Llibres que no he llegit


La hipocresia és un benefici dels covards en la lluita per la consideració social. Quantes vegades no es fan servir informacions de segona mà o opinions tèbies (o simplement ambigües) per evitar dir la veritat? Quan aquesta veritat, és clar, costa de dir per crua. Així doncs, i sense que serveixi de precedent, el llunÀtic no s’amaga: tothom té cadàvers en el seu armari. En el cas dels bibliòfils, llibres per llegir o deixats a mitges perquè se’t cauen de les mans. Suposo que feriré alguna susceptibilitat quan us confessi alguns dels meus pecats, però sigueu compassius: potser sóc jo, qui no estic preparat per rebre els beneficis d’aquestes obres. Els llibres són com tantes altres coses d’aquesta vida, que necessiten aparèixer en el moment adequat perquè puguem gaudir-les en la seva justa mesura.

Olympia a mitjanit, de Baltasar Porcel. Un dels nostres grans narradors amb vocació de clàssic, que torna a compondre (una vegada més) el seu món mitològic illenc, aquest cop al servei d’una trama que retrata les classes benestants mallorquines de la postguerra amb una deliberada ambigüitat i, de passada, reflexiona sobre els canvis que s’han produït a les Balears les dues darreres dècades. Al capdavall el sexe i la sordidesa (diners, venjances familiars, religió) són els motors que mouen les relacions entre el microcosmos de personatges, amb tant barroquisme i greix que a mitja narració vaig pensar que ja en tenia prou.

Solitud, de Víctor Català. Sí, ja ho sé, és un clàssic de la literatura catalana, una obra simbòlica com poques, amb un ús de la llengua “mascle”, una reivindicació femenina enmig de tanta masculinitat... Sí, i què? Els lectors hem de disposar de la llibertat per dir que no ens agrada un clàssic. A mi no m’agrada Solitud, i el vaig haver de deixar a mitges perquè tenia altres coses més excitants per llegir. Per a mi el Modernisme té una obra incontestable: La vida i la mort de Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès. Aquest és un dels grans testaments del seu moment: com l’home s’enfronta al seu destí, reïx de la davallada, lluita per demostrar el seu talent i imposa la seva voluntat fins al moment de la mort.

Edward Hopper,
d’Eduard Farrés. És difícil deixar de banda un poemari, sempre estàs a temps d’agafar-lo i llegir-ne de tant en tant, a l’atzar, alguna de les seves peces. He de confessar que tampoc puc dir que sigui un mal poemari; ni tan sols puc donar-ne una opinió al respecte. En el fons va ser una compra compulsiva en una llibreria de vell. Val a dir que es tractaria d’algun llibre arribat a un crític o una crítica: una vegada l’Eva Piquer parlava als seus articles de l’Avui sobre la ingent quantitat de llibres que els arriba de les editorials perquè els comentin i que les llibreries de vell esdevenen una bona opció per desfer-se’n.

Noms a la sorra, de Lluís-Anton Baulenas. Després de descobrir-lo amb El fil de plata i Amor d’idiota, em vaig quedar aturat en les primeres planes, quan l’acció se situa durant la revolució dels clavells a Portugal. Deixeu-me ser dolent: quan en Baulenas es posa seriós, la seva escriptura no enganxa tant. O potser és que l’any 2000 no vaig ser capaç de valorar-lo en la seva justa mesura.

Retrat de l’artista adolescent, de James Joyce. I per acabar, un clàssic universal. No he provat de llegir l’Ulisses, i Dublinesos em sembla un recull de gran qualitat. Però l’artista adolescent em va semblar una autèntica pallissa obra d’un home desmesuradament acomplexat, que enterrava la seva literatura sota capes i capes de repressions i neurosis. És clar, com tots, direu, però amb una mica més de gràcia. El moment àlgid del meu cabreig (perquè, malgrat la meva crítica, la seva primera part em sembla de força qualitat) arribà amb les pàgines i pàgines de sermó religiós. Ja sabem que el catolicisme va fer estralls en Joyce i en tants altres irlandesos (política i religió de la mà són un autèntic còctel Molotov, destructor de consciències), però tampoc n’hi havia per a tant.

Comentaris

  1. Coincideixo amb tu amb l'apreciació que fas de la novel·la del Porcel (també inacabada i que, probablement, em barrà el pas a d'altres potser més interessants). Pel que fa a "Dublinesses" em va costar déu i ajuda acabar-me'l i, després, fer-hi un post sense que es notés l'esforç a repèl que em va costar. Ara, supose, cremarem a l'infern de les lletres...

    ResponElimina
  2. També coincideixo amb tu en Solitud i en El retrat de Joyce.
    Però en tinc molts altres que deixo a mitges... molts, i no és tant perquè no m'agradin, en conjunt, sinó perquè... no sé per què. Per exemple, no he aconseguit passar de la pàgina 30 de Cavalls cap a la fosca.

    ResponElimina
  3. Aplaudeixo la teva sinceritat. un bon lli9bre no té perqupe agradar a tothom en tot moment. I tampoc cal amagar sentiments de culpabilitat per no ser de l'opinió majoritària. De vegades, però, un llibre ens arriba en un mal moment, i potser merexeria una segona oportunitat. O simplement no t'agrada i ja està; no passa res. Sobre els llibres que has parlat no puc opinar perquè no els he llegit. Aquesta sí que és certa frustració que tin: no poder-ho llegir tot.

    ResponElimina
  4. Jo també coincideixo amb la teva sinceritat, no cal llegir-ho tot. Els clàssics són clàssics però no per això han de plaure tothom. Ara dóna una altra oportunitat a Solitud.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada