent caòtica. Potser més ordenada, però mediocre i lletja, on s'allotja encara la immigració dels seixanta i els nouvinguts actuals.

"Sabadell no pot ser una ciutat que es complagui en afectacions, en pseudo-realitats, en pompositats retòriques poc o molt enguixades. És, contràriament, una ciutat que tendeix a l'autenticitat, a la simplicitat, directa, viva, real." Un tarannà heretat dels nostres avantpassats: burgesos del món tèxtil, menestrals i proletariat. Sí que ens van deixar l'edifici de la Caixa de Sabadell i de la Biblioteca, però la resta d'arquitectura conservada són elements industrials (fàbriques) o de la vida diària (els safareigs, els pous de glaç). Avui en dia segueix imposant-se l'utilitarisme a l'estètica.

"La manera de ser de Sabadell, clau de la seva història i de la seva força econòmica, la seva base social i industrial, tan individualista i atomitzada, podria donar a entendre que per la seva vitalitat mateixa, primigènia i inesgotable, tendeix una mica al caos. I, tanmateix, Sabadell és una lliçó autèntica pel que fa a la solidesa i tradició de les seves institucions bàsiques." Pla es refereix al Gremi de Fabricants, la Caixa de Sabadell o el Banc de Sabadell, entitats punteres en el món econòmic i industrial.

Crec que el perfil que en dibuixa Pla és molt fidel i malgrat ésser escrit fa més de trenta anys, manté una actualitat perquè sap dibuixar el tarannà d'una ciutat i de la seva gent que no varia substancialment per molt de temps que passi.

Com que m'encanten aquesta mena de llibres de consulta i sempre els estic remenant, més endavant faré el mateix amb d'altres ciutats i poblacions a les quals em sento lligat d'una o altra manera. És una altra forma de gaudir dels escriptors, la lectura dels llibres de viatges o de les guies.

El Déu de la vellesa de Raymond Carver

A El cinquè en joc, un dels personatges, el jesuïta espanyol Blazón, parla al protagonista del Déu de la vellesa, aquella deïtat que ajuda amb els millors consells per arribar a una mena d'acord amb un mateix i assumir així la recta final de la vida, lluny dels anhels i els preceptes de la joventut: "Em trobo profundament enfonsat en el trencaclosques de l'ancià, intentant unir la saviesa del cos amb la saviesa de l'esperit, fins que les dues siguin una. A la meva edat no es poden separar l'esperit i el cos sense angoixa i destrucció, amb les quals no es pot dir res, excepte mentides delirants."

Llegint l'antologia poètica Todos nosotros (Bartleby) de Raymond Carver, sobretot Donde las aguas se unen a otras aguas, sembla que després d'una vida al límit els darrers anys de l'escriptor nordamericà foren pletòrics. No és que morís de vell (amb tan sols 49 anys i patint d'un tumor cerebral), però la seva darrera dècada al costat de l'escriptora Tess Gallagher li oferí una estabilitat impensada, lluny de l'alcohol i dels problemes financers. Per això Incendios és un poemari tan bo (on passa comptes amb el passat) i Donde las aguas... pot semblar tou i previsible: es tracta d'una oda a la vida senzilla, al contacte amb la natura i a la seva musa particular, la Tess. Potser el seu no va ser un Déu de la vellesa, però sí una Deessa de la maduresa.

Carver, doncs, aconsegueix una certa harmonia entre cos i ànima, reflectida en la seva poesia que flueix com un riu sense meandres, directa i simple. "Perdoni's per ser un ésser humà, Ramsài. Aquest és el principi de la saviesa." Potser també va ser el principi del millor Carver.

"El cinquè en joc", de Robertson Davies

Malgrat la desigualtat entre un nus massa dilatat i la força del plantejament i del desenllaç, la novel·la de Davies sobresurt per ser un tractat sobre la culpa i sobre la mitologia. El protagonista, Dunstable Ramsay, n'és el dipositari de tot plegat, convertint la seva vida en una extensió de les seves obsessions i dels secrets que es veu obligat a callar. Decideix dedicar la seva vida a l'erudició (la feina de professor i l'interès per l'hagiografia), seguint els esdeveniments des de la distància, convertint-se en la metàfora del títol: "tota una part de la teva vida està sense viure, negada, apartada. (...) l'element estrany, el personatge a qui no es correspon un altre del sexe oposat. Però per força hi ha d'haver el cinquè en joc, perquè és aquest qui coneix el secret del naixement de l'heroi, apareix per ajudar l'heroïna quan ens pensem que està perduda, manté la reclusa a la seva cel·la o fins i tot pot provocar la mort d'algú, si això forma part de l'argument." I aquest és l'argument de la vida de Ramsay: la culpa li fa pagar amb el remordiment i per això calla el secret del multimilionari Boy Staunton, ajuda la dona d'aquest quan el matrimoni trontolla i s'encarrega de l'alienada senyora Dempster.

El mite és l'altre element central. La llegenda i la mitologia serveixen als homes per revestir de meravella la vida i fer-la més suportable i explicable. D'aquí la interpretació que Ramsay fa de la religió en un sentit literàriament llegendari. Per això les vides de sants i la màgia són tan importants en la seva vida. I a la vegada que formen part de la seva vida, ell intenta extreure'n l'entrellat per comprendreu millor i acceptar-ho (l'obsessiu estudi de les vides de sants, la visió beatificadora de la senyora Dempster i l'ajuda que presta al mag Magnus Eisengrim).

Deixo de banda les discrepàncies que pugui tenir respecte determinats aspectes de la trama, perquè considero que la novel·la de Davies em guanya per tot el que acabo d'analitzar. Sí que puc dir que es tracta d'una novel·la insòlita construïda a partir de la tradició novel·lística angloamericana, que serveix per introduir un autor de qui mai abans havia sentit a parlar, i que té la capacitat de crear un món propi, gairebé mític, seguint els propis conceptes que desenvolupa, a partir de la petita comunitat canadenca de Deptford. Moltes vegades m'he vist temptat de deixar-la (el ritme decau en ocasions i duu al límit de la versemblança el lector amb una visió excessívament subjectiva del món que retrata), però moltes altres ha aconseguit reenganxar-me. Acabo la lectura amb la urgència d'un desenllaç fantàsticament lligat, però amb els dubtes que segueixi amb la seva peculiar trilogia de Deptford. Com els bons licors, un xarrup embelleix el paladar; una mica massa embafa.