Tots els estius

Tots els estius són estranys. Brillants, asfixiants, humits com la llenca de sorpreses que ens amaren. Almenys en el meu cas. Coneixem gent nova, viatgem fins altres llocs, les nits s’allarguen a vegades amb incontinència, fem tolerables totes aquelles pèrdues de temps que durant l’any ens desesperarien amb els recomptes del temps organitzat. L’ordre és sempre una una arbitrarietat per tal de no caure neuròtics davant el caos esllavissat de totes les coses. La frase és: “¿Qui m’ho havia de dir?”. És clar que no respondré el què. Que cadascú faci el seu propi balanç i respongui la pregunta.

Setembre portarà la tardor. Les torrentades, darreres fuetades del caos estiuenc abans que recuperem el control de les nostres vides, o que ho creguem així. Aquest setembre es presenta molt interessant: sortirà al carrer la revista Lletra petita. Per 1 euro, mirarem d’acostar la lectura i el cinema a tothom, que no sigui dit que la cultura és cara, inaccessible o distanciada de la gent. En l’anterior post podia semblar que es tracta d’una revista dedicada només a la poesia. El que és cert és que jo m’encarregaré de tot el material relacionat amb aquest gènere, però també hi té cabuda la narrativa, una plataforma per a autors novells anomenada Scribo, la secció Descobertes per conèixer veus actuals de la nostra literatura que també mereixen ser llegides, el cinema i els seus lligams amb el món literari.

Per cert, felicitats a en Toni Ibàñez per tenir el blog en català més votat al concurs Lletra 2006. Per la meva part agraeixo a les 46 persones que van dipositar el seu vot a favor del llunÀtic que em donessin confiança, el 5% del total. Guanyar és bonic, però també saber que hi ha algú a l’altra banda de la pantalla compartint les teves bogeries i ocurrències.

Entrevista amb Màrius Sampere

Ens rep a casa seva amb gran amabilitat i interès pel nostre projecte. Amb un entusiasme que em sorprèn i em cohibeix, s'ofereix per a qualsevol col·laboració amb nosaltres quan veu el nostre interès per la poesia. Només penso que tenim al davant un dels grans de les lletres catalanes fent costat a la nostra modesta empresa i m'agafa vertigen. No volem abusar de l'amabilitat de ningú, així que a part de l'entrevista el convidem a la presentació de la revista el proper setembre, quan aprofitarem per homenatjar-lo amb un petit acte.

L'entrevista se'ns escapa de les mans per créixer tota sola, per fer-se i desfer-se a mida que el poeta desplega la seva memòria, parla sobre la seva relació amb la poesia i aclareix i matisa les apreciacions que li fem. És una persona afable, bon conversador i amb força sentit de l'humor. Els anys, l'experiència i la seva obra li atorguen una serenitat i un distanciament que l'ajuden a parlar del món i de la vida amb les idees clares.

S'interromp l'entrevista per una trucada. El conviden a un nou acte públic. Amb murrieria, es compromet a fer un breu discurs però sense que hagi de fer cap referència política. Tot i l'atabalament que potser li suposa tot plegat, se'l veu encantat i molt agraït amb tothom pels reconeixements que li plouen els darrers anys a una trajectòria creixent i coherent, obviada per la crítica durant molts anys pel simple fet de tenir una personalitat poètica inclassificable i trencadora. Els trets que, en la meva opinió, marquen sempre els grans autors.

Un autèntic plaer, conèixer i parlar (més que entrevistar) amb en Màrius Sampere. Si voleu saber de què vam parlar, tindreu l'oportunitat de llegir-ho al número 1 de Lletra petita que sortirà el proper mes de setembre. Us tindré informats.

Pingüins

Unes onades inconcebibles espeteguen contra el rompent de les roques que marquen una terra més enllà dels icebergs antàrtics. Malgrat el brogit i la fúria del mar, un centenar de pingüins fan salts des de l'aigua batent, per assolir terra ferma i seguir avançant fins el lloc habitual de la posta d'ous. Sembla impossible que no morin en l'intent o que no es rendeixin. És un instint irracional, el que els empeny a aconseguir-ho. Quin altre objectiu, si no, té la seva existència?

Suant l'estiu a Girona (IV)

A Sants sempre hi ha un gabadal de gent pintoresca. Mentre dino un entrepà i espero el tren de les 13.25, em fixo en tot el que puc. Avui he ensopegat amb un senyor d'una seixantena d'anys que em resultava familiar. Envoltat de tres voluminoses maletes, seia mentre llegia el US Today. Ja sé a qui em recordava: era clavat a l'Alan Alda. Me l'imagino explicant a les seves amistats el viatge a Europa, tal com feia l'Alda a Misteriós assassinat a Manhattan quan, al cotxe, recordava amb la Diane Keaton una estada a França. el que no puc imaginar-me és què pensa de la guerra d'Iraq o del suport del seu govern a les accions criminals dels israelians al Líban.

Llegeixo el "Més Sabadell", un diari gratuït, i ensopego amb una entrevista a la filla del poeta sabadellenc Joan Oliver. M'agrada tant que decideixo penjar-ne els millors fragments al llunÀtic.

Entrevista de Laura M. Saus:

El seu pare es va caracteritzar per ser un gran poeta però també un homa amb profund vessant polític, evidentment marcat pel context de l'època. Què en pensaria del món en què vivim?
Segurament s'esgarrifaria de moltes de les coses que han succeït. Crec que no li agradaria massa la pseudodemocràcia en què vivim. A més, ell va portar fins a l'extrem les seves idees i els seus valors polítics, a diferència de molts dels personatges del moment.
Era una persona clarament d'esquerres i català...
Ell tenia un concepte molt clar: el catalanisme. En Joan Oliver era català i d'esquerres, i les etiquetes que li posessin els altres li eren igual.
(...)
Imagino que també en l'educació de la seva única filla...
Vaig tenir una professora particular fins ben entrats els deu anys perquè el pare no volia que anés a una escola on m'obliguessin a aprendre el castellà. Després, quan va tocar, em va matricular al Liceu Francès. Em va dir: "nena, si no pots estudiar en català, estudiaràs en francès, que és la llengua de la cultura".
Això és, veritablement, dur les conviccions polítiques fins a l'extrem. Però no és una mica reaccionari negar-li la possibilitat d'aprendre una llengua que, al capdavall, permet que ens comuniquem?
No ho crec. el castellà jo ja el sabia parlar, gràcies a la minyona. Senzillament, em vaig centrar més en la llengua del nostre país. A més, no tinc cap mena de queixa de l'educació que vaig rebre del pare. Quan vaig arribar al Liceu i vaig explicar els llibres que havia llegit... Es van quedar bocabadats.
(...)
El seu pare li havia destacat l'obra d'algun poeta del país?
Salvador Espriu. L'admirava. No només com a escriptor, sinó també com a amic. Sempre deia que era una persona "íntegra, preocupada pel país i, des del punt de vista literari, el millor poeta del país". Crec que el reconeixement era mutu.

L'entrevista amb la Sílvia Oliver segueix, però aquestes respostes m'han semblat prou interessants com per fer-ne un estracte. La resta potser és més anecdòtica: referències a la duresa de l'exili a Xile, la duresa del retorn al país, el seu posicionament davant el franquisme...

Suant l'estiu a Girona (III)

"Avui no, no encara. Demà
és la paraula màgica. L'acte ocorre sempre
l'endemà; avui, el trist,
només és això, i mai no arriba
a l'instant madurat. Hem ajornat l'alè."

Fa massa que encalço possibles, ombres que no acaben de materialitzar-se. És això? Es tracta de córrer rere fantasmes de desig immaterial? Amb prou feines les realitats hi poden competir. I aquí està el drama, en què les nostres veritats sempre tenen les de perdre davant el misteri, davant els desitjos més impossibles.

Suposo que la tranquil·litat es troba en la paciència i en la humilitat. Però no es contradiu això amb el vitalisme tan suat que tothom, impregnats de filosofies barates finiseculars, predica a fi d'aconseguir el karma? La contradicció encara ho fa tot més difícil. És més fàcil caure en la desesperació. I la desesperació és una passa enrera de l'odi. El revers de la paciència i la humilitat.

A Girona començo a recuperar el meu equilibri. La calor és desquiciant, les respostes se'm fan cada vegada més inassolibles, la realitat m'és cada vegada més esquerpa. Però en compte d'ensorrar-me definitivament, començo a entendre què és el més difícil de tot plegat. No gaire lluny d'aquí, on cauen bombes i mor gent en una rutina idiota que diu molt del que hem esdevingut, m'aclareixen quin és el camí fàcil i quin el difícil.

I que la dificultat és la llavor d'un viure una mica més suportable, una mica més proper a un mateix.

Suant l'estiu per Girona (II)

No sé pas si és que sóc un perapunyetes de mena, però si algú s'asseu al meu costat quan viatjo en tren (fet habitual durant les quatre hores diàries de transbords Sabadell-Barcelona-Girona i a la inversa) sóc incapaç de posar-me a escriure. Per culpa d'això, el meu nou poemari s'alenteix desesperantment. Llegir tampoc se'm fa fàcil, així que acostumo a esgarrapar lectures i la resta del temps el passo contemplant el paisatge i la resta d'acompanyants, o fent cops de cap. D'entre les esgarrapades, en Biel Mesquida en surt ben parat amb Els detalls del món, tot i que de la seixantena de textos alguns em semblen massa anecdòtics, massa d'esquitllentes. Sí que n'hi ha uns quants que s'adapten a la definició més ortodoxa de conte, relats que et deixen ben compungit en la darrera frase. Ah, i la llengua que empra, tan brutalment seductora que s'insinua com la millor de les bagasses, i perdoneu la comparació. Però és que avui en dia sembla pecat parlar o escriure amb paraules que sobresurtin tan voluptuosament de la mitjana mediocre dels nostres temps.

De Girona a Barcelona, de Barcelona a Sabadell. Entre el curs de xinès i el projecte de l’Associació cultural Lletròpolis, no m’aturo. Després de mesos gronxant-me en una inèrcia vital que abastava el reduït cercle de la feina i la llastimosa autocompassió, tot d’una l’estiu em sobreescalfa els circuits vitals. Ja passa, això, que durant molt de temps restes aturat en una estació i de cop i volta el tren arrenca barroerament, sense donar-te temps a agafar-te al seient. I quan tinc aquestes èpoques de sortir de l’ensopiment, tot sembla més nou, més brillant, i fins i tot començo a creure en mi. I a creure en les paraules de Sampere. "Després, alegra-te'n, després / d'alegrar-te'n recull / de terra, com si fos una finíssima / agulla de llum / esmaperduda, un altre / propòsit, i comença / de bell nou, i torna a néixer. "

Suant l'estiu per Girona (I)

Wo jiào Tà Wèi. "Jo em dic David". Sort del pinyin, aquesta transcripció fonètica del xinès al nostre alfabet. I sort de les lliçons de fonètica i fonologia de la universitat, la millor eina per començar a aprendre noves llengües... La complicada pronunciació dels caràcters xinesos, tot i fer encara més complex el seu aprenentatge, em fa més atractiva, suggerent i voluptuosa la zhong wén, o "llengua del país del centre".

Suades per aprendre xinès. En sentit literal: la pujada de sant Domènec és un dels indrets més encantadors del barri antic gironí, però com diu ma mare, un matament. A les 3 de la tarda, Girona és un forn. I l'espatlla costeruda on es va fonamentar fa de mal recórrer. La facultat de lletres, al capdamunt, és un indret igual de singular, al costat del claustre de Sant Domènec. A vegades em surt l'ànima de novel·lista i m'imagino una vida paral·lela, llogant una habitació i traslladant-me a estudiar en aquesta universitat, treballant en qualsevol botigueta del call. Mai he sigut, però, un gran viatger, o partidari de les emocions fortes en la meva vida.

De moment, però, no em puc queixar: aquest estiu té un accent nou. Llunyà i exòtic, però al costat de casa, en una de les ciutats més boniques de la meva terra.

Les esperes (la Xina més a prop)

Ens passem mitja vida esperant. Suposo que, de l'altra mitja, un quart o més correspon a dormir, segons els casos i les necessitats. Són les 13:00 hores a Sants i espero que el meu Regional arrenqui cap a Girona. Allí haig d'assitir a un curs de cultura i llengua xinesa. El fet és que em dedico a dirigir una aula de reforç de català a l'escola on treballo intermitentment (per aquelles coses de les subvencions) i 30 dels meus alumnes són xinesos. A banda del fet professional, també hi compta el meu interès per l'Àsia i per aquesta cultura mil·lenària, tan rica com autosuficient i egocèntrica (tan semblant a l'etnocentrisme europeu, que déu n'hi dó també).

A veure si aprenc a dir alguna cosa més que "ni hao" (hola, il·lustració superior), "tzu" (porc, insult recorrent entre els nanos i que va bé conèixer per si s'ho diuen), "mao pi" (pinzell) i "chien pi" (llapis).

Segueix l'espera. Quantes hores perdem esperant al llarg de la vida? Caldrà convertir-la en productiva, perquè m'esperen dues setmanes d'anades i vingudes diàries. Llegir i escriure i esperar a què el tren vital arrenqui després d'aquest estiu. Encara que el seu recorregut sigui breu, més o menys d'un quart de vida. Gràcies a Einstein sabem que ens resta el consol d'estirar-lo com una bombolla de xiclet. Vigileu que no us esclati als morros...

Detalls del món

Hem passat tot el matí sota un sol de justícia i a la tarda, després de dinar, el rebombori d'uns trons llunyans avancen una imminent tormenta d'estiu. Dit i fet: en deu minuts el cel s'ha cobert i comencen a caure unes gotallades gruixudes i pesants. Però el sol s'hi resisteix, i de tant en tant esquinça alguns núvols per retrobar-nos amb el seu plom de raigs... Plou i fa sol, les bruixes es pentinen i les tardes d'estiu són així de frívoles.

Enceto les microhistòries d'en Biel Mesquida, Els detalls del món. Al segon conte, "Carta de coloma", ja hi trobo una definició literària en boca d'un personatge que s'adiu força al mateix autor:

"I si el meu món és ple de turbulències i tenebres, com l'he d'escriure? I com puc enunciar amb senzillesa i claredat allò que encara no es concep bé, allò que no sabem com dir, que és ple de misteris, d'enigmes, violències, clarobscurs, follies, confusions i foscs esdeveniments?".

A casa els meus pares, on encara tinc l'ordinador, llegeixo per internet que Wong Kar-Wai prepara a la vegada dues noves pel·lícules, aquest cop en anglès, i que Inland Empire, el nou film de David Lynch, s'estrenarà aquest octubre al Festival de Sitges. Grans notícies sobre dos autors visuals, però també de llenguatge ric, vigorós i profund.

Sobre Frankfurt

A col·lació del comentari del senyor Montilla: si Frankfurt fos simplement un lloc per fer negocis (que ho és, i molt important), que el sector empresarial català sigui representat per Edicions 62 al costat de Tusquets no seria cap drama. De fet, ja és així, perquè tots sabem de la potència editorial barcelonina en ambdues llengües. Ara bé, si el senyor Enrique Vila-Matas (per dir un nom i que ningú se m'emprenyi, em sembla un magnífic novel·lista) és català i opta per escriure en castellà, sap que darrere seu tindrà l'estat espanyol per recolzar la seva obra. Pel simple fet que aquest estat només defensa i promociona la llengua en la que s'expressa culturalment.

A qui tenen darrere els autors catalans? Com a molt la Generalitat, el més semblant que tenim a un estat. Per això, quan es diuen aquestes rucades, em sublevo. Perquè sempre hi haurà gent que, per allò de la correcció política, sumaran 2 en comptes de l'1 que els correspon. I d'altres, en el seu propi país, amb prou feines sumaran 1, sense ni tenir-lo segur.

I sisplau, deixem-nos ja de les collonades del discurset de les arrels i la xenofòbia, etc, etc. El meu pare és cordovès i la meva mare catalana. I? Me'ls estimo igual a tots dos. Però jo he triat el català com a llengua i com a identitat. L'afecte i el reconeixement no tenen res a veure amb qui sóc jo ni com sóc, ni com vull ser. Aquestes coses només es posen en dubte en aquest racó de món. És que algú dubta que un noi nascut a França, posem que de mare francesa i de pare italià (quota mundialista), se sentirà menys francès?

Premis i estudis

"El més gran de la natura
és la creativitat,
en els homes, en els somnis,
no pas ser intel·ligents
o capaços de fer eines.
Perfer somnis no s'aprèn
a l'escola ni amb les mares.
Ve donat, com ve donat
el cervell amb ses neurones."
Miquel Bauçà, Els somnis

Felicitats a l'Emma i a en Toni pel seu premi literari. Ella és una ex-companya de llicenciatura meva, de qui he recuperat la pista gràcies a la seva mania d'escriure i de fer-nos-ens partíceps per internet. I jo me n'alegro per ella: aquests dies he recordat moltes coses d'aquells anys a l'Autònoma. Tant de bo molta més gent que hi vaig conèixer facin coses interessants. Si més no, per trencar amb la visió que tinc des de llavors respecte els estudis: l'academicisme és un llast inexpugnable. La universitat és una fàbrica de: a) professionals per engrossar les llistes de l'atur, o b) afeccionats a unes matèries determinades que acabaran treballant de qualsevol altra cosa que la vida els depari.

Reconec, com a professor que sóc, que els plans d'estudis actuals fan riure. Els nanos no aprenen res ni se'ls obliga a aprendre res. Ni a ENTENDRE res, per a mi el més important de tot. I aquesta és la clau: entendre no té res a veure amb la reproducció tipogràfica dels apunts. I tot i la quantitat de professores i professors magnífics que em van ajudar a treure el millor de mi per entendre i raonar sobre literatura, també és veritat que en ocasions vaig patir el plom del classicisme esterilitzant.

Conec gent autodidacta que es lamenten per la seva manca d'estudis. És veritat que en una societat com la nostra, tan dirigida cap a la productivitat, els coneixements són una eina per assolir un cert nivell laboral i econòmic. Però hi ha coses que encara no t'ensenyen a l'escola o a la universitat. Només l'experiència personal ens acabarà de pulir les nostres aptituds i talents. O és que no hi ha cosa més avorrida que la novel·la (o el quadre, o el concert, o la pel·lícula...) d'algú capaç només d'aplicar les tècniques amb una abromadora i impecable correcció?

Estiueig de versos

La calor atueix la meva capacitat d'atenció i si no és viatjant, cosa que només faig quan treballo, em costa llegir novel·les. Quan era més jovenet perdia les hores de son llegint al llit. Ara amb prou feines m’hi estic per dormir les hores que necessito. Així que picossejo entre diversos volums de poesia, llegint en veu alta, estirat al sofà en postura romana i amb el ventilador a tot drap fent el que pot per refrescar el meu pis de solter: Czeslaw Milosz, Gil de Biedma, Bartomeu Fiol, Jaroslav Seifert i Miquel Bauçà es van donant el relleu capriciosament. Un dels meus mestres ens recomanava obrir un llibre de poesia per qualsevol pàgina i començar a llegir. Aquesta és, sens dubte, una de les virtuts d’aquest gènere.

De tots ells qui més m’ha impressionat és Milosz. Malgrat el seu evident compromís amb la denúncia de l’horror, els seus versos tenen una qualitat que supera qualsevol moralina aparent.

"Què és la poesia, si no salva
Nacions ni gent?
Una participació de mentides oficials,
Una cançó de borratxos abans de caure degollats,
Una lectura en l'habitació d'una fadrina."

D'aquí el seu compromís, tot i les seves contradiccions personals entre el poeta que voldria ser i el que ha esdevingut:

“Vas prometre que mai no series
Una ploranera. (...)
Sento veus, veig somriures. No puc
Escriure res, car cinc mans
M’agafen la ploma
I m’obliguen a escriure la seva història,
La història de les seves vides i morts. (...)
Jo vull alabar els festins,
Els alegres boscatges als quals
Shakespeare em conduïa. Deixeu
Als poetes un moment de joia
O perirà el vostre món.”

Enmig d'aquest desert

El desert s'ha instal·lat entre nosaltres. Mentre els més agosarats es torren sota el sol com sargantanes, la resta de la humanitat mirem de passar com podem aquest clima insuportable. En el tren he encetat la lectura d'El poder i la glòria, de Graham Greene. Ni que ho hagués fet expressament: en el primer capítol el narrador ens transporta a l'interior de Mèxic, un territori surrealista, devorat pel clima abrusador i per la desferra d'homes i dones que l'habiten.

Oasis de Barcelona: al Caixa Fòrum, l'expo Històries animades recull tot d'iniciatives al voltant de l'art animat, ja sigui en dibuix, fotografia, 3D o tècniques cinematogràfiques. Una de les més boniques i terribles és "A conversation with Haris", on les il·lustracions acompanyen la narració d'una supervivent de la guerra dels Balcans.

Al Fnac, busco el nou treball discogràfic de Thom Yorke, líder de la banda Radiohead. "The Eraser" és un nou catàleg de música minimalista i trencada, una barreja d'instruments orgànics i electrònics que conformen la banda sonora de la meva sensibilitat: esquiva, trencadissa i caòtica.

Al carrer, novament, el desert. La gent sembla contenta amb el clima i amb les rebaixes. Jo em passejo encongit sota el pes del sol, blanc de pell com sóc. I encongit sota el pes dels meus oasis, tan diferents al que necessita la gent per adaptar-se a aquest clima: música lleugera, sorra, sol, gresca... No semblo gaire preparat per sobreviure enmig d'aquest desert.