"El mal de Montano", d'Enrique Vila-Matas


Doctor Pasavento és una obra monumental, el summum en la carrera literària del barceloní Enrique Vila-Matas respecte a allò que s'ha anomenat narrativa metaliterària. En aquest sentit, tot i ser un bon treball, haver llegit ara El mal de Montano me la fa veure com un graó més cap a la construcció d'aquest personatge de múltiples personalitats que pretén desaparèixer, la metàfora més encertada per definir l'anhel més íntim de tot bon escriptor quan crea.
No és que El mal de Montano canviï radicalment de coordenades. El llibre s'obre amb una ficció on el protagonista, un crític literari, visita el seu fill, anomenat Montano, un escriptor de renom en ple bloqueig creatiu. Ambdos viuen immersos en la literatura, del que s'extreu que pateixen una patologia que els pot dur a desaparèixer del món que els envolta. Intentant curar-se, el crític fuig a Valparaiso en un atzarós viatge amb el teló de fons de la darrera nit del segle XX i la crisi de la literatura. El sexe és, al capdavall, la cura del mal de Montano.
Després, Vila-Matas enceta un diari on narra com ha construït aquesta ficció, ens mostra els cosits de l'obra. Però qui no ens diu que el narrador no torna a enganyar-nos? La línia que separa la realitat de la ficció és molt prima, i sobre un paper tendeix a esquinçar-se. Com ell mateix ens diu (i ho demostra citant els seus diaris d'escriptors favorits), el diari és una forma més de fer narrativa, de ficcionalitzar. En el fons, l'escriptura en general i la literatura en concret són una gran màscara rere la qual amagar-nos.
D'aquí neix l'última part del llibre, germen del Doctor Pasavento: el narrador vol desaparèixer, l'escriptura esdevé un acte deliberat de desaparició. Escrivint i llegint, tots els que hi participen es dissolen per uns instants en quelcom diferent, en la màgia de la literatura. I és en aquesta metafísica de la literatura on neix l'escriptura de Vila-Matas, el gran mentider. I per molts anys.

Comentaris

  1. Crec que ja he dit per ací, en una altra ocasió, que aquest “mal” també el pateixo. Però saber-ne el remei m’ha fet molt feliç. Per suposat, ja espera el seu torn a la lleixa després d’haver-lo encomanat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada