"El dia de l'ós", de Joan-Lluís Lluís


Joan-Lluís Lluís és autor d’un curiós Diccionari de llocs imaginaris dels Països Catalans, una obra que pren sentit i dimensió quan llegeixes el seu llibre més conegut fins al moment, la nouvelle El dia de l’ós. En ella, Lluís ofereix una visió alternativa de Prats de Molló, gairebé pertanyent a un univers paral·lel al nostre, on els costums socials del passat encara conviuen amb la realitat del nostre món modern, establint unes lleis marcials al poblet del Pirineu sorgides de la primera època de dominació francesa. Així, Bernadette –la protagonista- és expulsada del poble durant l’adolescència per un escàndol públic, la seva mare és jutjada post mortem per haver-se suïcidat, i els soldats francesos encara s’hostatgen en les masies i les cases de Prats amb tota una sèrie d’avantatges i contemplacions.

Tot i la seva brevetat –amb prou feines cent pàgines-, Lluís desplega un ventall de personatges que dimensionen amb el seu caràcter Prats de Molló –la indignació continguda de Bernadette, l’aridesa tossuda i desagradable del seu pare, la flaccidesa continguda de Daniel, la rigidesa normativa del mestre Monsieur Mauchamps-, convertint-lo en un indret diferenciat de qualsevol altre, un món tancat en si mateix que si volgués el narrador podria expandir fins a l’infinit, semblantment al Mequinensa de Jesús Moncada o al Macondo de García Márquez. D’aquí, crec jo, l’interès de Lluís en compilar els indrets imaginaris que poblen la literatura catalana.

Finalment, i per acabar d’arrodonir el treball, Lluís empra una llengua aspra i terrosa, gairebé arrencada de la pedra mateixa de les muntanyes, que remet a la “llengua mascle” dels modernistes –la de Solitud, Les multituds i tantes altres-, una llengua amb caràcter propi, que acaba de vestir la proposta, exercint gairebé d’escenari i de crit agònic: la llengua dels avis mor esllanguint-se a la Catalunya Nord i els seus vestigis són tan febles com la innòcua celebració d’el “dia de l’ós” que encapçala el títol d’una benvinguda raresa al nostre panorama literari. De fons sento l’eco de Sant Jordi matant el drac i nosaltres celebrant-lo en l’únic dia de l’any en què la literatura abans, ara el negoci editorial, copen les portades de diaris i telenotícies...

Comentaris

  1. Miquel (valència)6:43 p. m.

    Mequinença del Moncada? Mare meua, m'has tocat la fibra sensible, com se sol dir col·loquialment! Moncada era un dels grans, sens dubte!!!!!!

    ResponElimina
  2. Et comunique que, amb el meu humil criteri he decidit atorgar-te el premi al BLOG SOLIDARI. Un guardó que no té el pes de cap acadèmia reconeguda però que de segur comptarà amb el beneplàcit de tots els lectors que et segueixen. (Això si, la imatge que el distingeix l’agafes tu mateix del meu blog perquè jo no sé com fer-te-la arribar). Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Ja sé que el de la Colometa ha quedat uns pantallassos més avall, però n'Slomo i jo hi vam anar ahir, amb expectatives baixes, i vam xalar. Bé, xalar... ens va colpir. Puc estar d'acord amb crítiques concretes, però l'esperit de l'obra, la fonda tristesa, la feblesa insondable... Coincideixo amb els tres moments que dis: salfumant, llit final i retrat.

    Un sanglot ofegat. O dos.

    ResponElimina
  4. Ostres, no sé com coi he signat! Sóc la Lu de Vladimir!!

    ResponElimina
  5. El dia de l'ós és un petit gran llibre que descriu molt bé els paisatges de la Catalunya Nord i el seu fer.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada