Joan Perucho



Existeixen tres maneres d’aconseguir transcendir literàriament dins d’un gènere concret. Posem per cas la literatura fantàstica. El primer, el més evident, és ser-ne un dels partícips de la seva gestació, amb la qual cosa et considerin un clàssic (cas d’Edgar A. Poe, Mary W. Shelley et altri). El segon, que dinamitis les fronteres entre gèneres i una certa base fantàstica et serveixi per traslladar els pressupòsits cap a direccions més ambicioses (cas de J. W. Goethe a Faust, de Franz Kafka a La metamorfosi, dels contes de Mercè Rodoreda). El tercer, i més difícil, escarbotar des de l’interior del gènere per extreure’n l’or en brut i pulir-lo, a poc a poc, fins assolir cotes insospitades. Això és el que va fer Jorge Luis Borges i que, a Catalunya i en català, va tenir eco en la persona i la ploma de Joan Perucho.
Bibliòfil, savi, erudit, irònic, fabulista, curiós de mena... Perucho fou un personatge irrepetible que ens ha deixat una obra abundosa, de la qual excel·leix Les històries naturals. Amant com sóc del mite del vampir, hi vaig arribar per les referències al dip, tal i com ell l’anomena, o com s’anomena al xuclasangs pels voltants de la població de Pratdip. Amb el rerefons de les guerres carlistes i la poderosa figura del general Ramon Cabrera, la narració ens conta els esforços del naturista Antoni de Montpalau per aturar les malvestats d’Onofre de Dip. Prenent el Dràcula de Bram Stoker com a base argumental, Perucho desplega tots els seus coneixements per endinsar-nos en les lluites entre el liberalisme i el conservadorisme, als descobriments científics il·lustrats i a viure una aventura tenebrosa (que no terrorífica). Malgrat mostrar-se sorneguer, Perucho sent verdadera devoció pels seus personatges, tant pel dip que simbolitza la foscor supersticiosa, com per Montpalau, paladí de la raó i la ciència.
Fa pocs mesos vaig descobrir l’altra petita joia de la seva obra, un compendi de microrelats anomenat Monstruari fantàstic. Tal i com indica el seu títol, es tracta d’un compendi de monstres fantàstics: Zura, que habita a les ciutats inexistents; el Paperaire, que s’alimenta de la tinta i les paraules dels manuscrits; el Daurat, sorgit de la superfície del mirall... Els relats d’aquest curiós llibre són un joc intel·lectual que oscil·la entre la seriositat i la ironia, sobretot pel treball de l’escriptor en la documentació rigorosa de les seves criatures. Una documentació en ocasions extreta de llibres estranys, antiquíssims tractats de zoologia o ciències naturals, religiosos o simplement supersticiosos. En la majoria d’ocasions, gràcies a la seva vastíssima cultura, Perucho simplement els inventa o els manipula per als seus interessos.
La literatura de Perucho, com passa amb Borges, juga amb el lector a partir d’una versemblança treballada des del context, des del món que envolta la narració. Són ambdós fabulistes tan cultes i interessats en les llegendes que no poden deixar d’estructurar els seus relats tal i com els agradaria que els descobríssim: entre les pàgines grogoses i escrostonades d’un antiquíssim tractat sobre qualsevol ciència oculta. D’aquí, del creuament entre la curiositat humana i la investigació neix el mite, l’origen de la narrativa.

Comentaris

  1. Anònim7:33 p. m.

    Solament dic ke tens molta raó

    Adrián Reyes

    ResponElimina
  2. En Perucho m'és inabastable. Com Borges.

    ResponElimina
  3. M'hi hauré d'abocar a Perucho... em sembla que mai he llegit res seu, ho confesso. M'han vingut ganes de llegir-lo, de debó...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada