Literatura fantàstica en català


No sé per què els editors catalans releguen la literatura fantàstica a nodrir els seus catàlegs juvenils (cas de La magrana o Columna). Aquesta desconfiança fa que, en aquests moments, Laertes especialment (amb la seva col·lecció "L'arcà" i en ocasions Edicions del 1984 siguin els únics segells on es poden trobar al mercat en català clàssics del gènere tals com Mary Shelley, Bram Stoker, H.P. Lovecraft o E.T.A. Hoffmann.
És per això que una antologia de les característiques i la qualitat de Els millors contes de la literatura fantàstica (Columna) esdevé tan necessària, cobrint un forat d'enormes proporcions. El seu antòleg i a la vegada traductor, Joan Solé, ha seleccionat una nòmina d'inevitables però també de petites meravelles desconegudes als ulls del més profà, que han de satisfer no només el seguidor del gènere, també a qualsevol amant de la narrativa del segle XIX.
No hi falta un dels contes d'horror de més anomenada, "La pota de mico", de l'anglès W.W. Jacobs (que també fou un escriptor de contes humorístics i irònics molt remarcables), així com un Poe menor ("William Wilson"). També és inevitable la presència de "L'horla", de Maupassant, desassossegant com pocs. Les grans plomes del XIX que s'atreviren a acostar-se al gènere des dels seus propis plantejaments també hi tenen presència (Stevenson, Baudelaire, Dickens, Melville), tots ells amb més o menys fortuna. Finalment, una sèrie de delicatessen que voldria destacar a banda:

-Ambrose Bierce, narrador nordamericà de biografia tant o més inquietant que els seus relats (desaparegut en la revolució mexicana, mai van trobar el seu cadàver), on la ironia i els retrats de la Guerra Civil americana són el seu fort. Fou l'autor del deliciós Diccionario del diablo, una irònica i sarcàstica compilació d'estirabots.
-"La porta al mur", de H.G. Wells. El "pare" de la ciència ficció planteja aquí en termes fantàstics el mite del paradís perdut.
-"Tres contes del Japó", de Lafcadio Hearn. Escriptor irlandès nascut en una illa grega, gran viatjant, des que va entrar en contacte amb la cultura asiàtica va restar-ne meravellat. Els seus coneixements del folklore japonès es veuen reflectits en aquestes petites narracions.

En una antologia sempre hi trobaràs a faltar noms (potser els de Lovecraft o Algernon Blackwood, de qui no hi ha res traduït al català, que jo sàpiga, tot i ser considerat el millor en la narrativa de terror). Però crec que cal aplaudir aquesta iniciativa, tan necessària, que tregui el gènere fantàstic del gueto en què sempre s'ha entaforat (nosaltres els catalans, tan realistes, filosòfics i profunds, punyeta) i es reconegui que la fantasia, sempre que hi hagi un rigor i una qualitat patents en l'escriptura, només és una eina més al servei de l'escriptor per plantejar al·legòricament els temes que més ens preocupen: la vida, l'amor, la mort. De moment, i completant aquesta iniciativa, fa cosa d'un any Víctor Martínez-Gil va editar l'antologia de relats fantàstics catalans Els altres mons de la literatura catalana (Galàxia Gutenberg), amb noms com Verdaguer, Rodoreda i Pedrolo. Perquè després diguin que els catalans només som seny i barretina i només podem fer literatura rural.
Per cert, un altre dia parlarem de Joan Perucho, el nostre Borges particular.

Comentaris

  1. Anònim6:16 p. m.

    els millors contes son els de tota la vida i ja diuen els critics que es una vergonya que avui en dia els premis els guanyen els llibres menys dolents!
    arggg

    ResponElimina
  2. A més a més la literatura fantàstica (que no passe necessàriament per Harry Potter) és un bon recurs per menar el jovent cap a la lectura. Jo faig servir, a les meues classes, el relat "Ahir van ploure granotes" del valencià de Catarroja Ramon Guillem (relat que dóna títol al recull de narracions que li publicà Bromera) com a recurs pedagògic. És difícil que no s'enganxen. Les dues edicions que recomanes ja les coneixia. Ara esperem el que ens digues de Perucho.

    ResponElimina
  3. Crec que és important que la literatura fantàstica tingui el seu espai a casa nostra.

    ResponElimina
  4. Anònim3:07 a. m.

    --cal ésser ignorant, senyoreta, per pensar que Ambrose Bierce escrivia en castelladre!

    ResponElimina
  5. Tens raó. I és una pena, perquè la gent es perd, sobretot en considerar-les infantils, grans obres literàries. És el cas del llatinoamericà Jairo Aníbal Niño, amb el seu Dalia y Zazir; o obres més conegudes -però no per això més llegides- com el Mag d'Oz, un clàssic que té al darrera una gran filosofia (i diuen que també una especial crítica política)...

    ResponElimina
  6. Les editorials catalanes són petites. i no els hi agrada el risc. És millor publicar autors coneguts que asseguren una mica les vendes.
    Un peix que es mossega la cua.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada