Apunts de viatge


-El mal de Montano. La coneguda novel·la d'Enrique Vila-Matas és un d'aquells títols amb la capacitat de reactivar-me les neurones. Els seus jocs de confusió entre realitat i ficció i les seves constants referències a escriptors i obres de la literatura mundial em fan greixar el pensament i així no paro d'escriure al diari de viatge: vivències, ocurrències, poemes, possibles trames per a relats i novel·les...

-Aprenents de Robert Walser. El matí es lleva fred però assoleiat, prou agradable per arribar-nos al deliciós Parc Nou d'Olot. Despertem les oques, que ens reben amb uns crits desagradables però graciosos. De seguida hem vist que des d'aquí mateix podem agafar una via verda que ens dugui a la Font Muixina, i així ho fem. Un camí llarg però fàcil de fer, que s'allunya del centre urbà després de creuar la tumultuosa avinguda de Sant Jordi ens duu fins un caminet sinuós que es mou entre cases amb horts i masies, fins que s'arriba a una espessa i humida zona verda, on s'hi troben un parell de fonts, la Muixina i la Deu. I després de refrescar-nos hem seguit endavant. La circumval·lació ascendent que fa el camí ens ha dut a paratges realment interessants, amb els volcans i les muntanyes envoltant-nos en totes direccions. Uns paratges que m'han recordat els quadres de l'escola olotina i de seguida he entès per on plantaven els cavallets o anaven a prendre apunts al natural.

-Necrològica literària. Mentre escrivia les anteriors línies, a l'habitació de l'hotel, a la televisió han anunciat la mort de Norman Mailer.

-L'esperit del vi. Mai no m'havia deixat dur en cap altra viatge per les essències de la terra, no sóc gaire aficionat a la beguda. I això que es tracta d'un element terriblement literari... (Post-it: un article sobre els tòpics del món literari. Cafès, alcohol, bibliofília, matrimonis esguerrats). Però una copa de Priorat espès, terròs i pesant m'ha fet deslligar la llengua i el pensament. La Zita ho ha agraït, de vegades sóc sorrut i llunÀtic com ningú. El diumenge, per celebrar que l'endemà tornem a casa i deixem aquest racó de món, rego el sopar amb un Rioja suau, sedós, amb què empassar un bé de Déu de confit d'ànec. Xerrem desenfadadament però sense trencar l'encant del menjador, una petita i acollidora sala d'un excel·lent restaurant de Besalú, el Cúria Reial. Al meu voltant, uns argentins i uns anglesos també gaudeixen de la cuina de temporada que amb discreció i amabilitat ens serveix l'amo del restaurant i de la proposta. (Des d'aquí us felicito, amics, un client anònim però satisfet). La tardor també se sent i es paladeja als seus fogons.

-La catarsi del viatge. Necessitem viatjar perquè tonifica cos i ment. No em refereixo a aquelles estressants anades de tres o quatre dies a ciutats del món en què t'empatxes només aterrar per tal de veure tot allò que no cal perdre's. Em refereixo a les estades a indrets que ja coneixem, a contrades on es fàcil despenjar-se del món, on no cal veure gran cosa perquè tot ja està vist però a la vegada tot se'ns desvetlla de mica en mica. I així, el cap i els sentits s'oxigenen, s'obren i deixen que el món i la vida puguin entrar per els nostres porus i retenir-ne molt més del que ens permet l'esdevenir del dia a dia.

PS: Aquest cop, la fotografia és meva.

Comentaris