Entrevista a Francesc Serés


A finals de l'any passat vaig anar fins Olot per entevistar Francesc Serés. Aquest treball havia de ser publicat a la revista Lletra petita, però el número 3 de la publicació no ha vist la llum perquè ha desaparegut per problemes de finançament. Ja sabeu, la història de sempre quan es tracta d'iniciatives per amor a l'art.
Considero Serés un dels nostres escriptors joves amb més talent. Tant la trilogia de novel·les De fems i de marbres com el seu recull de contes La força de la gravetat demostren una veu molt personal i consolidada. Fa pocs mesos Edicions 62 publicava el seu darrer treball, La matèria primera, una mena d'estudi documental sobre diferents espectres de població de Catalunya, un treball original però que, tot i no ser ficció, completa perfectament els temes desenvolupats en la seva ficció.
Perquè pogueu conèixer una mica més Serés i perquè la meva feina no hagi estat en va, aquí teniu la nostra entrevista, realitzada l'octubre del 2006, poc abans que es publiqués La matèria primera.



-Vas aplegar les teves tres primeres novel·les sota el títol De fems i de marbres, conformant una trilogia sobre la desaparició del món rural. Va ser un fet deliberat perquè ho vas concebre així des de bon començament o te n’adonares amb el temps dels possibles lligams?
Quan escrius el primer llibre no tens un projecte a llarg termini ni res d’això. Però en veure que Els ventres de la terra tenia una certa coherència, que era una esquerda per entrar en una sèrie de temes poc tractats, sí que vaig pensar que donava com una via d’inici, una via d’inici molt rica, que tot el que es veia des d’allà era francament engrescador, que hi podies trobar moltes més històries que no només les que havia tractat, que es podia fer un desplegament a partir d’eixos temàtics diferents... Aleshores sí que vaig veure que ho podia anar completant i eixamplant. Anaven sortint suficients temes i arguments per desplegar-los en una trilogia. La unitat la veus clarament quan vas passant pels tres llibres, no són llibres estranys els uns amb els altres.


-La quotidianitat és la matèria primera de la teva ficció. Et consideres una mena de cronista de la realitat?
Hi ha un component important de quotidianitat en els llibres, encara que intento enlairar-la per damunt de la grisor de la vida. Has d’afegir un plus pel qual aquella història paga la pena ser llegida i narrada. La quotidianitat juga el paper de la credibilitat, les històries que jo puc explicar no són del tot quotidianes. En els primers llibres, les situacions narrades per a segons qui poden ser absolutament marcianes. Tu t’has de guanyar el lector donant-li els referents que coneix per ubicar-lo, donant-li sentit i fent que aquesta realitat imaginativa flueixi i tingui sentit. Tota aquesta quotidianitat la poso en joc a través d’una etnografia. En els meus llibres no surt mai cap heroi en el sentit arquetípic. No hi ha res que m’horroritzi més que una història del que li passa a un pintor o a un gran músic o a un pianista, els dilemes morals d’aquesta gent... Perquè no en conec cap d’ells. El que faig és rebaixar-ho i situar-ho tot en un terreny de joc que sigui hàbil per al lector i per a mi mateix.



-Els personatges de les teves narracions són gent sense biografia: pagesos, pescadors, paletes, proletaris... Quin pes tenen en la transformació del món canviant que retrates?
El meu proper llibre s’anomenarà La matèria primera. Per mi, tota aquesta gent són això mateix, la matèria primera del país. Són allò que fa que el país sigui com és; el motor, el gran llast i els grans protagonistes de tot el que passa al nostre voltant, no pas la realitat mediàtica. A Els ventres de la terra, en un dels relats, hi apareixen dos germans que viuen allunyats de tot arreu i que comenten que ningú parlarà d’ells, que la seva vida no tindrà història ni restarà cap mena de paper on resti escrita, només els papers del notari amb les dates de naixement i de defunció. Aquests són els meus “herois”, però no pas per una voluntat ensalçadora.



-Les teves tres primeres novel·les aplegades a De fems i de marbres serveixen de retrat i testimoni d’un temps i d’un país desaparegut a través de la memòria i del pas del temps. En canvi, els relats del teu darrer llibre, La força de la gravetat, poden considerar-se contemporanis i narren situacions de personatges que pertanyen a diferents oficis i àmbits. Quin va ser el propòsit d’aquest recull, què aporta de nou a la teva proposta literària?
Han passat gairebé sis anys des que vaig escriure el meu primer llibre, molt abans que es produís aquesta moda de recuperació de la memòria històrica. Per tant, no responia a cap voluntat d’aprofitar aquesta moda, sinó que es tractava d’un dèficit. Ara, en canvi, el dèficit es troba en la descripció de la realitat quotidiana, que alguns pensen que està explicada a través dels “culebrots”, però que són la realitat falsificada. Hi ha una sèrie de trames i de voluntats que no surten als “culebrots” o als reportatges televisius que poden donar molt de joc des d’un punt de vista literari. Per això em vaig plantejar escriure La força de la gravetat. Són personatges amb una distribució territorial molt àmplia (Igualada, Gavà, Barcelona, Terres de l’Ebre...), una geografia humana del que es pot veure ara mateix a Catalunya des de la democràcia fins els nostres temps. Tampoc em volia repetir amb el trànsit del món agrari al món urbà, com passava a De fems i de marbres.















-A Catalunya, la immigració va ser un fet de gran transcendència als anys 60 com ho és actualment. Aquests canvis socials han provocat una transformació del teixit social del nostre país. Fins ara has narrat la desaparició del que enteníem com a paisatge del país. Et planteges fer referència directa d’aquesta immigració en propers llibres?
De fet ja hi estic treballant. El meu proper llibre és un estudi local, una sèrie de reportatges, sobre els darrers vint-i-cinc anys del Baix Segre i del Baix Cinca i les transformacions que s’hi ha produït. Òbviament, la immigració hi juga un paper fonamental. A través de la immigració, però, el que intento explicar és que els vertaders protagonistes no són els immigrants, sinó la gent que els ha rebut. És un exercici de pantalla, a través de la gent nouvinguda explico coses sobre la gent del país.


-La literatura catalana sempre ha patit del “mal centralista”. En canvi, moltes de les aportacions més destacables al panorama literari català provenen de la mal anomenada “perifèria”: Jesús Moncada, Ferran Torrent, Joan Lluís-Lluís, Biel Mesquida... Et consideres un escritor “perifèric”? Afecta aquesta consideració a la teva manera d’entendre l’ofici d’escriptor?
No m’hi considero pas, això són etiquetes. Hi ha una voluntat de definir, de posar etiquetes, però això no és com una llufa que hagis de dur clavada tota la vida i l’hagis d’arrossegar per sempre. Has de ser capaç de tractar temes diferents, no tinc cap voluntat de dedicar-me sempre a parlar del trànsit del món rural al món urbà. L’espai perifèric em donava un terreny abonat per a començar a escriure les meves primeres obres, però de la mateixa manera va arribar un moment que aquest terreny es va acabar. Entenc que a Barcelona escriure novel·la no és fàcil pel simple fet que el català és cada vegada més residual. Barcelona ja no és una ciutat catalana. Bernat Puigdovella, en un article, deia que cada autor escriu el seu propi “camí de sirga”, que escriu una crònica de la destrucció abans dels trenta anys.


-El teu proper llibre, com ens has comentat, s’anomenarà La matèria primera. Serà una novel·la o un recull de contes?
De fet es tracta d’un llibre de no ficció, un recull de reportatges. Tanmateix, és un llibre gairebé especular amb La força de la gravetat, els contes d’un i els articles de l’altre podrien intercanviar-se sense que el lector se n’adonés. He entrevistat a molta gent que podien explicar-me coses molt interessants tenint com a referent el camp de l’esforç, és a dir, quin esforç ha de fer aquesta gent en la seva quotidianitat per sobreposar-se al ritme dels esdeveniments. L’àmbit és molt ampli: advocats, mestres, camioners, taxistes...


-La teva pàgina web, www.francescseres.net, no només informa sobre la teva biografia i obra, també és una aposta visual per reflectir part del teu univers literari. De fet, et va valdre el reconeixement a través del premi Lletra 2006. Internet ha aportat quelcom de nou a la teva literatura?
La meva pàgina web és un intent d’ordenar material, ja siguin fotografies o textos, i que facin servei als lectors dels meus llibres per veure la idea que s’hagin pogut fer del paisatge, dels camins, de les cases... És un complement visual que tinc moltes ganes d’anar treballant a poc a poc, perquè tampoc disposo tot el temps que m’agradaria per dedicar-li.

Comentaris