Carta d'una desconeguda

Sobta, des de la nostra modernitat desafecta, una història d’amor tan apassionada i desangelada com la que Stefan Zweig narra a la nouvelle Carta d’una desconeguda. Però també queda lluny de nosaltres el món de l’Europa prebèl·lica, la de Zweig o de Sándor Márai, la que engendrava i mimava personatges com l’escriptor R (Z en l’obra de teatre de Fernando Bernués), un home culte i sensible però indiferent a les passions que desperta i que no és capaç de correspondre, ni tan sols de considerar-les, més enllà d’una tendresa amable per a les dones que passen per la seva vida, gairebé per compromís. És per això que aquesta Carta... o L’última trobada, obres de factura clàssica i que pel seu romanticisme ens poden arribar a semblar carrinclones, en el seu moment tingueren la força de la provocació al seu favor: poc calia per fer trontollar les ments benpensants de la burgesia que governava el continent, els mateixos que deixaren escolar-se les passions comunes a tots cap al desastre de la guerra, la ignomínia i la mort.
Precisament la passió desbocada és el motor dels personatges de Zweig, el motor d’unes vides que, dèbils, són incapaços de prendre'n les regnes i governar-les. L’autodestrucció és, doncs, el final del seu camí: la protagonista de Carta d’una desconeguda reviu des de la mort per narrar la seva vivència a l’ombra del gran amor mai correspost. La crueltat és tal, la desafecció de Z és tan brutal que, per poc que les actrius ho facin bé, l’espectador s’estremeix. Bernués ha optat per la multiplicitat de les veus: així, quatre actrius diferents donen vida a la protagonista en quatre moments diversos de la seva relació amb Z. Això exigeix una bona coordinació, que es produeix amb elegància i naturalitat. Així, l’obra de teatre flueix, com les paraules de Zweig, i des de la confessió i la memòria l’espectador s’acosta al drama d’aquesta dona enamorada fins la medul·la, primer amb recels per l’exageració del sentiment i després amb l’afectació pels moments més realistes i crus (cas del part a la casa de la caritat).

Quan vaig saber que a Barcelona s’estrenava aquesta adaptació de l'escriptor vienès, un dels meus autors favorits, no vaig dubtar en acostar-m’hi tard o d’hora. Una mica esporuguit pel repartiment catòdic al començament, he de reconèixer el bon treball de tothom, tant pel que fa a les actrius (Emma Vilarasau, Marta Marco, Ivana Miño, Carlota Olzina) com per l’escenografia –elegant i suggerent- i l’adaptació. Carta d’una desconeguda, per sort, és a les antípodes de La plaça del diamant, que comentava fa uns dies: totes dues són adaptacions de novel·les, totes dues parteixen de la memòria per bastir la història; però mentre una sembla de cartró pedra i necessita mostrar a l’espectador per a narrar, l’altra confia en la paraula de l’escriptor i en la dicció de l’actriu per dur-li dins del cap, perquè ho pugui visualitzar. I us asseguro que la fluïdesa de la segona proposta no prové de cap mena de lleugeresa o simplicitat en un text profund i agut, malgrat les ingenuïtats que li puguem trobar. Al capdavall, Zweig no tenia cap culpa de creure en coses tan devaluades que una guerra les escombraria per sempre més.