París, sempre París


Comenta Enrique Vila-Matas a París no se acaba nunca que un cop has viscut a la capital gal·la i n'has tornat, ja no deixa de perseguir-te. En el meu cas, però, els papers s'intercanvien i des de fa anys exerceixo de perseguidor, potser empès per un cert delit romàntic. Hi he estat un parell de cops i penso tornar-hi sempre que pugui.
Mentrestant, llegeixo tot el que em cau a les mans i que té la ciutat de la llum com a escenari natural, mental o memorialístic dels seus protagonistes. Tot i estar enfeinat amb l'Estambul de Pamuk, la joventut i les experiències de Vila-Matas així com les seves habituals disgressions per parlar-nos de literatura i per extensió de la vida, em tenen enganxadíssim. Sí, sempre li retreuen l'egolatria, el primmirament i la pedanteria que desprèn el personatge que s'ha creat -una més de les màscares que conformen el seu ball ficticiorealista-, però malgrat els excessos és un dels autors amb més ferro literari que es puguin llegir actualment. Parlant de Marguerite Duras a propòsit de la mansarda parisenca que li va llogar, fa una definició dels autors i per extensió de la literatura que val la pena: "...esa desolación de la que están hechos los escritores menos ejemplares, los menos académicos y edificantes, los que no están pendientes de dar una correcta y buena imagen de sí mismos, los únicos que tienen el raro coraje de exponerse literalmente en sus escritos -donde se despachan a gusto- y a los que yo admiro profundamente porque sólo ellos juegan a fondo y me parecen escritores de verdad."
Vila-Matas també n'és un d'ells. I veient com utilitza la ironia -sobre la que fins i tot teoritza- per tractar-se a si mateix al llarg de l'obra -un jove pretenciós que arriba a París rere l'estela del seu ídol Hemingway- encara m'allunyen més dels crítics, me'l fan més gran i entranyable i em convenç que la gran literatura és això, parlar de tot i de res, encara que sigui prenent-li el pèl al lector amb jocs malabars de confusió, però des del major dels respectes intel·lectuals, jugant-se totes les cartes i exigint-se el més gran dels rigors.

Comentaris

  1. És tal com ho dius, aquest Vila-Matas. El seu "Barbetly y comapñia", em va impactar. Amb el Javier Marías, és el que m'és m'atrau dels escriptors en castellà actuals. París ve val una missa i un parell de viatges l'any.

    ResponElimina
  2. Suposo que no t'hauràs perdut la superentrevista

    ResponElimina
  3. Mmmm París...si jo us expliqués!

    ResponElimina
  4. Madox, sí, París sempre. És de les poques coses que comparteixo amb una collivada de mortals.

    La foto és a la place des Vosges, oi?

    Allí va ser l'única vegada que, anant pel carrer, el miraven més a ell que no pas a mi! :-)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada