"El cinquè en joc", de Robertson Davies



Malgrat la desigualtat entre un nus massa dilatat i la força del plantejament i del desenllaç, la novel·la de Davies sobresurt per ser un tractat sobre la culpa i sobre la mitologia. El protagonista, Dunstable Ramsay, n'és el dipositari de tot plegat, convertint la seva vida en una extensió de les seves obsessions i dels secrets que es veu obligat a callar. Decideix dedicar la seva vida a l'erudició (la feina de professor i l'interès per l'hagiografia), seguint els esdeveniments des de la distància, convertint-se en la metàfora del títol: "tota una part de la teva vida està sense viure, negada, apartada. (...) l'element estrany, el personatge a qui no es correspon un altre del sexe oposat. Però per força hi ha d'haver el cinquè en joc, perquè és aquest qui coneix el secret del naixement de l'heroi, apareix per ajudar l'heroïna quan ens pensem que està perduda, manté la reclusa a la seva cel·la o fins i tot pot provocar la mort d'algú, si això forma part de l'argument." I aquest és l'argument de la vida de Ramsay: la culpa li fa pagar amb el remordiment i per això calla el secret del multimilionari Boy Staunton, ajuda la dona d'aquest quan el matrimoni trontolla i s'encarrega de l'alienada senyora Dempster.

El mite és l'altre element central. La llegenda i la mitologia serveixen als homes per revestir de meravella la vida i fer-la més suportable i explicable. D'aquí la interpretació que Ramsay fa de la religió en un sentit literàriament llegendari. Per això les vides de sants i la màgia són tan importants en la seva vida. I a la vegada que formen part de la seva vida, ell intenta extreure'n l'entrellat per comprendreu millor i acceptar-ho (l'obsessiu estudi de les vides de sants, la visió beatificadora de la senyora Dempster i l'ajuda que presta al mag Magnus Eisengrim).

Deixo de banda les discrepàncies que pugui tenir respecte determinats aspectes de la trama, perquè considero que la novel·la de Davies em guanya per tot el que acabo d'analitzar. Sí que puc dir que es tracta d'una novel·la insòlita construïda a partir de la tradició novel·lística angloamericana, que serveix per introduir un autor de qui mai abans havia sentit a parlar, i que té la capacitat de crear un món propi, gairebé mític, seguint els propis conceptes que desenvolupa, a partir de la petita comunitat canadenca de Deptford. Moltes vegades m'he vist temptat de deixar-la (el ritme decau en ocasions i duu al límit de la versemblança el lector amb una visió excessívament subjectiva del món que retrata), però moltes altres ha aconseguit reenganxar-me. Acabo la lectura amb la urgència d'un desenllaç fantàsticament lligat, però amb els dubtes que segueixi amb la seva peculiar trilogia de Deptford. Com els bons licors, un xarrup embelleix el paladar; una mica massa embafa.

Comentaris

  1. Hola,

    He tafanejat aquest article, i està molt bé.
    És interessant conèixer autors i novel·les que els lectors desconeixem perquè no han tingut prou difusió.

    ResponElimina
  2. Jo he seguit amb "Mantícora", el segon llibre de la trilogia i m'ha encantat. El tema és molt diferent (anàlisi psicoanalítica d'un personatge) però enllaça amb un dels protagonistes i reconec que descobrir els mites de la psicologia jungiana m'ha enganxat molt. Si vols llegir-ne la meva opinió pots clicar aquí:
    http://lacosapublica.blogspot.com/2007/06/mantcora-robertson-davies.html
    Merci!

    ResponElimina
  3. Encara no l'he llegit, però el tinc a l'agenda de pendents. Ja comentaré què em sembla, perquè m'agrada descobrir autors que no coneixo encara.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada