Futurs imperfectes



Fa poc vaig veure Hijos de los Hombres, una destacable distopia basada en una novel·la de l’escriptora de relats criminals P.D. James (de qui, sincerament, fins llavors no n'havia sentit a parlar). “Distopia” defineix aquells relats que recreen el futur de forma imaginària però, a diferència de la utopia, per donar-ne un retrat en negatiu. Així, el Londres del 2028 on se situa l’acció d’aquest film d’Alfonso Cuarón no és tant diferent a l’actual; simplement és més brut, superpoblat, desgastat (tot i que la tecnologia és barata i es troba a tot arreu) i sense nens, on els polítics deporten els estrangers amb gran brutalitat i grups paramilitars organitzen revoltes en qualsevol punt d’Anglaterra. Immigració, pobresa, globalització, terrorisme... Res que no formi part del nostre món actual, però elevat al cub. Una situació ideal perquè la humanitat es vegi abocada a la desaparició.
No he llegit gaire ciència ficció (Assimov, Philip K. Dick, Frank Herbert), però a diferència de llibres com Dune o Jo, robot, la distopia és una fàbula que distorsiona la realitat actual. No es tracta de crear mons nous o de meravellar amb els avenços científics i tecnològics més inversemblants i les seves conseqüències, es tracta de fer de pessimista recalcitrant per mostrar descarnadament la porqueria de la realitat que ens envolta un cop ja no puguem tirar enrere. Un dels meus autors favorits és Ray Bradbury, autor de les Cròniques marcianes, i també de la distopia Fahrenheit 451, on en el món futur els llibres no només es prohibeixen, també es cremen. Però sens dubte una de les paràboles literàries que més ha donat de parlar és 1984, de George Orwell. La seva complexitat i profunditat en la concepció dels personatges i de l’organització social i política del món en què viuen em va semblar fascinant, més enllà de tècniques literàries i altres falòrnies. Desenganyat del comunisme dels seus orígens ideològics, Orwell va saber trobar el punt entremig dels totalitarismes ideològics que, en el seu moment, dominaven en oposició el món (capitalisme i comunisme) i el resultat n’és una síntesi literària que, per a més inri, podem llegir en certs moments en clau actual.
Els futurs distòpics, doncs, són un material més sucós per les lectures que permeten, pel camp d’assaig que li suposa a l’escriptor i perquè són un mirall esgarrifós del nostre present. És veritat que el pessimisme és el seu motor principal, però sempre amb la voluntat de prevenir abans que no sigui massa tard.

Comentaris

  1. La distòpia que més m'ha agradat ha estat sens dubte 1984. No només per la seva atmòsfera sinó per la capacitat de predicció que té.
    "Hijos de los hombres" em va semblar una molt bona pel·lícula. Ara bé, part de la culpa la té el genial Alfonso Cuarón, el seu director.

    ResponElimina
  2. A mi 1984 em va encantar, juntament amb Fahrenheit 451. El món que descriuen és angoixant però, es poden trobar moltes similituds amb el món actual. I per le camí que està agafant el món fa una mica de por pensar en coses que poden arribar a passar.
    Recoman el còmic "V, de Vendetta", del que varen fer la pel·lícula fa poc. Segueix la mateixa temàtica que els dos llibre que he esmentat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada