La mort interior segons Zweig


Malgrat la meva joventut, va arribar un dia que se'm va fer palès l'inici d'una lenta mort interior. M'havia instal·lat en un comfortable punt mort i ni tan sols em calia llençar-me precipici avall perquè la inèrcia de la situació ho faria per si mateixa, arrossegant-me. El fred i la indiferència amb què em jutjava a mi mateix també es troben en el següent fragment de Nit fantàstica, de Stefan Zweig, que vaig llegir fa poc:
"En aquell moment vaig adonar-me ben bé, per primera vegada, que el meu enrigidiment havia avançat molt. Jo semblava lliscar sobre una aigua que només s'escola i emmiralla, sense estar lligat o arrelat enlloc, i sabia perfectament que aquesta fredor era alguna cosa morta, cadavèrica, que encara no tenia la flaire, l'alenada pudent de la descomposició, però sí l'entumiment insalvable, la insensibilitat cruelment freda, és a dir, eren els minuts que precedeixen la mort veritable, la corporal, i també la visible caducitat externa."
Malgrat que trobo aquest fragment una meravella i que el plantejament de l'obra és molt interessant (la història d'un burgès que viu la vida des d'un punt de vista tan elitista i desafectat que li provoca la mort interior de totes les passions i anhels), la seva ressolució és fluixa, innocent i indigna d'un autor com Zweig. Em sembla una obra fallida, que peca de beneiteria: les emocions fortes a què s'exposa el personatge són el motor del seu renaixement. La teoria és prou suggeridora (cal que cerquem passions positives per fer-nos créixer interiorment; i dic positives perquè no ens passi com als personatges de Novel·la d'escacs, Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona i tants d'altres llibres de Zweig), però la ressolució és, com ja us he dit, decebedora, des del meu punt de vista i després d'haver gaudit de la seva millor prosa. Fins i tot em sembla que el buidatge meticulós que feia, reescrivint una i altra vegada, per simplificar els conceptes i les expressions, aquí no va ser tan acurat.

Comentaris

  1. No serà tan rodona com Novel.la d'escacs, Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona o Carta d'una desconeguda; però és Zweig en estat pur. Li tinc debilitat a l'home

    ResponElimina
  2. A mi tampoc em sembla la seva obra més reeixida.

    ResponElimina
  3. Zweig és un gran escriptor. Dels millors del segle XX. Crec que encara que aquesta obra no estigui del tot aconseguida, se li pot perdonar :)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada