"Mil cretins", de Quim Monzó


Ja fa molt que en Quim Monzó va transcendir l'etiqueta de fenomen per convertir-se directament en un clàssic de les nostres lletres, l'última baula d'una llarga cadena que repetim amb fe per mantenir l'esperança. Els seus contes, tan reconeixibles que han creat un estil propi -quants crítics no hauran acusat a tants altres narradors de monzonejar?-, han bastit com si fossin maons, un rere l'altre, el mur sòlid de la seva obra. Però més enllà d'una trilogia irrepetible -L'illa de maians, Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury i El perquè de tot plegat- els darrers anys ens ha oferit reculls irregulars, cada vegada amb la tasca més difícil de millorar i/o renovellar la sorpresa.
Mil cretins arriba sis anys després d'El millor dels mons -hi ha gana de Monzó- i després del comentadíssim discurs de Frankfurt. I sí, tal i com repeteix la premsa cultural fins a l'esgotament, neix fruit de la seva experiència personal amb la mort dels seus pares. I això ho veiem amb uns contes sòlids que, amb menys experimentació i sorpreses finals de les habituals -les justes-, presenta la idiosincràsia del malalt i el familiar -fill o espòs- amb totes les situacions i inèrcies que comporten la malaltia, l'agonia i la mort: la rutina hospitalària, el buit després de la mort, la presència de la persona a través dels seus objectes... És evident que tot plegat ho duu al seu propi terreny, forçant la narrativa al màxim de les seves possibilitats.
Ara bé, el llibre queda a mig camí de la proposta, la voluntat s'esgota aviat. És per això que Monzó opta per dividir el llibre en dues parts, la segona dedicada a microrelats que s'emmarquen en la línia més habitual que farà delir a la seva legió de fans. Això sí, truncant l'esperança d'un llibre que, per ambicions i per resultats, podria haver excel·lit molt més del que ho fa.

Comentaris

  1. carai, ja te l'has llegit? (és que jo sóc molt lent, sobretot amb les novetats)

    de l'anterior llibre no em van entusiasmar gaire els contes, i això que d'adolescent al·lucinava amb els seus primers llibres. Ara bé, la novel·la curta Davant del rei de Suècia és genial, me l'he llegida un munt de cops, crec que passarà a la història de la literatura

    ResponElimina
  2. segona part: només et volia dir que un company meu, gran lector, no es va poder acabar Davant del rei de Suècia, i això que té 100 pàgines

    va com va,

    ResponElimina
  3. Ha de ser una gran resposabilitat publicar un llibre quan el llistó que s'espera és tan gran.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada