Francesc Serés

"El racó de la font" és el nom d'un petit cafè situat en un lateral de l'església de Sant Esteve, a Olot. És el lloc on he xerrat amb l'escriptor català Francesc Serés, autor d'una obra sòlida que demana llum i predicament entre els amants de les delicatessen literàries. La xerrada formarà part d'una entrevista per al número 3 de Lletra petita, a publicar le proper mes de novembre.

Olot i Serés. Catalunya endins m'he adonat com els recers geogràfics i literaris d'allò que els polítics han manipulat mantes vegades i que anomenem identitat esdevenen cementiris d'elefants. Els pescadors, pagesos i proletaris dels relats de Serés també s'adonaren, però d'una manera més subtil, possiblement no tan conscient.

No hi ha marxa enrera. El teixit social s'ha recosit un altre cop amb filatura nova, desconeguda. El que en surti pretendrà reclamar el seu propi espai identitari. Si cal lluitar, aquesta lluita es troba en oferir la nostra llengua i cultura com a eines per bastir aquest espai propi. I aquí és on el monstre del castellanisme ens està guanyant la partida amb passes gegantesques. Com deia en Serés, "Barcelona ja no és una ciutat catalana, és una altra cosa."

Per això els nostres escriptors s'estan convertint en testimonis. Testimonis d'un temps i d'una gent que semblaven immutables i que desapareixen. Em posa molt nerviós que critiquin la literatura catalana per ser massa costumista, quan només podem fer això, perquè la novel·la urbana, moderna i cosmopolita prefereix fer servir el castellà. Perquè sí, perquè se'ns ha menjat.

Tres recomanacions: llegiu-vos l'entrevista a la propera Lletra petita, llegiu-vos els seus relats de La força de la gravetat i completeu el recorregut pel seu univers literari amb la seva web pròpia, www.francescseres.net .

Oscar Wilde

Cito Oscar Wilde a classe per parlar del concepte d'ironia. No sé per què, crec que si parlo d'El retrat de Dorian Gray algú el coneixerà. Santa innocència, per part meva. Ni tan sols els clàssics de la literatura juvenil, que en èpoques anteriors tenia en Poe o Stevenson els seus referents, avui en dia tenen ressò.

Poc després, però, l'única persona a qui li sona Wilde pregunta: "Era gay, oi?". Sorpresa. Momentània, perquè no tarda ni mig segon a muntar-se el guirigall de riures i brometes fàcils que recullen els mil-i-un tòpics al voltant de la seva condició sexual.

Si no recordo malament fou ell mateix qui va escriure que preferia que malparlessin d'ell a ésser oblidat. En l'època del tomàquet i la salsa rosa no passarà gaire desapercebut entre els joves, encara que la seva brillant ploma (la de veritat, no pas l'equívoc burleta) resti abatuda per la vulgaritat que tant va combatre.

Les paraules

"Assegut a la porta de casa un filòleg meditava sobre l'evolució de les paraules. Tenia a la vista un precipici. De tant en tant hi queia una paraula. Aleshores el filòleg retirava la xarxa i agafava la paraula caiguda. No sé si això tenia a veure amb l'extrema dificultat de la recollida o amb l'extrema solitud de la seva feina."
Text de l'Ana Hatherly, imatge de la Zita Vehil.

Torno a la batalla de les classes, a revelar i rebel·lar les paraules de la meva llengua davant els adolescents. Les seves reaccions, de tan habituals, ja no em sorprenen: sorpresa, curiositat en el millor dels casos; la resta, menyspreu i desgana. I? Doncs que ja ho sabia i que de moment no m'importa, caparrut com sóc. L'extrema solitud del professor.