"La vida entredita", d'Eudald Puig


El poeta ens avisa d'avançada les seves intencions quan especifica el sentit de l'adjectiu "entredita" del títol: "privar d'obrar, de raonar; suspens". La vida suspesa, doncs. Una vida que en aquesta trentena llarga de poemes guanyadors del Premi Agustí Bartra 2005 és la mateixa ja sigui enmig de la natura o de la ciutat. L'existencialisme com a concepte filosòfic i sentimental es veu traduït per l'Eudald Puig en un cansament pregon que té com a escenari el món on es circumscriu. Dit d'una altra manera: Puig evita filosofar i deixa tot el seu pensament en la matèria que ens transmeten les seves paraules. Els ocellots que sobrevolen els camps, les esquenes tortes dels pagesos, la tenebra de l'horabaixa, la neu, la cendra...

Eudald Puig és un poeta de poca obra, passa lenta i quallada excelsa. En el pròleg de La vida entredita, David Castillo assenta les bases d'un petit estudi de la seva poètica que em sembla encertadíssim. Les seves paraules, doncs, les millors per parlar-ne: "Eudald Puig alterna la descripció de la naturalesa, que és sens dubte el seu estat d'ànim, amb algunes reflexions sobre la vida quotidiana. El contrast entre la natura i la vida urbana, el "paradís perdut" del paisatge de la infantesa destruït per una realitat que sovint esdevé hostil. (...) Puig ha traçat un rastre de dolor entre dos àmbits: la soledat domèstica i la plenitud de la natura. Com Ausiàs Marc, com Basho, viu fora del temps, i és fora del temps on únicament sobreviu el reialme de la poesia."

Els poemes que obren el llibre són postals escrites de sensacions inabastables. El poeta contempla la natura, no sempre amb un to elegíac. Una inquietud subtil s'escola enmig dels seus mots, paraules que semblen extretes d'un llenguatge antic i cantellut com el mateix paisatge. L'home ve i va, sempre amb càrregues feixugues a la seva esquena: la subsistència, la soledat, la grisor de la existència... La vida, doncs, sembla realment aturada enmig del camp hostil, de la natura feréstega, de l'àmbit nocturn o del submón urbà. De cop i volta, però, troba per un instant la vitalitat que necessita per suportar durant un nou tram del camí tota la maregassa:

Quina nit més calmada en aquest bosc espès!
Se senten grills i tòtils, i jo canto al cel obscur.
El meu hàlit de vida travessa l'espai tancat
per les capçades d'arbres.
Canto a les estrelles embalsamades en la nit d'estiu,
per mi mateix, pels nus d'esperit i pels morts.

Transmigren alens deserts cap a les conques de pedra,
enllà de les valls roges.

M'estiro sobre l'humus de pinassa.

Hi ha crits que s'estavellen als turons.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada