"Rèquiem", d'Anna Akhmàtova


Rèquiem és una petita obra mestra de la poesia que posa els pèls de punta, tant pel que significa (el dolor davant la pèrdua dels éssers estimats) com pels seus resultats. La seva autora, l'Anna Akhmàtova, fou una dona tocada per la desgràcia: el seu marit morí afusellat, culpabilitzat de conspirador contra la Revolució Russa, un dels conflictes que va tenyir de sang i mort el segle XX. Més endavant, el seu fill també fou acusat i empresonat per dues vegades, essent enviat fins i tot a Sibèria.
El dolor de l'Anna, gegantesc per les dimensions del seu drama personal, podrien haver-li garratibat la ploma, com tantes altres vegades passa. O veure's incapaç d'escriure quelcom deslligat de la simple expressió del dolor personal. Però si tenim en compte que el segon empresonament del seu fill Lev data del 1945, i que la mort del seu marit es remunta a 1921 (i que, entremig, el seu gran amic Nikolai Punin també moria víctima de la revolució), podem entendre que el seu patiment es va allargar per un gran període de temps. La reflexió constant, doncs, unida al compromís amb el seu poble (llegiu "A guisa de prefaci" del Rèquiem per entendre-ho) van fer que l'explosió poètica on denuncia la seva situació i, per extensió, la de molta altra gent, tingui moments de gran poesia. A "La sentència", Akhmàtova conclou el poema amb un parell de versos esborronadors:

Des de fa temps tenia aquest presagi:
El dia clar i la casa deserta.



Akhmàtova no ens enganya. Parla del seu marit i del seu fill (L'home a la tomba, i el meu fill / A la presó: pregueu per mi), de Rússia (Els estels de la mort ens signaven / i era Rússia un rictus convuls) però no es deixa vèncer per la concreció. Els seus versos tenen una gran càrrega emotiva, però estan pulits per la qualitat d'una poesia esmolada, de tall clàssic i d'excel·lents resultats. Podeu trobar el Rèquiem de l'Akhmàtova en un recull conjunt amb poemes d'una altra gran autora russa, Marina Tsvetàieva, editat per Proa. Un gran treball de selecció i traducció que feren, ja fa anys, la desapareguda Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova.

Comentaris

  1. Coincidim, suposo, perquè mantenim la ferma resolució de fer-nos patents i multiplicats aquests exemples que condueixen l´esperit fins allò concret. Per això llegim en veu ben alta aquesta mena de poetesses i poetes capaços d´atrapar, amb la metàfora, les coses i els fets en la paraula.
    Disfrutaré d´ara endavant el teu blog. Salut i bones lectures!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada