Sam Abrams


A Catalunya, no sé pas per quins set sous, els prohoms ocupen una plaça vitalícia en l'exercici de les arts i les ciències. A banda de marginar el col·lectiu femení, de la plaça només se'n beneficia un sol individu: el Pintor (Tàpies), el Poeta (Martí i Pol), el Cuiner (Adrià), l'Actor (Flotats), el Tenor (Carreras)... És clar que tots ells s'han guanyat el respecte per mèrits propis, però llavors passa que els del darrere de la fotografia no se'ls veu, i sembla que no poguem ser un país normalitzat.

Des de la dècada dels noranta, Sam Abrams ocupa aquest espai preeminent en la poesia catalana. No hi ha estudi, pròleg de llibre o concurs literari important que no compti amb la seva veu i el seu vot, que ja semblen imprescindibles per destriar el bo i millor de la poesia catalana. Aquesta tendència a la llarga ha resultat, però, al meu entendre, contraproduent: acostumat a obrir-nos les aigües de la nostra poesia talment com un Moisès literari, cada nova revelació del doctor pren tal volada per repetir el numeret del Mar Roig que la seva credibilitat se'n ressenteix. Amb això no vull dir res més que el seu darrer descobriment o protegit sempre és el millor de tots, el que ha de canviar l'esdevenidor de la nostra literatura, l'elegit per ingressar a l'Olimp dels Prínceps de la poesia.

No discuteixo la vàlua i els coneixements d'Abrams, però. Tanmateix, després del tema dels "Imparables" (que, mancats d'aturador, sembla que s'han estimbat per la cinglera de l'oblit després d'un soroll injustificat), Abrams ha seguit inflant el globus de gent que, tot i merèixer el reconeixement, potser han estat desmesuradament lloats.

Tot això ho dic pel pròleg del doctor a La corda del gronxador, remarcable poemari del Jordi Llavina. Però d'aquí a situar-lo en el cim del realisme líric hi ha un bon tros. Crec, sincerament, que fer volar coloms és tallar les ales dels nostres escriptors i escriptores. Una obra es construeix maó a maó, llibre a llibre. Si Llavina esdevindrà una baula més dins la nostra tradició, ho dirà el temps. De moment, aquí tenim un bon debut en el gènere que, malgrat els seus encerts, amb el temps veurem si assenta les bases de la seva poètica o pren nous camins. Mentrestant, deixem-li via lliure, sense angoixar-lo massa ni sense mimar-lo amb excés de cotó fluix.

En un curs de postgrau, el crític literari d'El País Jordi Gracia comentava la tendència a totes llums negativa per part de la crítica de repartir pals entre els escriptors debutants. És veritat que cal ser rigorós i assenyalar camins encertats i dreceres dolentes, però és cadascun d'ells qui ha de trobar el seu propi rumb. De la mateixa manera, el crític hauria de ser implacable amb els autors clàssics, amb els sacralitzats, i dir les coses pel seu nom quan calgués. Així doncs, i seguint el seu raonament, serveixin les meves paraules per plantejar dubtes sobre la tasca d'un dels filòlegs més destacats del nostre país.

Comentaris

  1. Hola David, que bé tot això que dius. És cert, en aquest país hi ha prohoms que semblen intocables -recordo un dia assitir a una bronca descomunal perquè el Marc Recha havia gosat posar en dubte Pablo Ruiz Picasso. No hi hauria d'haver ningú intocable, ni el Picasso!
    També m'agrada això que dius de les joves promeses, sobre els quals els SAVIS s'hi abonen posant el dit a la llaga i dient per on fluixeja i per on deixa de fluixejar. A mi, personalment, m'agrada combinar, cada cop més, la lectura dels anomenats clàssics amb la de les joves promeses. I crec que ni uns són intocables-indispensables-sublims ni els altres joves-inexperts-sense futur.
    És cert, el Sam Abrams te'l trobes a tot arreu, cosa que invisibilitza molta gent -i no és culpa seva, sinó més aviat del servilisme i de la beneració excessiva, potser?-.

    ResponElimina
  2. Aquest article mostra com la cultura de vegades sembla que se centri en uns pocs que l'acaparen, com fou el cas dels "imparables". D'entrada, tothom pot fer una crítica de qualsevol autor sigui clàssic o jove. Tots els autors han hagut d'estripar papers fins que la creació esdevé "la peça ben feta" en paraules del mestre Josep Carner. Els clàssics són clàssics però també foren aprenents, i els joves som aprenents i el temps dirà on anirem a parar.

    ResponElimina
  3. Tens raó en això que la societat sempre està disposada a aixecar estàtues virtuals a hipotètics números 1 en qualsevol vessant, i tendeix a "oblidar" la resta. Sovint les diferències entre uns i altres, a part de ser molt subjectives, no són tan grans. Sembla com si el poder de captació de l'atenció s'hagi de focalitzar en un sol individu. Suposo que és difícil lluitar contra aquesta tendència a la simplicitat, als arquetips, a les icones.

    ResponElimina
  4. a un autor que està a mitja carrera, se l'enfonsa tant menyspreant-lo com alabant-lo demencialment

    ResponElimina
  5. vladimir5:16 p. m.

    David,
    aquest imparables ho eren tant que van passar volant, i alguns encara els busquen. L'Abrams potser ho justificaria: res més poètic que la cosa efímera.

    ResponElimina
  6. << Sembla ser que vivim l’absolut decaïment de la poesia sarcàstica. Em sap greu. A mi no. Amb la prosa ja faig. Els poetes sou pedants. Useu les paraules de manera artificiosa i barroca. Malves trompetegen des de les alçades, violetes tímides s'amaguen al peu d'hortènsies opulentes, solitàries tulipes carnoses es tanquen en elles mateixes, geranis de tota la vida estiren el coll d'olor amarga per entrar al concurs mentre clavells de moro treuen caps arrugats al costat jacints com ruscs que perfumen l'aire, es desborda i surt al carrer. ¿Això què és, un jardí o un manicomi? No te’n fotis, passerell, que aquests versos són mel pura. Els va escriure una eminència que viu molt a prop d’aquí. ¿No fotis? Si vols te’ls dic en anglès: Mallows trumpet their news to all, timorous violets hide at the feet of opulent hydrangeas, solitary tulips mind their own fleshy business, plain geraniums stretch their... Para, para, sisplau, que puc morir de sobredosi. Una certa penombra embolcalla la tristor. Saudades degoten cor endins talment novilunis impossibles. Una tònica no fa nit. Bombay és la ciutat dels àngels caiguts. >>

    http://www.freewebs.com/tonibanez/dossierferrater.htm

    ResponElimina
  7. Mans de verema10:05 p. m.

    Els crítics són l'ombra d'un eunuc (Steiner) i segurament no haurien de tenir tant de relleu. Però no posis sota sospita La corda del Gronxador per la falta de trajectòria. Jordi Llavina acaba de publicar Diari d'un setembrista (Bromera Poesia) i a aquestes alçades, qualsevol dubte ofèn. Compra'l, seu i llegeix. I veuràs com el l'aroma de cafè, torna, encara que la taca estigui seca.

    ResponElimina
  8. Potser l'error d'entrada es dir-se imparables (Dèu meu, quin tuf de pretensiositat desprent aquest nom). He llegit a un parell d'aquests elements, i la veritat és que el nom no justifica el contigut.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada