Leopardi critica Plató

Deixeu-me transcendir-me per un moment: fa mesos que treballo en un poemari on m'interrogo sobre la dicotomia entre el cos i l'ànima, que tanta literatura ha donat al llarg dels temps. I la casualitat va fer que ensopegués amb un assaig de Rafael Argullol anomenat Leopardi. Infelicidad y titanismo. Me'l vaig començar a llegir, encuriosit per saber coses sobre la poesia de l'italià, però vaig descobrir que aquell material podria convertir-se inesperadament en més llenya per al foc de les meves interrogacions, sobretot quan vaig llegir el següent:

"Para él, la religión cristiana es el gran monumento que los hombres han dedicado el autoengaño de la salvación, y ha sustituido, además, el principio vital de la acción, propio del antiguo griego, por una moral debilitadora de la vida. (...) La principal crueldad histórica de Platón estriba, pues, en haber legado a la humanidad accidental la creencia en la immortalidad del alma. (...) El Universo de Leopardi es de una grandeza gélida. El hombre ante él puede sentir fascinación, pero no arropamiento para su soledad. Y no obstante, el poeta prefiere aceptar el abismo que entraña esta concepción de la realidad a ocultar tal abismo mediante la promesa -fatua- de trascendencia."

Tot i haver llegit Leopardi, desconeixia aquestes consideracions filosòfiques del poeta italià. I em semblen ecertades pel que tenen de revisió històrica de la filosofia i la religió i que l'acosten a una visió desacomplexada, més enllà del que es preveuria en un romàntic. Si bé és cert que s'enfosqueix davant la fredor d'un univers en què no hi tenim presència espiritual una vegada que la matèria desapareix, el fet de saber-ho ens deslliura de l'angoixa d'aconseguir-ho. El cristianisme es basa en aquest concepte, cal regir les nostres passes cap a uns determinats preceptes si volem que la nostra ànima, un cop morts, ascendeixi al cel benestant. L'espiritualisme, doncs, lliga les accions del nostre cos, l'ànima triomfa damunt de la matèria.

Guy de Maupassant

Segons Néstor Luján, Maupassant fou un escriptor menor que ni tan sols els agrada gaire als francesos: "era, literalment, d'una ignorància rodona, total i absoluta, i d'això se'n vanava. El seu llenguatge era d'una precarietat neta i polida." Tanmateix, reconeix la qualitat dels relats que engreixen el recull Boule de Suif pel que demostren d'observador crític i sarcàstic de la realitat.

La sífilis amb paràlisi progressiva que patia, però, i els estralls que li provocà, foren la font principal d'on beure a l'hora d'escriure relats fantàstics com el conegut L'Horla. L'acabo de llegir a l'antologia Els millors relats de la literatura fantàstica (Columna) i m'ha deixat garratibat. Maupassant tindria un paral·lelisme amb els bons directors de sèrie B (John Carpenter, Roger Corman, Terence Fisher), un bon artesà capaç d'entregar treballs que enganxen l'espectador pel que té d'entretingut i ben teixit, construït a partir d'una estructura narrativa clàssica, sense filigranes ni recargolaments.

A L'Horla, Maupassant ens fa viure l'experiència d'un pobre diable que entra en contacte amb un ésser invisible que controla els seus actes. Narrat en primera persona a través del diari del protagonista, la tensió creix dins d'una atmosfera asfixiant i tan ben construïda que l'intermedi parisenc només fa que reforçar-la quan hi torna l'acció. Al final, la confusió deliberada entre malaltia nerviosa i llegenda fantàstica deixa el lector sumit en el dubte i, a causa d'això, encara més inquiet. Què és més monstruós, l'ésser inimaginable o la nostra ment, engendradora de terrors i espants?

"Sayonara Barcelona", de Joaquim Pijoan

Fa vint-i-cinc anys l'Abraham Z. va deixar enrere Barcelona, la Mariona embarassada i els seus somnis de revolucionar el món de la pintura per començar una nova vida al Japó. Ja llavors se sentia cansat d'un país contadictori fins el paroxisme i, amb el temps, a Kyoto se submergiria en un amor més pregon i una vida més espiritual. L'any 2006, però, torna a Barcelona per tancar les portes obertes que va deixar-hi i la memòria i la realitat present s'entreteixeixen en un canvi constant de veus que proven d'oferir-nos un retrat polièdric del personatge.

La novel·la guanyadora del darrer Premi Sant Jordi és, a la vegada, el retorn narratiu del seu autor, Joaquim Pijoan, vint-i-cinc anys després de Somni. Un paral·lelisme que s'estén a la seva visió de la Barcelona actual, cosmopolita i venuda al disseny i al turisme, on qualsevol projecte de país queda diluït en una realitat desquciant. El lector, doncs, es veu obligat a prendre posició davant els judicis sociopolítics d'Abraham/Pijoan. En el meu cas considero que les crítiques de Pijoan són encertades, però no coincideixo amb les seves justificacions. A l'hora de repartir culpabilitats és extremament parcial, oblidant que el país el fem (o el desfem) entre tots, i que de la seva generació també hi havia gent trepa que no són precisament els progres de pa sucat amb oli que ara remenen les cireres, que també actuen en nom d'uns ideals i que també han disposat de la seva quota de poder per fer la seva.

Més enllà d'aquests elements més conjunturals, però, Sayonara Barcelona funciona com a simfonia de veus prou elaborada que presenta en Abraham un home que ha hagut de construir la seva felicitat lluny de la terra pròpia. La raó i la serenitat les troba a prop del FujYama, lluny de la mediterraneïtat amb què tendim a justificar deixadesa i lassitud. Reflexions al voltant de la pintura i de la irlandització del català completen un llibre interessant que s'excedeix en un llenguatge massa barroc, que grinyola per la manca d'encaix dins el context, que només vol demostrar la categoria amb què l'escriptor ha volgut elevar el text per damunt de la mediocritat. Al meu parer, no era necessari aquest recurs. Per si sola, l'estructura i els personatges ja ofereixen a la novel·la suficients motius per considerar-la més profunda que el simple relat d'un home que passa comptes amb el seu passat.

"Nunca me has gustado", de Chester Brown

Molts dels còmics que comento al llunÀtic provenen de França, país on la bande désinée obté un reconeixement i uns resultats artístics remarcables. Blain, Trondheim, Dupuy et Berberian o Larcenet són els noms de la fornada d’autors que des dels 90 ocupen la primera línia gal·la. Però també cal reconèixer que als Estats Units és on es va crear el terme “novel·la gràfica” i on, des dels anys 60, del circuït underground surten autèntics cronistes de la cara fosca del somni americà, ja sigui en clau còmica o tràgica. La setmana passada vaig tornar a veure l’excel·lent film American Splendor on es retrata la vida del guionista Harvey Pekar, amic de Robert Crumb i l’exemple perfecte per entendre el per què del còmic com a principal motor artístic nordamericà: plàstic, contemporani i urbà.

Joe Matt, Joe Sacco, Seth, Craig Thompson o Peter Bagge són alguns dels representants de la fornada dels 90. Des del Canadà se’ls uneix Chester Brown, de qui ja vaig llegir Louis Riel, però el seu darrer treball, Nunca me has gustado, té fortes connexions amb els citats anteriorment. D’entrada es tracta d’un comic book autobiogràfic, centrat en la seva adolescència, marcada pel caràcter de la seva mare (religiosa i autoritària) i pel propi (introvertit i egoista com solem ser-ne molts, a aquesta edat). A mida que el protagonista creix, la incomunicació amb la resta del món és el més remarcable, conferint-li un caràcter gèlid davant els altres. Una incomunicació que també frustrarà les seves relacions amoroses. Per acabar-ho d’adobar, la malaltia de la seva mare suposarà un punt àlgid que, en contra del que podria passar, no li suposa cap mena de’inflexió, ans el contrari.

L’estil de Brown és minimalista, en blanc i negre, amb un to compungit i contingut, molt en consonància amb el caràcter del protagonista. Suposo que una certa expiació a l’egoisme que, com la majoria d’adolescents, Chester Brown féu gala durant la seva adolescència. Saber-ho, però, no fa que el còmic resulti menys punyent, sobretot amb la seva actitud en el darrer tram de la narració, quan deixa passar tantes oportunitats i llença tant llast, d’aquell que una vegada han passat els anys et fa penedir fins a límits insuportables.

Zài Jián, lao shi!

"Adéu, professor". Espero que aquest adéu signifiqui "fins el proper curs". Ahir se'm va acabar el contracte a la mateixa escola on, des de fa tres anys, cada gener m'hi incorporo per dirigir l'aula de reforç de català per als alumnes nouvinuts. Una experiència fantàstica, us ho asseguro, que si l'administració hi posés més ajuda, es podria iniciar al setembre o a l'octubre i no deixar a tots aquests nens i nenes penjats durant tot un trimestre, sense una trista referència lingüística per incorporar-se mínimament al ritme de la classe. Els professors et diuen que, amb raó, no tenen temps per dedicar-li expressament al nou per ensenyar-li la llengua des de les beceroles i al gener ja fa temps que m'esperen amb devoció.

D'entre l'alumnat nouvingut (una seixantena) tinc una gran majoria de xinesos. Són qui més pateixen a l'hora de la immersió lingüística per la gran diferència que hi troben, però també (i per això) són els que més esforços hi esmercen. I per a mi és una satisfacció molt íntima veure que, els de nivell intermig (quan ja porten dos o tres anys i s'observa que tenen aptituds per aprendre llengües), malgrat potser no atrevir-se a parlar en català o barrejar català i castellà de forma anàrquica, entenen la meva llengua, entenen tot el que els dic. És, sens dubte, un gran triomf, perquè malgrat que a l'exterior només hi troben castellanoparlants, la consciència de l'existència del català, de la necessitat d'usar-lo en els seus estudis i el fet que entenguin als seus parlants ja els fa canviar la mentalitat. És una passa endavant en la recuperació d'espais de la nostra llengua. L'espai de fer la llengua catalana visible als ulls dels estrangers, que quan arriben a Catalunya per desgràcia només tenen al cap els tòpics espanyols. Els catalans (i el català) també existim, i fer-los evident això és potser l'èxit més gran que podem assolir. Del coneixement d'una cosa en ve la valoració i el respecte. I, ja que la immigració és un fet incontestable, en comptes de lamentar-nos cal que ens hi posem a treballar amb més força. O creieu que un xinès parlant català no pot fer avergonyir íntimament un barceloní que, amb una tossudesa irracional, es nega a fer-se seva la llengua de l'indret on ha nascut?

Apunts sobre llengua

-En una entrevista recent oferida a El periódico en motiu del Premi Ramon Llull que acaba de rebre, l'Alan Yates fa servir unes paraules molt semblants a les meves (modèstia a part) per referir-se al tema de Frankfurt 07: "Penso que és fonamental la distinció entre literatura catalana, que és la feta en català, i el patrimoni cultural català, del qual formen part literatures en altres llengües d'autors amb un arrelament a Catalunya."

-Per fi ERC aconsegueixen aturar el tema de la tercera hora escolar en castellà i perpetuar el sistema actual, el menys dolent de tots els possibles. Només els professors de català de la província de Barcelona sabem com està de malament la situació de la nostra llengua i de la necessitat d'aquest mètode per testimoniar la seva existència, per dir-ho d'alguna manera, a qui viu la seva realitat (familiar, social, institucional) en castellà. Ells també tenen el dret i el deure de conèixer el català, i si no ho fan fora de l'escola ho han de fer des de dins. Per tant, l'escola compleix el 50% del que, sobre el paper, hauria de ser la legalitat.

-Narcís Garolera, a l'Avui d'avui, parla de la recuperació del terme despectiu llengua vernacle (curiós, l'utilitza Yates en l'entrevista que us comentava) per referir-se al català, l'eusquera i el gallec. Terrorífic, sens dubte.

-Els guardians de les essències catalanes (és a dir, CiU) estan d'enhorabona: un dels seus, Baltasar Porcel, ha rebut el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Després de criticar els premis de tota índole acusant-los d'afins ideològicament al govern i de partidisme, per fi una nominació de la que no en poden dir res. A mi Porcel em carrega, però reconec el treball lingüístic i estilístic de la seva obra, atàvic i exuberant. Potser serveixi el seu exemple d'intel·lectual que aposta per una llengua menystinguda a l'hora d'encetar un projecte literari d'alçada (o això pretén, és clar, que es tracta de figues d'un altre paner). Curiós, com va passar amb Ramon Llull fa centenars d'any, i que ens retorna al començament del post...