Futurs imperfectes

Fa poc vaig veure Hijos de los Hombres, una destacable distopia basada en una novel·la de l’escriptora de relats criminals P.D. James (de qui, sincerament, fins llavors no n'havia sentit a parlar). “Distopia” defineix aquells relats que recreen el futur de forma imaginària però, a diferència de la utopia, per donar-ne un retrat en negatiu. Així, el Londres del 2028 on se situa l’acció d’aquest film d’Alfonso Cuarón no és tant diferent a l’actual; simplement és més brut, superpoblat, desgastat (tot i que la tecnologia és barata i es troba a tot arreu) i sense nens, on els polítics deporten els estrangers amb gran brutalitat i grups paramilitars organitzen revoltes en qualsevol punt d’Anglaterra. Immigració, pobresa, globalització, terrorisme... Res que no formi part del nostre món actual, però elevat al cub. Una situació ideal perquè la humanitat es vegi abocada a la desaparició.
No he llegit gaire ciència ficció (Assimov, Philip K. Dick, Frank Herbert), però a diferència de llibres com Dune o Jo, robot, la distopia és una fàbula que distorsiona la realitat actual. No es tracta de crear mons nous o de meravellar amb els avenços científics i tecnològics més inversemblants i les seves conseqüències, es tracta de fer de pessimista recalcitrant per mostrar descarnadament la porqueria de la realitat que ens envolta un cop ja no puguem tirar enrere. Un dels meus autors favorits és Ray Bradbury, autor de les Cròniques marcianes, i també de la distopia Fahrenheit 451, on en el món futur els llibres no només es prohibeixen, també es cremen. Però sens dubte una de les paràboles literàries que més ha donat de parlar és 1984, de George Orwell. La seva complexitat i profunditat en la concepció dels personatges i de l’organització social i política del món en què viuen em va semblar fascinant, més enllà de tècniques literàries i altres falòrnies. Desenganyat del comunisme dels seus orígens ideològics, Orwell va saber trobar el punt entremig dels totalitarismes ideològics que, en el seu moment, dominaven en oposició el món (capitalisme i comunisme) i el resultat n’és una síntesi literària que, per a més inri, podem llegir en certs moments en clau actual.
Els futurs distòpics, doncs, són un material més sucós per les lectures que permeten, pel camp d’assaig que li suposa a l’escriptor i perquè són un mirall esgarrifós del nostre present. És veritat que el pessimisme és el seu motor principal, però sempre amb la voluntat de prevenir abans que no sigui massa tard.

Francesc Serés, Premi Nacional de Literatura

Molts dels internautes que l'hem llegit, fa temps que ho comentem: La força de la gravetat és la confirmació, després de la trilogia De fems i de marbres, de les qualitats literàries de Francesc Serés. Per acabar-ho de confirmar oficialment, el passat dilluns es va anunciar que era mereixedor del Premi Nacional de Literatura. Felicitats, doncs, Francesc!

Per a l'ocasió recupero l'entrevista que vaig tenir el plaer de fer-li l'any passat. Podeu llegir-la en aquest enllaç. Però el que més us recomano és llegir algun dels seus llibres, si encara no ho heu fet, i ser testimonis del naixement d'un dels grans autors del nostre futur literari.

La punyeta de la religió

Aquests dies llegeixo El cinquè en joc, de Robertson Davies, i en un moment determinat he trobat aquesta afirmació per part del protagonista (ergo, del mateix Davies, professor de literatura) sobre la Bíblia: “...molts passatges del llibre havien confirmat la mev impressió anterior que la religió i Les mil i una nits eren veritables en el mateix sentit. (Més endavant vaig poder afegir que eren veritables des d’un punt de vista psicològic, no literal, i que la veritat psicològica era tan important, a la seva manera, com la comprovació històrica...).”
He tingut molts professors gens sospitosos de fundamentalisme o simplement de menjaciris que m’han fet veure la importància de la Bíblia com a text literari per se i en la pròpia literatura de tots els temps. Enteneu-me, em considero agnòstic i les meves nocions de cristianisme no van més enllà dels episodis més rellevants de l’Antic i el Nou testament. Però si els hi treiem el valor que tenen com a arma de dominació ideològica, si treiem tota la faramalla de segles i segles esclavitzant les ments d’occident, i ens ho mirem amb l’objectivitat d’un historiador de la literatura, veurem que es tracta de simples històries, per tant fabulacions, de les primeres civilitzacions (com ho fou la mitologia grega o Les mil i una nits). És més, el seu ressò és amplíssim, i fins i tot avui en dia encara trobem autors del segle XX que, encara que sigui per oposició i crítica a l’església, utilitzen referents que cal conèixer i comprendre, com ara Pere Quart. En el següent poema, el poeta sabadellenc agafa com a referència la llegenda de Jonàs, empassat per una balena a instàncies de Déu:

“Vòmit sobtós a mig pair,
encara l’emmerdissa
el gàstric suc d’aquell peixàs.
De saliva salada sobreïx.
De tant en tant escup xanguet.”

Doncs bé, moltes vegades m’he trobat enmig d’una classe pontificant als meus alumnes com si fos un predicador i amb la pregunta per part seva, de “profe, tu creus en Déu?”. Llavors els haig de fer entendre que això és igual, que el que compta és que ho entenguin per a completar el setit del text que treballem, sigui Ramon Llull o sigui qui sigui.El problema rau en què no només no tenen nocions de religió cristiana, si no tampoc de llegendes, de mitologia, d'hstòria o d’art, d’allò que anomenem cultura general i que serveix per guanyar al Trivial Pursuit, i et passes tota la classe explicant el context del poema, del text o del llibre perquè en puguin entendre unes poques frases. Però això ja són figues d’un altre paner (o del meu proper sermó)...

Les terres gironines més literàries

Des de la tardor passada sovintejo la Garrotxa. La meva companya hi té els pares i això m'ha permès anar descobrint els tresors que amaguen els boscos i camps que envolten els seus poblets. Com que tota terra té els poetes respectius que la canten (i a Catalunya, com a país petit, seguint el tòpic, en surten de sota les pedres), m'he cansat de buscar-ne versos que, molt més destrament que jo mateix, poguessin explicar-vos els seus encants.

Buscant buscant, he ensopegat amb un projecte realment interessant: l'Atles literari de les terres de Girona. Es tracta d'una pàgina web on no només hi he trobat la Garrotxa (els voltants d'Olot, l'inefable fageda d'en Jordà, Besalú), també la resta d'indrets destacables que conformen les fantàstiques terres gironines. La web recull tots aquells fragments literaris que es refereixen als indrets esmentats, descrits per la ploma dels millors autors catalans: Josep Pla (inexcusable, per la ingent quantitat d'escrits al respecte, fill de l'Empordà com era), Marià Manent, Pere Calders, Joan Maragall, Josep Maria Junoy, Bosch de la Trinxeria, Joaquim Vayreda... Tot plegat acompanyat dels mapes necessaris per ubicar els espais descrits (fonts, boscos, rius, muntanyes, castells, masos...).

Us recomano fer-hi una ullada, ni que sigui per curiositat:

http://www.atlesliterari.net

Benzina, Vila, Sostres & Londres

Feia temps que no comprava Benzina. Al número de juliol comprovo que segueix en forma (sobretot els articles d'opinió i les entrevistes: Richard Linklater, Piano Magic, Jordi Coca entre les mes destacables) i que han incorporat noves seccions, com la crònica de viatges. Una proposta tan interessant com controvertida: un escriptor narra les seves vivències d'un viatge determinat, extreient-ne una lectura i una interpretació subjectives de la gent i de l'indret. Amants del Descobir Catalunya, això no és pas una guia de viatges. Més aviat una llambregada esbiaixada però profunda pel que té de personal i intransferible.

En aquesta ocasió és l'Enric Vila qui s'encarrega de treure-li pols a una Moleskine de fa un any i reorganitzar els seus records d'un cap de setmana a Londres. Oblideu-vos, però, dels pubs, les discoteques de moda on sonen els grups de la new wave de la new wave o les passejades pel mercat de Camden o el Hyde Park: tot es redueix a gaudir dels luxes (bàsicament gastronòmics). "(...) Vaig trobar que era un restaurant molt adient per Londres, que és una ciutat frenètica, bèstia on les hi hagi. A partir d'una edat, el millor que li pot passar a un londinenc és haver fet prou diners per retirar-se al camp. No és una ciutat per a vells; n'hi ha prou d'agafar un autobús per adonar-se que està pensada per a gent jove, enèrgica i resistent."

En les seves anades i vingudes d'endrapament d'alta volada per la City, l'acompanya un tal Salvador que, no cal ser gaire suspicaç, ostenta el cognom Sostres. En l'home obsedit perquè la mama li compri un blazer per sentir-se més british, hi veig al nostre enfant terrible de pa sucat amb oli, sobretot amb estirabots com aquests: "Els pedants sou vosaltres que voleu que em prengui seriosament això d'escriure per dir que coneixeu un geni."

Vila, però, fa unes reflexions molt interessants sobre el caràcter anglès, la idiosincràsia dels britànics com a poble i la realitat de la Gran Bretanya al segle XXI: "A Londres poden ser cosmopolites sense ser pedants perquè la tradició és una base tan sòlida que res que hi afegeixis la dissol o la perverteix. Al contrari, tot sembla trobar el seu lloc, matisar el mosaic. Si la multiculturalitat no funciona a Londres no sé on funcionarà. No se m'acut una societat tan liberal i tradicional alhora, tan elàstica, tan preparada per afrontar la globalització, com l'anglesa."

Suposo que el Londres de l'Enric i el Salvador no deixa de tenir la seva lògica si tenim en compte les seves pròpies circumstàncies individuals. Un jove que visqui entregat en cos i ànima al surf tindrà en les platges de Califòrnia, Hawaii o Austràlia la seva pròpia meca. Per a ells, Londres és la cuna d'una manera d'entendre la civilització occidental i que durant molt de temps fou el centre del món. Tradició, cerimonialística, elitisme, cultura, industrialització... Ara bé, també estic convençut que el Londres de Matthew Tree seria totalment diferent i igual o més interessant: l'anglocatalà (per no dir allò tan lleig d'anglès catalanòfil, que sona a malaltia) és fill de la convulsa Londres dels vuitanta, la del conservadurisme elitista , la del nihilisme punk (London calling) i la revolta constant com a única manera de desprendre's del desencís de viure en un moment i en un lloc monstruosament depriment. I suposo que això també ha passat pel sedàs del temps, però ha deixat un pòsit en la societat londinenca que seria interessant observar.

Així doncs, objectiu acomplert en aquest primer article que llegeixo. Espero, però, que des de la redacció de Benzina vegin la necessitat de simultanejar les mirades perquè la secció de viatges no només sigui un mosaic d'indrets, també de maneres de veure el món i la gent.

La mort interior segons Zweig

Malgrat la meva joventut, va arribar un dia que se'm va fer palès l'inici d'una lenta mort interior. M'havia instal·lat en un comfortable punt mort i ni tan sols em calia llençar-me precipici avall perquè la inèrcia de la situació ho faria per si mateixa, arrossegant-me. El fred i la indiferència amb què em jutjava a mi mateix també es troben en el següent fragment de Nit fantàstica, de Stefan Zweig, que vaig llegir fa poc:

"En aquell moment vaig adonar-me ben bé, per primera vegada, que el meu enrigidiment havia avançat molt. Jo semblava lliscar sobre una aigua que només s'escola i emmiralla, sense estar lligat o arrelat enlloc, i sabia perfectament que aquesta fredor era alguna cosa morta, cadavèrica, que encara no tenia la flaire, l'alenada pudent de la descomposició, però sí l'entumiment insalvable, la insensibilitat cruelment freda, és a dir, eren els minuts que precedeixen la mort veritable, la corporal, i també la visible caducitat externa."

Malgrat que trobo aquest fragment una meravella i que el plantejament de l'obra és molt interessant (la història d'un burgès que viu la vida des d'un punt de vista tan elitista i desafectat que li provoca la mort interior de totes les passions i anhels), la seva ressolució és fluixa, innocent i indigna d'un autor com Zweig. Em sembla una obra fallida, que peca de beneiteria: les emocions fortes a què s'exposa el personatge són el motor del seu renaixement. La teoria és prou suggeridora (cal que cerquem passions positives per fer-nos créixer interiorment; i dic positives perquè no ens passi com als personatges de Novel·la d'escacs, Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona i tants d'altres llibres de Zweig), però la ressolució és, com ja us he dit, decebedora, des del meu punt de vista i després d'haver gaudit de la seva millor prosa. Fins i tot em sembla que el buidatge meticulós que feia, reescrivint una i altra vegada, per simplificar els conceptes i les expressions, aquí no va ser tan acurat.