27.5.07

Pluja poètica



M’acosto a la Central del Raval per fer una ullada a la secció de poesia pensant que trobaré alguna novetat, però no m’esperava la pluja de versos primaveral amb què ensopego. Resulta que la majoria de premis es fallen pels voltants, oh ingenu de mi, de Sant Jordi i començo a pensar si tenim massa premis i massa poetes a casa nostra. Ja coneixeu els tòpics, que Catalunya és terra de poetes, que les petites nacions donen sobretot versos...
Faig una ullada a tots i cadascun dels llibres. El meu professor Antoni Dalmases sempre ens deia que obríssim un llibre de poesia a l’atzar, per qualsevol pàgina, que si era bo no ens defraudaria. Sembla una obvietat, però els poetes intenten (intentem) impactar els lectors en les primeres pàgines, així que si pel mig encara aguanta el tipus amb força, vol dir que la inversió val la pena, perquè el greix poètic té un bon pam.
Un altre professor meu, en Jordi Julià, ha guanyat un nou premi (i en van...) amb Principi de plaer als Premis d’Octubre. Edita 3i4, i en obrir-lo veig que no em defrauda. Els seus poemaris tenen tots ells una profunditat remarcable però sense estridències ni afectacions. Neixen a partir de l’observació extreta d’una anècdota, personal o no, i acaba extrapolant-ne una valoració moral. Això sí, són versos llargs, narratius, densos, em recorden a la poesia polonesa que tant m’agrada (Milosz, Szymborska).
Un altre nom i cara que conec, en Joan Todó, de la meva promoció de Filologia Catalana. No sabia pas que es dediqués a escriure. Los fòssils (al ras), editat per labreu, és una poesia molt personal, amb el llenguatge particular de la seva terra, que li dóna a la seva proposta un gust més sec i adust, com de licor que t'enceta el paladar.
Dos premis importants editats per Proa: el Rosa Leveroni de Cadaqués per a l’Anna Montero amb El pes de la llum i el Carles Riba per a Enlloc, de Jaume Pont. Les seves lectures, però, no em diuen res que m’engresqui; tot i les bones crítiques a l’Avui sobre el llibre de Pont, em provoca una sensació de déjà vu. Pel que fa a l’Anna, l’he llegida prou vegades i segueix sense arribar-me el minimalisme que promou, tot i la qualitat de la seva proposta. No sé, l’eco dels poemes en quatre versos ha de ser molt potent per somoure’m, i això només ho ha aconseguit l'il·lustre Palau i Fabre.
Dos més editats per Proa que sí que m’agraden: Dansa nocturna, de Pere Joan Martorell, premi Joan Alcover, té ecos mitològics de la Mediterrània, com molts autors de l’illa. Apel·la a la memòria a través de la creació d’un panteó personal, i tot amb una llengua poderosa i un vers inflat com les veles d’un vaixell. M’encanta el seu estil, i me’n llegeixo tres o quatre. Un altre mallorquí, Joan Perelló, ha guanyat el premi Josep M. López-Picó amb Quadern de manobre, una reflexió sobre l'art d'escriure que rebaixa qualsevol to romàntic i iguala l'experència creativa a qualsevol altra activitat o vivència humana, però sense restar-li interès.
El paraigua dels preus, però, m’aixopluga. Avui, de moment, arreplego el nou d’en Jordi Julià i Del natural, de W.G. Sebald, aquells poemes narratius (o narracions en vers) que ningú s’ha dignat a traduir encara al català, que jo sàpiga. Deixo per a un altre dia els de Perelló i Martorell. Per cert, la fotografia es diu Lluvia de libros i és de David Moya.

18.5.07

Embolica que fa fort


Dels diaris catalans, La Vanguardia és el que em resulta més antipàtic. Tant per motius superficials -el disseny, la mida, l'estructura de continguts- com per motius ideològics. Les seves razzies per aconseguir col·laboradors d'entitat han fet que congregui una nòmina important en detriment d'altres competidors -Francesc-Marc Àlvaro de l'Avui o Quim Monzó d'El Periódico- i incomprensiblement eclèctica, per al que simbolitza el diari en si. Ni d'aquesta manera me l'he llegit amb millors ulls.
Aquesta setmana han ficat cullerada en el pudent tema de la Fira de Frankfurt -que, malgrat les diferències, ja put com la polèmica del Fòrum 2004 i el que aconsegueixen entre tots és marejar la perdiu i desencantar els espectadors-. Tinc les meves reticències davant una fira PER A editors -que no escriptors-, SOBRE el món editorial -que no literari- i PER TANT comercial -que no artístic-. Els autors només són una cirereta perduda enmig d'un pastís gegant.
Ara bé: per què punyetes ens volen fer sentir als catalans culpables de discriminació?
A veure: que jo sàpiga, Joseph Conrad va nèixer a Polònia, però el fet d'escriure en anglès l'inclou dins la literatura anglesa. El mateix passa amb l'irlandès James Joyce, l'indi V.S. Naipaul, l'austríac Stefan Zweig (literatura alemanya)
Que jo sàpiga, és la llengua la que determina la pertinença a una literatura o a una altra. Però, és clar, també hi ha qui ho veu des de l'òptica de la nació: com que els catalans no tenim nació pròpia, el concepte literatura catalana és menor dins un de major, Espanya. Ve a ser quelcom semblant a dir literatura extremenya o literatura murciana, en relació a l'origen geogràfic i no pas lingüístic.
Senyors, la literatura és llengua. Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Enrique Vila-Matas o Javier Cercas, però han decidit escriure en castellà, una decisió lliure i respectable. Per tant, pertanyen al regne de les paraules de la literatura espanyola. Perquè la literatura és el regne de les paraules, la nació dels mots, i les banderes o els territoris no hi tenen res a veure. La resta és faramalla, imperialisme o ganes de tocar el que no sona.

17.5.07

Pere Ballart i la poesia



Fa dotze anys, quan vaig entrar a la UAB, ja em van avisar que, malgrat la seva joventut, el professorat de Filologia Catalana -i, en concret, els especialistes en literatura- era del milloret del país. Jordi Castellanos ja era un especialista en Modernisme, Josep Pujol en literatura medieval, Jaume Aulet en Noucentisme... Una dècada després podem sumar-hi dos autèntics cracks pel que fa a l'estudi de la poesia, Pere Ballart i Jordi Julià.
Ballart, concretament, és autor d'un dels assaigs indispensables per entendre els entrellats de la poesia, El contorn del poema. Recomanabilíssim fins i tot per als profans de la matèria. Ara torna amb El riure de la màscara que tracta l'ús de la ironia dins el gènere. Al darrer setmanari cultural de l'Avui, fent referència a l'estat poètic actual, Ballart diu el següent: "Avui (...) els lectors, encara que siguin pocs, són escollits i estan molt bregats i n'han vist de tots colors. I no admetrien una expressió que trobarien fàcil, carrinclona, cursi, etc. (...) si el poeta no vol renunciar a parlar de sentiments, a intentar comprendre'ls, en poesia ha d'adoptar una via més obliqua, una via que prengui la sal a les seves emocions i sigui més inesperada. Si en aquest intent també aconsegueix que el lector pugui adonar-se que l'està convidant a un exercici més intel·ligent que no la simple comunicació sentimental, llavors la cosa rutlla." Podeu fer-vos una idea de la facilitat i el plaer amb què es llegeixen els seus textos per la claredat d'ideesi d'exposició d'aquestes.
Més jove i a l'ombra però amb la mateixa passió es troba Jordi Julià, reconegut tant pels seus estudis -sobretot els que ha dedicat a Gabriel Ferrater- com per la seva pròpia poesia, que li han reportat un bon cabàs de premis. Però d'ell ja en tornaré a parlar un altre dia. Perquè l'Autònoma pot ser un monstre de vidre i ciment despersonalitzat, i hi vaig passar sense pena ni glòria, però sempre queda un pòsit que, com el bon cafè, et revé constantment amb el delit d'haver-lo pogut paladejar.

14.5.07

La rosa marcida...



...i en plena descomposició. Aquest any vaig evitar qualsevol post relacionat amb Sant Jordi per dos motius: perquè em trobava a Besalú, on el ressò de la festivitat va ser mínim, i per la tipera que em suposa, aquest any adobada amb els sabors germànics i un pèl indigests de la fira de Frankfurt.
Sembla que el campió de vendes, mediàtics a banda, va ser en Sergi Pàmies. Confesso que encara no he llegit el seu recull de “llimones”, i que em van regalar un llibre de cinema sobre David Lynch. De les darreres novetats en català, només m'engresca el Sayonara Barcelona de Joaquim Pijoan que ja tinc a la lleixa dels "pendents" esperant torn. No vull deixar-me d’assenyalar la iniciativa del diari Avui regalant un llibre sorpresa als seus lectors: a mi em va tocar El senyor Phillips, de John Lanchester, un curiós i entretingut retrat de la classe mitja anglesa, amb les misèries d’un matrimoni de mitjana edat. Ja veieu, llibres gratuïts que devien empolsinar-se al magatzem d’Edicions 62. Això em recorda que un escriptor ex-professor meu, l'Antoni Dalmases, explicava que un bon dia el van trucar del magatzem de l'editorial 3i4: “Escolti’m, aquí tenim un grapat de restes del seu llibre L’última primavera; si vol passi a buscar-los, si no els cremem”. L’Antoni va haver de desplaçar-se fins València per salvar els darrers testimonis del seu premi Andròmina als Premis d’Octubre del 1992.
En definitiva, que la flaire del podrimenter de roses venudes es mescla amb la flaire a cofoïsme pel tema de Frankfurt. La cosa em fa tremolar, sobretot després de llegir tot el que van dir Monzó i Pàmies que, fent ús del seu sarcasme demolidor, van venir a dir que poc hi pintaran els escriptors catalans o la cultura catalana i que Frankfurt és només una excusa dels editors per quedar plegats (i no us puc passar cap enllaç amb l'article de l'Eva Piquer perquè no sé com dimonis buscar-ho en la nova web de l'Avui).
Això sí, qui Sant Jordi empeny, més anys de crisi literària passa...

9.5.07

Quimi Portet


Jugar amb les paraules i extreure'n alguna matèria engrescadora no és tan fàcil. I si la persona que ho fa es proposa fer xixines dela sintaxi i ensopegar amb nous sentits, engrescadors però surrealistes o directament incomprensibles, pot ratllar el despropòsit. Quimi Portet és un músic que s'ha proposat quelcom de semblant a l'hora de facturar els seus discs, al meu parer els més coloristes i interessants de la música en català, sobretot amb les lletres de les seves cançons. Un joc polifònic que enganxa l'oient gràcies al seu particular sentit de l'humor, foteta i estantís, que el fa apropar-se a la genialitat, a banda de la bestialitat.
Hoquei sobre pedres, del 1997, em va semblar un bon disc, però no suficient com per seguir la seva trajectòria. D'això ja en fa deu anys i des de llavors l'astre intercomarcal ha anat macerant la seva fórmula poeticolírica en un seguit de treballs que l'han conduït a la maduresa creativa. Desempallegant-se dels encartronaments i dels complexos d'aquell disc (si és que mai ha sabut què són els complexos), els seus darrers La terra és plana i Matem els dimarts i els divendres mostren un músic molt diferent del que va compondre "La Rambla", aquella mena de hit de l'Hoquei (un dels seus primers grans temes, per cert).
Sí, en Quimi pot semblar un sonat que lloriga com xoriços les paraules en cançons que barregen l'escatològic amb l'icònic irreverenciat i el sublim (de parlar del filòsof català Francesc Pujols a dedicar-li un tema a la merda del camp), però per això fa gràcia i les seves cançons exciten una petita part del cervell on es barregen els instints primaris, el desig juganer, la presa de pèl, la genialitat i una certa tendresa. De tot això n'extreu una literatura personal, la seva pròpia manera de veure la vida, des de dalt d'un turonet, amb les conviccions i la sornegueria de l'home de camp que coneix massa bé les misèries del món que l'embolta i que, davant d'això, no se n'està de somriure.

 

Enter your email address:

Delivered by FeedBurner