"Nunca me has gustado", de Chester Brown


Molts dels còmics que comento al llunÀtic provenen de França, país on la bande désinée obté un reconeixement i uns resultats artístics remarcables. Blain, Trondheim, Dupuy et Berberian o Larcenet són els noms de la fornada d’autors que des dels 90 ocupen la primera línia gal·la. Però també cal reconèixer que als Estats Units és on es va crear el terme “novel·la gràfica” i on, des dels anys 60, del circuït underground surten autèntics cronistes de la cara fosca del somni americà, ja sigui en clau còmica o tràgica. La setmana passada vaig tornar a veure l’excel·lent film American Splendor on es retrata la vida del guionista Harvey Pekar, amic de Robert Crumb i l’exemple perfecte per entendre el per què del còmic com a principal motor artístic nordamericà: plàstic, contemporani i urbà.

Joe Matt, Joe Sacco, Seth, Craig Thompson o Peter Bagge són alguns dels representants de la fornada dels 90. Des del Canadà se’ls uneix Chester Brown, de qui ja vaig llegir Louis Riel, però el seu darrer treball, Nunca me has gustado, té fortes connexions amb els citats anteriorment. D’entrada es tracta d’un comic book autobiogràfic, centrat en la seva adolescència, marcada pel caràcter de la seva mare (religiosa i autoritària) i pel propi (introvertit i egoista com solem ser-ne molts, a aquesta edat). A mida que el protagonista creix, la incomunicació amb la resta del món és el més remarcable, conferint-li un caràcter gèlid davant els altres. Una incomunicació que també frustrarà les seves relacions amoroses. Per acabar-ho d’adobar, la malaltia de la seva mare suposarà un punt àlgid que, en contra del que podria passar, no li suposa cap mena de’inflexió, ans el contrari.
L’estil de Brown és minimalista, en blanc i negre, amb un to compungit i contingut, molt en consonància amb el caràcter del protagonista. Suposo que una certa expiació a l’egoisme que, com la majoria d’adolescents, Chester Brown féu gala durant la seva adolescència. Saber-ho, però, no fa que el còmic resulti menys punyent, sobretot amb la seva actitud en el darrer tram de la narració, quan deixa passar tantes oportunitats i llença tant llast, d’aquell que una vegada han passat els anys et fa penedir fins a límits insuportables.

Comentaris

  1. A mi també em va agradar molt American Splendor, tot un descobriment...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada