Quimi Portet


Jugar amb les paraules i extreure'n alguna matèria engrescadora no és tan fàcil. I si la persona que ho fa es proposa fer xixines dela sintaxi i ensopegar amb nous sentits, engrescadors però surrealistes o directament incomprensibles, pot ratllar el despropòsit. Quimi Portet és un músic que s'ha proposat quelcom de semblant a l'hora de facturar els seus discs, al meu parer els més coloristes i interessants de la música en català, sobretot amb les lletres de les seves cançons. Un joc polifònic que enganxa l'oient gràcies al seu particular sentit de l'humor, foteta i estantís, que el fa apropar-se a la genialitat, a banda de la bestialitat.
Hoquei sobre pedres, del 1997, em va semblar un bon disc, però no suficient com per seguir la seva trajectòria. D'això ja en fa deu anys i des de llavors l'astre intercomarcal ha anat macerant la seva fórmula poeticolírica en un seguit de treballs que l'han conduït a la maduresa creativa. Desempallegant-se dels encartronaments i dels complexos d'aquell disc (si és que mai ha sabut què són els complexos), els seus darrers La terra és plana i Matem els dimarts i els divendres mostren un músic molt diferent del que va compondre "La Rambla", aquella mena de hit de l'Hoquei (un dels seus primers grans temes, per cert).
Sí, en Quimi pot semblar un sonat que lloriga com xoriços les paraules en cançons que barregen l'escatològic amb l'icònic irreverenciat i el sublim (de parlar del filòsof català Francesc Pujols a dedicar-li un tema a la merda del camp), però per això fa gràcia i les seves cançons exciten una petita part del cervell on es barregen els instints primaris, el desig juganer, la presa de pèl, la genialitat i una certa tendresa. De tot això n'extreu una literatura personal, la seva pròpia manera de veure la vida, des de dalt d'un turonet, amb les conviccions i la sornegueria de l'home de camp que coneix massa bé les misèries del món que l'embolta i que, davant d'això, no se n'està de somriure.

Comentaris

  1. Quimi Portet, músic de capçalera, per les lletres, la música, el tarannà.
    La tranquil·litat que dóna haver fet diners a cabassos amb "El último..." li permet editar cedés només quan vol.
    I els seus directes no tenen pèrdua.

    ResponElimina
  2. L'has clavat David. Aquest Quimi em té ben enganxat. Com els d'Antònia Font

    ResponElimina
  3. Anònim7:59 p. m.

    a mi em té enganxadissima...des de petita l'escoltava, és genial el millor =)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada