"La mort d'Ivan Ilitx", de Lev Tolstoi


Hi ha llibres que, a mida que avancen, et desconcerten, et sorprenen a causa de variants inesperades. La genialitat de l’autor manté les regnes fermes, però deixant que la narració prengui el camí que vulgui, amb marrades insòlites. D’altres, però, ja preexisteixen en la ment del seu creador, i la translació al paper és un tràmit; en llegir-los, tot té un aire de sabut d’avançada i calculat fins al mínim detall, però tan ben escrit que cal treure’s el barret. A Crónica de una muerte anunciada García Márquez ja preveu al lector des del mateix títol, però no per això deixa de ser un excel·lent treball. El mateix passa amb La mort d’Ivan Ilitx, de Tolstoi, de qui confesso no haver acabat Anna Karénina perquè em va derrotar la seva extensió: a mitja novel·la, malgrat haver-se’m arrapat endins, ho vaig haver de deixar. K.O. tècnic que, per sort, no s’ha repetit ara amb aquesta nouvelle d’extensió moderada però de grans resultats.
El primer episodi, sense anar més lluny, amb la vetlla del cadàver, és tot un recital narratiu i un repte per al lector, que assistirà a una visió fosca, desacomplexada i pessimista respecte a la naturalesa humana. Amb Ivan Ilitx de cos present els seus col·legues només pensen en rifar-se el seu lloc de treball, la seva dona respira alleugerida i la vida transcorre amb una normalitat esfereïdora. Sobretot quan Ivan ressuscita en el segon capítol i, davant dels nostres ulls, Tolstoi escriu un capítol antològic: en tretze pàgines d’una condensació gens afectada o farragosa coneixem els esdeveniments més rellevants de la vida del protagonista, tots ells destinats a aconseguir un estatus personal al més plaent i acomodat possible. Ivan Ilitx té una mentalitat burgesa i, com a tal, el seu caràcter i les seves aptituds el converteixen en una persona moderada, primmirada. Però tota aquesta correcció, que li reportarà l’ascens social, serà al capdavall el seu pitjor maldecap. A les portes de la mort, Ivan Ilitx no troba cap sentit a l’existència. El seu dolor és físic, però s’hi afegeix un dolor moral en adonar-se que, infeliç, res de tot això ha valgut la pena. I el lector, en darrer terme, assisteix a una angoixant davallada cap a la mort, angoixant pel dolor tan ben descrit per Tolstoi, els dubtes del malalt al començament i l’absurditat de la presència de la mort, a banda de la solitud infringida pels que l’envolten, tots ells sans, odiosos als seus ulls i neguitejats per l'actitud i la malaltia d'Ivan.
Al pròleg que ofereix aquesta edició de Destino (aquells llibrets editats amb l’ajut de la UPF, la "Biblioteca Pompeu Fabra", que no sé pas si segueixen endavant), Nabòkov diu que, ja en la seva maduresa, Tolstoi va considerar un pecat l’escriptura d’obres mestres (tot i que ja havia escrit Guerra i pau i Anna Karénina). A partir de llavors es conformaria amb relats iniciàtics o moralitzadors. I vet aquí que quan menys s’ho proposa li surt un llibre rodó, petit en proporcions però gran en l’eco sord que et queda dins, després de llegir la darrera frase: "Va aspirar aire, es va aturar a mig sospir, es va estirar i va morir."

Comentaris

  1. Jo he llegit La sonata a Kreutzer, de la que em vaig endur una impressió semblant a la que aquí comentes de La mort de Ivan Ilitx. Apunto el títol per la següent comanda!

    Per cert, estic encantat amb la teva visita i comentari (prou benèvol). Sobre en Sam Abrams dir que jo només parlava del tracte "personal", que ha estat exquisit, i de la feina que ha fet en el meu "aprenentatge", perquè és de l'únic que puc parlar de veres; sobre l'omnipotència de la seva figura en premis i mitjans estaria d'acord amb tu, però no sé fins a quin punt és una realitat, perquè no tinc una visió tan àmplia com puguis tenir tu o d'altres amb més hores per dedicar al gremi. Salut!

    ResponElimina
  2. De vegades, ens cau un llibre a les mans i aquest llibre ens atrapa i ens endinsa a una obra magnífica. Certament, la literatura russa és plena d'autors genials. Això és el que forma als lectors, obres que semblen petites però en realtiat són obres mestres.

    ResponElimina
  3. Miquel (València)12:39 p. m.

    A mi em va passar el mateix amb aquest llibre de tolstoi (Anna Karénina), no me'l vaig poder acabar.
    De G Márquez em sembla que EL CORONEL NO TIENE QUINE LE ESCRIBA és una petita joia literària que ha passat bastant desapercebuda. L'has llegit??

    ResponElimina
  4. Hola, Miquel. Doncs sí, l'he llegit, de García Márquez he llegit el més important i fins i tot alguna cosa que em podria haver estalviat (ara penso en "Del amor y otros demonios"). I sí, també em sembla un relat excel·lent, que ve a confirmar tot això que estem comentant: a vegades, en les distàncies curtes s'encerta molt més...

    ResponElimina
  5. Miquel (valència)1:21 p. m.

    hoa, david, volia fer-te una consulta. de John Berger has llegit alguna cosa?? he escoltat opinions molt antagòniques i espere que, potser, tu podràs declinar la balança. gràcies per atendre'm.

    ResponElimina
  6. ... Encara creus que els seus relats són simplistes?

    ResponElimina
  7. Tampoc considero simplista a Txékhov: els seus personatges i les situacions, deixen entreveure una complexitat de gran sensibilitat, encobertes per un tarannà potser més reposat...

    ResponElimina
  8. Fa molts anys que vaig llegir l'Ivan Ilitx, encoratjat pel profe de literatura catalana de COU i en conserve un molt bon record. També de la Sonata. No m'he atrevit encara amb les grans novel·les.

    Felicitats pel blog. El vaig descobrir fa un parell de dies i el trobe ben interessant.

    Salut!

    ResponElimina
  9. Uf, jo confesso que tampoc he acabat Anna Karénina, però no l'he deixat de banda, intentaré tornar-m'hi a posar... el que sí que recordo de Tolstoi, és una història molt bella que devia llegir als onze o dotze anys. Història d'un cavall, em penso que es deia. Preciós.
    Prenc nota de La mort d'Ivan Ilitx.
    M.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada