Colometa


La tarda del dijous amenaça amb dilatar-se perillosament. Hem de dur els nois i les noies de batxillerat al TNC a veure l'adaptació teatral de La plaça del diamant, amb una duració de... quatre hores! Que els déus ens agafin confessats. És més, els comentaris que he llegit al respecte no són gaire afalagadors. Paciència.

Colometa, filla, bleda assoleiada que es deixa arrossegar pel torrent imparable de la vida. La teva mare, la Mercè, era llesta com la fam que vas passar durant la postguerra: amb un material de Corín Tellado va redefinir des d'una òptica femenina la literatura psicològica. I així, la teva estultícia amaga una ironia que deriva en sacarsme ocasionalment. Tu no ho sabies, és clar, però les teves paraules tallaven com el ganivet de llescar el pa. I amb els anys vas guanyar, com els bons vins, i al final deixes en l'estómac de qui et segueix les basques de l'esforç de viure: primer, lligada al present, després al passat. És tan difícil ser lliure!

Els nois i les noies (juntament amb la resta d'instituts de la sala) aguanten prou bé la primera hora i mitja, però després del primer entreacte, la cosa es posa costa amunt. Però és que, Colometa, l'obra no et fa justícia. En ella no evoluciones, no canvies, no et lleves la pell, no se't veuen les llagues del pas del temps. El temps, aquest eix de les nostres vides i de La plaça del diamant, és una successió de fotografies polsegoses. Colometa, ets el centre d'un remolí d'escenografia acurada i espectacular, d'un gruix de personatges entranyables però unidimensionals. Al final, algú em diu: "en Pepitu ens ha fet un Ventdelplà". I jo, més enllà d'algun moment puntual (la compra del salfumant, l'escena final al llit), només m'emociono de debò quan apareix a l'escenari, durant la despedida dels actors, un gran i bell retrat de la teva mare, de la Mercè Rodoreda.

Comentaris

  1. Donada la capacitat d'atenció que van tenint els alumnes, d'entrada em sembla admirable el que heu fet portant-los a veure una escenificació de tan llarga durada. Llàstima que l'adaptació no s'ho mereixés del tot.

    ResponElimina
  2. No em queda clar si ja els has portat o no.
    Jo també hi he d'anar amb els meus, però al febrer. Divendres vaig intentar veure-la sense la seva grata companyia però els d'Endesa no van donar permís (o sigui, llum)... País!

    ResponElimina
  3. això de "en Pepitu ens ha fet un Ventdelplà" és molt bo, redéu, cap a on ha anat el teatre d'aquest país...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada