Zài Jián, lao shi!


"Adéu, professor". Espero que aquest adéu signifiqui "fins el proper curs". Ahir se'm va acabar el contracte a la mateixa escola on, des de fa tres anys, cada gener m'hi incorporo per dirigir l'aula de reforç de català per als alumnes nouvinuts. Una experiència fantàstica, us ho asseguro, que si l'administració hi posés més ajuda, es podria iniciar al setembre o a l'octubre i no deixar a tots aquests nens i nenes penjats durant tot un trimestre, sense una trista referència lingüística per incorporar-se mínimament al ritme de la classe. Els professors et diuen que, amb raó, no tenen temps per dedicar-li expressament al nou per ensenyar-li la llengua des de les beceroles i al gener ja fa temps que m'esperen amb devoció.
D'entre l'alumnat nouvingut (una seixantena) tinc una gran majoria de xinesos. Són qui més pateixen a l'hora de la immersió lingüística per la gran diferència que hi troben, però també (i per això) són els que més esforços hi esmercen. I per a mi és una satisfacció molt íntima veure que, els de nivell intermig (quan ja porten dos o tres anys i s'observa que tenen aptituds per aprendre llengües), malgrat potser no atrevir-se a parlar en català o barrejar català i castellà de forma anàrquica, entenen la meva llengua, entenen tot el que els dic. És, sens dubte, un gran triomf, perquè malgrat que a l'exterior només hi troben castellanoparlants, la consciència de l'existència del català, de la necessitat d'usar-lo en els seus estudis i el fet que entenguin als seus parlants ja els fa canviar la mentalitat. És una passa endavant en la recuperació d'espais de la nostra llengua. L'espai de fer la llengua catalana visible als ulls dels estrangers, que quan arriben a Catalunya per desgràcia només tenen al cap els tòpics espanyols. Els catalans (i el català) també existim, i fer-los evident això és potser l'èxit més gran que podem assolir. Del coneixement d'una cosa en ve la valoració i el respecte. I, ja que la immigració és un fet incontestable, en comptes de lamentar-nos cal que ens hi posem a treballar amb més força. O creieu que un xinès parlant català no pot fer avergonyir íntimament un barceloní que, amb una tossudesa irracional, es nega a fer-se seva la llengua de l'indret on ha nascut?

Comentaris

  1. ...o l'andalús que, amb seixanta i escaigs anys que fa que viu a Catalunya, no sap parlar el català, ni el vol entendre "porqué tengo mucho amor propio" andalús dixit, ehem.
    De fet, el teu post gira també una mica el tòpic que arrosseguem els catalans sobre la nostra llengua: que el català és quelcom que molesta, que allò més important és que ens comuniquem i si ens comuniquem en castellà doncs per què donar-hi més voltes i que, etc, etc, etc. (Etctèteres que, personalment, em treuen de polleguera, perquè, si el què importa és que ens fem entendre: oi, que no passa res si ho fem amb la llengua d'aquest país?, que resulta ser, vés tu quines coses, el català?) Per cert: bon bloc, el teu, Llunàtic!

    ResponElimina
  2. Hola, Submarí, gràcies per passar-te pel llunÀtic i per ampliar el meu post. Coincideixo amb tu, de fet amb el tema de la llengua els nostres arguments semblen tan lògics i racionals que encara m'emprenya més tot plegat.
    Gràcies pel compliment!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada