Entre llibres i volcans


Al final no podré visitar la “muntanya d’ametistes”. Així anomenava Guerau de Liost (Jaume Bofill i Mates, of course) el Montseny en aquells poemes de la gènesi noucentista, potser a rebuf de la colonització burgesa d’indrets d'esplai com Gualba o Viladrau, on volia anar a passar el cap de setmana. Però potser una febrada de boletaires o un aplec de turistes nostàlgics d’aquella manera d’entendre la muntanya (aquell desfici per domesticar la natura, per civilitzar-la amb les torres, les carreteres i les aigües termals) són els responsables del col·lapse dels allotjaments del poble famós per l'aigua mineral.

És igual. Tornarem a Olot, com d’altres vegades. Si no m’equivoco, ja és la tercera, a veure quins nous al·licients hi trobem. La Zita portarà les seves càmeres, com ja és habitual, per seguir compilant les seves petites joies multicolors. Jo prefereixo la paleta cromàtica de les paraules, amb les meves llibretes rebregades (quantes vegades no ha bromejat ella amb aquesta obsessió meva de comprar-ne, d’acumular-ne, l’home de les llibretes, m’anomena). També m’enduré algun llibre, que no tinc excusa: avui he patit una febrada consumista i acumulo a la tauleta de nit Tolstoi, Julien Gracq, una antologia de contes de terror, un Vila-Matas a mig llegir (així, com si fos un vi de reserva), Joan Lluís-Lluís i el Viatge a París de Rusiñol, Utrillo i Casas. Suposo que es tracta d’una variant del “mal de Montano”. Si és així, el meu diagnòstic és ben clar.

Això em recorda un modernista excels, en Maragall avi, que es mogué a cavall de la Garrotxa i del Ripollès: la llegenda del comte Arnau, la Fageda d'en Jordà, la Vaca Cega escrita durant una estada a Sant Joan de les Abadesses... Fins i tot inconscientment i a través del meu amor per aquestes dues comarques gironines he sentit més afinitat als modernistes. Veurem com duré aquests dies la barreja de volcans adormits i llibres en espera i si seran compatibles amb les ganes d'errar per qualsevol indret i deixar-me agombolar per la mandra, la displicència i l'amor. Com veieu, la tardor no només fa pujar els colors de la natura...

PS: Gràcies per la fotografia, Zita.

Comentaris

  1. Miquel (valència)4:22 p. m.

    Et recomane un poeta valencià que m'agrada força, Ramon Guillem

    ResponElimina
  2. Donat l’hipocondríac que sóc (entre altres coses), acabe de descobrir-me una nova malaltia llegint el teu post. Per prescripció domèstica tinc prohibit entrar a les llibreries sense companyia. Si no em posen l’estallador buidaria les lleixes sense miraments. En fi...
    Per cert, comparteixo el gust pel company Miquel. Ramon Guillem, és un excel•lent poeta i narrador (“Ahir van ploure granotes”, recull de contes). Ho dic perquè he llegit el comentari abans de fer el meu, no és una conspiració, vaja.

    ResponElimina
  3. Doncs si t'agrada el Montseny, els noucentistes i Maragall, ves a veure l0expo "La Lola de la Figuera: una història poc coneguda del Montseny", on es fa un repàs de les estades de Maragall i Cia al Pla de la Calma.

    ResponElimina
  4. El fill de l'Amazones (visca Catalunya)7:23 p. m.

    Yo he escrit algún poema relatiu a montanyes...

    Fa temps que no pases per Cerdanyola, m'agradaven les teves classes...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada