"Catedral", de Raymond Carver


Un llunàtic que signava com a Yeral em deixava el passat agost el següent comentari al llunÀtic: "(...) en Carver com a escriptor de contes va més enllà de qualsevol de la seva poesia. És com considerar a Cortàzar o Borges uns bons poetes: seria un pecat per a la poesia... no creus?" La seva encertada observació venia per l'article dedicat al poemari Todos nosotros, el meu únic contacte fins llavors amb l'obra de l'escriptor nord-americà. I és cert: qui vulgui fer-se una idea de qui era Carver ha d'agafar un llibre com Catedral. Els seus poemes són només un esbós dels temes i els personatges que poblen els seus relats, petits compendis de les vicissituds humanes que conformen un fresc prou vàlid com per inspirar un film com Short Cuts, del gran Robert Alman.

Carver, com el mateix Bukowski, s'emmarca dins el corrent de realisme brut, descarnat, que a partir dels anys setanta fa tremolar el món literari nord-americà. De la seva vida ja us en podeu fer càrrec a l'article que us citava anteriorment. Tota aquesta experiència personal acumulada és la siment de la seva obra. Sense proposar-s'ho, simplement seguint l'impuls del vòmit urgent i calent, Carver retrata els mil homes que duu dins en mil personatges diferents. Tots ells, però, comparteixen algunes de les situacions que l'han conduït fins l'escriptura: relacions afectives abocades al fracàs, alcoholisme, conflictes amb els fills, misèria econòmica i moral... Mentre que Bukoswki és el representant dels excessos, Carver n'és el de la contenció. És a dir: dins el fracàs del "somni americà" que aquests autors escenifiquen amb la seva vida i la seva obra, els pàries s'hi rebel·len amb l'autocontemplació i l'adopció conscient de l'autodestrucció, mentre que els homes amb una certa consciència es deixen arrossegar per la caiguda bracejant inútilment. D'aquesta manera, els personatges de Carver assoleixen una certa dignificació a través dels seus actes, perquè les paraules, gastades, ja no tenen cap efecte en ells.

Per això el pastisser de "Parece una tontería" (tot i no adonar-se'n durant tot el conte i actuar com un cretí), la mainadera de "Fiebre" o el cec de "Catedral" tenen la funció d'exercir un canvi en els altres personatges, d'alleugerir l'aflicció o d'incorporar una visió diferent de les coses. A "Vitaminas", però, un matrimoni s'ensorra, mentre que a "Cuidado" o "Desde donde llamo" els protagonistes es veuen incapaços de superar la seva addicció a l'alcohol. El to general, doncs, és desangelat, amb una ànima que no remonta el vol més enllà dels peus, on ha caigut de fa molt. Tots ells canvien constantment de llocs de viure i de treballar, tenen ferides emocionals d'alguna mena (relacions trencades, morts de gent propera, alcoholisme, infantesa problemàtica...) i intenten desempallegar-se de tota aquesta faramalla, però no ho aconsegueixen. I, malgrat tot, de tant en tant s'hi contempla algun instant de bellesa.

L'estil de Carver també resulta ben diferent al de Bukowski. És l'antagonista de l'excés, la xerrameca i la vulgaritat. Encara que, si llegiu l'article "Autor, autor" de l'Àlex Gutiérrez, director de cultura21.cat i de Benzina, el mite Carver sembla començar a qüestionar-se. Segons la seva vídua, Tess Gallagher, el responsable del minimalisme dels relats de Carver no és altre que el seu editor, qui s'encarregava una i altra vegada de suprimir frases i paraules per fer els seus contes més "publicables". Una dada que podria mostrar-nos un autor ben diferent, en cas que es publiquessin les seves obres tal i com les va escriure, pel que fa a l'estil, però que no podrà canviar la imatge dels seus personatges, la part més important del seu món literari. En boca dels seus personatges només hi llegim obvietats. És més el que callen, els seus actes i les seves indecisions allò que els defineix i que fa característic Raymond Carver com a escriptor.

Comentaris

  1. Un article sobre un autor arriba a un lector, i aquell lector ens descobreix coses noves sobre aquell autor. Això és la interacció literària...

    ResponElimina
  2. El llibre em va avorrir, el vaig llegir ja fa anys, potser ara el veuria amb uns altres ulls. Només em va agradar -i emocionar- el conte Catedral, el cec que palpava, una imatge que guardo al cor i em reapareix de tant en tant.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada