"Sayonara Barcelona", de Joaquim Pijoan


Fa vint-i-cinc anys l'Abraham Z. va deixar enrere Barcelona, la Mariona embarassada i els seus somnis de revolucionar el món de la pintura per començar una nova vida al Japó. Ja llavors se sentia cansat d'un país contadictori fins el paroxisme i, amb el temps, a Kyoto se submergiria en un amor més pregon i una vida més espiritual. L'any 2006, però, torna a Barcelona per tancar les portes obertes que va deixar-hi i la memòria i la realitat present s'entreteixeixen en un canvi constant de veus que proven d'oferir-nos un retrat polièdric del personatge.
La novel·la guanyadora del darrer Premi Sant Jordi és, a la vegada, el retorn narratiu del seu autor, Joaquim Pijoan, vint-i-cinc anys després de Somni. Un paral·lelisme que s'estén a la seva visió de la Barcelona actual, cosmopolita i venuda al disseny i al turisme, on qualsevol projecte de país queda diluït en una realitat desquciant. El lector, doncs, es veu obligat a prendre posició davant els judicis sociopolítics d'Abraham/Pijoan. En el meu cas considero que les crítiques de Pijoan són encertades, però no coincideixo amb les seves justificacions. A l'hora de repartir culpabilitats és extremament parcial, oblidant que el país el fem (o el desfem) entre tots, i que de la seva generació també hi havia gent trepa que no són precisament els progres de pa sucat amb oli que ara remenen les cireres, que també actuen en nom d'uns ideals i que també han disposat de la seva quota de poder per fer la seva.
Més enllà d'aquests elements més conjunturals, però, Sayonara Barcelona funciona com a simfonia de veus prou elaborada que presenta en Abraham un home que ha hagut de construir la seva felicitat lluny de la terra pròpia. La raó i la serenitat les troba a prop del FujYama, lluny de la mediterraneïtat amb què tendim a justificar deixadesa i lassitud. Reflexions al voltant de la pintura i de la irlandització del català completen un llibre interessant que s'excedeix en un llenguatge massa barroc, que grinyola per la manca d'encaix dins el context, que només vol demostrar la categoria amb què l'escriptor ha volgut elevar el text per damunt de la mediocritat. Al meu parer, no era necessari aquest recurs. Per si sola, l'estructura i els personatges ja ofereixen a la novel·la suficients motius per considerar-la més profunda que el simple relat d'un home que passa comptes amb el seu passat.

Comentaris

  1. Rodrigo8:43 p. m.

    Oi, achei teu blog pelo google tá bem interessante gostei desse post. Quando der dá uma passada pelo meu blog, é sobre camisetas personalizadas, mostra passo a passo como criar uma camiseta personalizada bem maneira. Até mais.

    ResponElimina
  2. Hola David,

    Fa un temps que segueixo el teu bloc, m'agraden les teves opinions, i a més coincidim amb el disseny dels nostres blocs.

    M'acabo de començar el llibre que comentes, així que ja et diré que em sembla.

    Una abraçada

    ResponElimina
  3. Hola, Emma,

    gràcies pel que dius, ets molt amable. Com pots veure al llistat de links el teu és un dels meus favorits, així que et torno la floreta, sempre miro si has actualitzat. Doncs espero amb ganes la teva opinió per ampliar la lectura del llibre d'en Pijoan. Ens mantenim en contacte!

    Una abraçada

    ResponElimina
  4. A mi tampoc em va acabar de fer el pes.
    M'agrada com tracta tot el tema de l'art, hi comparteixo moltes opinions, però crec que és com si Pijoan tingués la necessitat de justificar 25 anys d'absència amb un "gran" llibre, que no acaba de sortir.
    Ja em perdonareu la comparació però és com si podent ser una bona pizzeria s'entestès en ser un mal restaurant de luxe.
    Vaig poder parlar amb ell del llibre, i encara em va refermar més aquesta sensació.

    ResponElimina
  5. Coincideixo bastant en la reflexió que fas sobre el llibre Sayonara Barcelona, a mi m'ha agradat però també veig excessiu que aprofiti el llibre per fer una reflexió tan crua sobre la ciutat i també em sobren algunes disquisicions en alguns casos gratuites.

    Tinc un blog de contingut polític i avui mateix també publicaré una referència al llibre. Si la vols llegir la trobaràs a

    perenieto.blogspot.com

    ResponElimina
  6. Acabe de llegir el llibre i m'ha semblat la clàssica bona idea desperdiciada.

    Alguns capítols són sobrers (què hi fa el capítol on el narrador se'ns presenta?, quina explicació hi té dins la història el capítol de la Mariona i el puto caribeny?)

    Per una altra banda, el sentiment de decepció davant una Barcelona que no ha evolucionat o ho ha fet a pitjor en els darrers 25 anys està prou ben descrit.

    Les disquisicions sobre art, em semblen molt teòriques, potser perquè un meu fill és estudiant d'art, i em semblen tòpiques.

    En una paraula, no comprenc el premi, o és que no n'hi havien altres novel·les millors? Sempre es pot deixar desert, com sovint passa als Octubre.

    Em quede amb les ganes de saber com evolucionarà l'autor. Per ara crec que continua volent encabir-ho tot en la seua novel·la, com un escriptor primerenc.

    ResponElimina
  7. Estic d'acord amb tu, jpolinya. Però si analitzem la trajectòria dels darrers sant Jordi veurem que tampoc hi ha cap gran novel·la, totes són obres correctes, tal com dius "bones idees desperdiciades". L'única que recordo amb interès és "La meitat de l'ànima", de la Carme Riera.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada