Descobriments


Descobreixo que a l'Avui d'ahir dijous el llunÀtic torna a aparèixer al Suplement de Cultura. M'alegro que dins la redacció hi hagi algun lector o lectora del meu blog, i que els meus escrits siguin citats de tant en tant. Però també vull aprofitar l'avinentesa per fer-me encara més promoció: què tal alguna col·laboració més en ferm, encara que sigui esporàdica?

Perdoneu per aquesta vergonyosa autopromoció. El fet que la gent em llegeixi i que els mitjans se'n facin ressò també m'ha descobert aquest aspecte de l'escriptura. Suposo que al començament deu ser benèfic per ungir el nostre ego, però que al capdavall, si la cosa agafa massa embranzida, esdevé molest i angoixant. D'això precisament parlava l'Enrique Vila-Matas a la Benzina d'octubre.

I parlant de Benzina, avui he descobert a la llibreria el número de novembre. A Sabadell només hi ha dos punts de venda on la trobo (que jo sàpiga), i força lluny de casa, per això el meu retard. Comprovo que dediquen un article a la Garrotxa i, egòlatra com sóc, me'l faig una mica meu, ni que sigui com a instigador indirecte: són habituals els meus comentaris sobre aquest meravellós racó de món. L'anècdota sobre el McDonalds m'ha encantat (llegiu-lo i ho entendreu), i defineix a la perfecció el tarannà dels garrotxins i per què la seva terra és encara avui un indret diferent i distingit de qualsevol altre del nostre país.

També descobreixo poetes nous a la biblioteca. Seguint la recomanació d'un parell de lectors (Miquel i Josepmanel, gràcies) agafo Celebració de la mirada de Ramon Guillem, de qui vaig trobar un poema molt bo per internet ("Una bicicleta blava"). La corda del gronxador de Jordi Llavina va obtenir molt bones crítiques l'any passat; l'obro i em trobo amb "El sopar", i m'agrada. Molt. El que no m'agrada tant, o no hi sento tanta afinitat, és amb el darrer Premi Carles Riba: Enlloc, de Jaume Pont. Poesia d'alçada, un gran treball. Una poesia de gran ressò (quan la llegeixes, t'arriben molts sentits dels marges en blanc; Pont deixa respirar el poema, que el completa el lector). Però malgrat tot, no m'arriba, no me la faig meva, la seva poesia. I descobreixo que la poesia és el més semblant a la pintura, que guanya (o perd) en la imatge suggerida, en la suggestió, en les distàncies curtes.

Comentaris

  1. Hola llunàtic, doncs jo també he sortit dos cops al suplement de l'Avui, i avui també he comprat el Benzina, però encara m'he d'acabar el de setembre, sóc lent (l'entrevista a en Vila-Matas la vaig llegir fa dos o tres dies...)

    ResponElimina
  2. perdó, el que m'he d'acabar és el d'octubre

    ResponElimina
  3. Enhorabona David!
    A veure si tens sort i pots lligar alguna col·laboració :)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada