M’acosto a la Central del Raval per fer una ullada a la secció de poesia pensant que trobaré alguna novetat, però no m’esperava la pluja de versos primaveral amb què ensopego. Resulta que la majoria de premis es fallen pels voltants, oh ingenu de mi, de Sant Jordi i començo a pensar si tenim massa premis i massa poetes a casa nostra. Ja coneixeu els tòpics, que Catalunya és terra de poetes, que les petites nacions donen sobretot versos...
Faig una ullada a tots i cadascun dels llibres. El meu professor Antoni Dalmases sempre ens deia que obríssim un llibre de poesia a l’atzar, per qualsevol pàgina, que si era bo no ens defraudaria. Sembla una obvietat, però els poetes intenten (intentem) impactar els lectors en les primeres pàgines, així que si pel mig encara aguanta el tipus amb força, vol dir que la inversió val la pena, perquè el greix poètic té un bon pam.
Un altre professor meu, en Jordi Julià, ha guanyat un nou premi (i en van...) amb Principi de plaer als Premis d’Octubre. Edita 3i4, i en obrir-lo veig que no em defrauda. Els seus poemaris tenen tots ells una profunditat remarcable però sense estridències ni afectacions. Neixen a partir de l’observació extreta d’una anècdota, personal o no, i acaba extrapolant-ne una valoració moral. Això sí, són versos llargs, narratius, densos, em recorden a la poesia polonesa que tant m’agrada (Milosz, Szymborska).
Un altre nom i cara que conec, en Joan Todó, de la meva promoció de Filologia Catalana. No sabia pas que es dediqués a escriure. Los fòssils (al ras), editat per labreu, és una poesia molt personal, amb el llenguatge particular de la seva terra, que li dóna a la seva proposta un gust més sec i adust, com de licor que t'enceta el paladar.
Dos premis importants editats per Proa: el Rosa Leveroni de Cadaqués per a l’Anna Montero amb El pes de la llum i el Carles Riba per a Enlloc, de Jaume Pont. Les seves lectures, però, no em diuen res que m’engresqui; tot i les bones crítiques a l’Avui sobre el llibre de Pont, em provoca una sensació de déjà vu. Pel que fa a l’Anna, l’he llegida prou vegades i segueix sense arribar-me el minimalisme que promou, tot i la qualitat de la seva proposta. No sé, l’eco dels poemes en quatre versos ha de ser molt potent per somoure’m, i això només ho ha aconseguit l'il·lustre Palau i Fabre.
Dos més editats per Proa que sí que m’agraden: Dansa nocturna, de Pere Joan Martorell, premi Joan Alcover, té ecos mitològics de la Mediterrània, com molts autors de l’illa. Apel·la a la memòria a través de la creació d’un panteó personal, i tot amb una llengua poderosa i un vers inflat com les veles d’un vaixell. M’encanta el seu estil, i me’n llegeixo tres o quatre. Un altre mallorquí, Joan Perelló, ha guanyat el premi Josep M. López-Picó amb Quadern de manobre, una reflexió sobre l'art d'escriure que rebaixa qualsevol to romàntic i iguala l'experència creativa a qualsevol altra activitat o vivència humana, però sense restar-li interès.
El paraigua dels preus, però, m’aixopluga. Avui, de moment, arreplego el nou d’en Jordi Julià i Del natural, de W.G. Sebald, aquells poemes narratius (o narracions en vers) que ningú s’ha dignat a traduir encara al català, que jo sàpiga. Deixo per a un altre dia els de Perelló i Martorell. Per cert, la fotografia es diu Lluvia de libros i és de David Moya.
Faig una ullada a tots i cadascun dels llibres. El meu professor Antoni Dalmases sempre ens deia que obríssim un llibre de poesia a l’atzar, per qualsevol pàgina, que si era bo no ens defraudaria. Sembla una obvietat, però els poetes intenten (intentem) impactar els lectors en les primeres pàgines, així que si pel mig encara aguanta el tipus amb força, vol dir que la inversió val la pena, perquè el greix poètic té un bon pam.
Un altre professor meu, en Jordi Julià, ha guanyat un nou premi (i en van...) amb Principi de plaer als Premis d’Octubre. Edita 3i4, i en obrir-lo veig que no em defrauda. Els seus poemaris tenen tots ells una profunditat remarcable però sense estridències ni afectacions. Neixen a partir de l’observació extreta d’una anècdota, personal o no, i acaba extrapolant-ne una valoració moral. Això sí, són versos llargs, narratius, densos, em recorden a la poesia polonesa que tant m’agrada (Milosz, Szymborska).
Un altre nom i cara que conec, en Joan Todó, de la meva promoció de Filologia Catalana. No sabia pas que es dediqués a escriure. Los fòssils (al ras), editat per labreu, és una poesia molt personal, amb el llenguatge particular de la seva terra, que li dóna a la seva proposta un gust més sec i adust, com de licor que t'enceta el paladar.
Dos premis importants editats per Proa: el Rosa Leveroni de Cadaqués per a l’Anna Montero amb El pes de la llum i el Carles Riba per a Enlloc, de Jaume Pont. Les seves lectures, però, no em diuen res que m’engresqui; tot i les bones crítiques a l’Avui sobre el llibre de Pont, em provoca una sensació de déjà vu. Pel que fa a l’Anna, l’he llegida prou vegades i segueix sense arribar-me el minimalisme que promou, tot i la qualitat de la seva proposta. No sé, l’eco dels poemes en quatre versos ha de ser molt potent per somoure’m, i això només ho ha aconseguit l'il·lustre Palau i Fabre.
Dos més editats per Proa que sí que m’agraden: Dansa nocturna, de Pere Joan Martorell, premi Joan Alcover, té ecos mitològics de la Mediterrània, com molts autors de l’illa. Apel·la a la memòria a través de la creació d’un panteó personal, i tot amb una llengua poderosa i un vers inflat com les veles d’un vaixell. M’encanta el seu estil, i me’n llegeixo tres o quatre. Un altre mallorquí, Joan Perelló, ha guanyat el premi Josep M. López-Picó amb Quadern de manobre, una reflexió sobre l'art d'escriure que rebaixa qualsevol to romàntic i iguala l'experència creativa a qualsevol altra activitat o vivència humana, però sense restar-li interès.
El paraigua dels preus, però, m’aixopluga. Avui, de moment, arreplego el nou d’en Jordi Julià i Del natural, de W.G. Sebald, aquells poemes narratius (o narracions en vers) que ningú s’ha dignat a traduir encara al català, que jo sàpiga. Deixo per a un altre dia els de Perelló i Martorell. Per cert, la fotografia es diu Lluvia de libros i és de David Moya.
