Jude, l'obscur

Malgrat el llast de la narrativa decimonònica, Jude l'obscur és una excel·lent novel·la sobre el fracàs. El fracàs de voler viure d'acord a una manera diferent de la resta de la societat, el fracàs de conjugar esperit i carn, el fracàs de voler-se sostreure als determinismes socials. Una crítica directa a la moral victoriana de l'Anglaterra del segle XIX. No sé on vaig llegir que la literatura d'aquest segle és terriblement moralista, en contraposició a la sensualitat amb què va viure la societat del XVIII. En ocasions, la novel·la de Thomas Hardy em recorda al desencant que mostraren autors catalans com Prudenci Bertrana, Miquel Llor o Narcís Oller en les seves obres. Els seus també són personatges que fracassen en l'enfrontament del seu individualisme amb la societat de l'època.

Més enllà d'aquestes consideracions, però, m'ha impressionat la figura del dissortat protagonista, Jude Fawley. Un home que en determinades circumstàncies hagués esdevingut el símbol del triomf de la raó, de la sensibilitat i de l'humanisme per damunt dels convencionalismes, de la vulgaritat i , es converteix en un personatge erràtic, però d'un atractiu fatal irresistible. Malaurat en el camp de l'amor i del matrimoni, rebutjat per la seva manca de recursos econòmics, arrossegat pel desànim de veure tots els seus plans irrealitzables, Jude arrossega durant tota l'obra una mena de dignitat impàvida malgrat les dificultats. El fracàs es transforma en èxit quan ens adonem que, almenys, malgrat les derrotes i les humiliacions inflingides per aquesta societat que Hardy critica, malgrat tot, ha intentat viure d'acord amb la seva voluntat. És la societat, amb el seu moralisme i determinisme malaltissos, qui ofega la prosperitat de l'individu i el fa sentir com el que no hauria de ser, un fracassat.

Nacho Vegas

Rarament parlo al llunÀtic de música. La singularitat dels artistes que segueixo fa que no tingui gaires ocasions de parlar-ne. Detesto la música comercial, aquesta que crea hits cada setmana per mantenir plenes les llistes d’actualitat.

Si el panorama internacional és trist, el panorama espanyol és de pena. No acostumo a escoltar res en català (malgrat que aplaudeixo les cançons agredolces d’ Els Pets o Antònia Font sobre histories de la vida normal), menys encara en espanyol. Benjamin Biolay, Chet Baker, Radiohead, Bjork, Billie Holliday, Massive Attack, Portishead o Sígur Rós utilitzen el francès, anglès i islandès. Però en la seva música hi trobo uns universos creatius fascinants.

Excepció dins les excepcions, un dia vaig descobrir un asturià anomenat Nacho Vegas, un personatge impossible dins el lamentable panorama espanyol. Amo i senyor d’un món personal que destil·la a través de les seves originals lletres, històries de perdedors, autèntics relats de realisme brut.

Deutor de tòtems musicals com Tom Waits, Bob Dylan o Lou Reed, es nota que Vegas ha llegit molt (sobretot autors com Bukowski o Carver), per les temàtiques que fa servir. Acaba de publicar Desaparezca aquí, però el 2004 va publicar un fantàstic àlbum doble anomenat Cajas de música difíciles de parar. Un catàleg malsà i insalubre de personatges maleïts pel seu passat (Maldición), rosegats per l’alcohol i la culpabilitat (En la sed mortal), dones maltractades que es defensen (Por culpa de la humedad), històries de desamor tortuós (Monomanía), drogues (En el jardín de la duermevela)... Tot sense “sabinejar” amb aquell casticisme farragós o sense l’etiqueta dogmàtica dels cantautors compromesos. Ell només relata la cara fosca i desagradable de la vida, els inferns personals que s’amaguen darrere d’aquesta obsessió de l’esclatant mediterranisme.

30

Dia d'egolatria o d'autocompassió, el que vulgui triar. Avui fa tres dècades que neixia a Sabadell. A les portes de la revetlla, per tocar la pera. Un ràpid balanç a la motxilla del viatge esdevé ben magre: seria insuportable fer un llistat de tot el que d'altres personatges més insignes havien aconseguit a aquestes alçades.

Això de viure deu ser com la música: tothom insisteix en què cadascú té un ritme propi. Vaja, mentre molts es deixen gronxar per la polca o els valsos, a mi només em funcionen els adagios.

Seguirem fent literatura. Com diu en Màrius Sampere, no t'arregla la vida, però almenys actua de revelació. Perquè seguirem avançant, pessimistes o optimistes. Però si és amb els ulls oberts com taronges, millor.

La humitat

La teranyina apelagosa de la humitat s'extén com a precedent de l'estiu. A l'escola, els nens ja no s'aguanten, i les aules van morint lentament, víctimes del tedi i la desgana que ens rosega a tots. Dijous acabo el curs i el contracte. Qui sap on seré al setembre. De moment, només tinc clar que serà fent de professor de català. La resta, tot tan provisional com sempre. Si hi penses una mica la vida pot arribar a ser desesperant. Sort que la humitat impedeix pensar.

Ara és el temps de llegir i escriure. L'època d'endreçar-nos, de mineralitzar-nos, de preparar la nova batalla de la tardor. Tinc una petita pila de coses per llegir: Biel Mesquida, Graham Greene, Henry James, Miquel Bauçà, l'antologia Narrativa catalana de l'exili editada per Cercle de Lectors i una relectura del Llibre del desassossec de l'inefable Pessoa.

Qui pugui viatjar, que ho faci. Veure de primera mà les meravelles del món ha de ser una experiència única. Jo, com a molt lluny, he anat a París. No em va decebre, però reconec que no sóc home de moure'm gaire. Tinc més tirada pel reduccionisme lúdic. La meva ex deia que sóc extremament avorrit i previsible. Tan previsible com la punyetera humitat, suposo. Tan apelagós com ella. Per això segueixo teixint des de la pantalla.

Sóc idiota

Ara ja sé de quin mal haig de morir. A can Toni em diagnostiquen idiotisme i infantilisme. Tot per tenir unes idees pròpies que no arriben al 10 per cent de la població. Molt bé. Potser sí, que amb 30 anys que faré el proper dijous, encara mantinc una visió general de la vida massa idealista, pessimista i autodestructiva. I? Qui se suposa que ets tu, estimat Toni, per dir-me que faig les coses bé o malament? Gaudeix de la satisfacció que suposa veure que les pròpies idees són compartides per la majoria. Però no caiguis en l'infantilisme de l'elis, elis, tu que tantes lliçons de maduresa sembla que em puguis donar.

En el fons, la política, malgrat la seva importància en l'ordenació de les nostres vides, no deixa de ser un joc de militàncies. Que vol dir que uns rivalitzen amb els altres, es fiquen el dit a l'ull i mai donen el seu braç a tórcer. Com al futbol, els que guanyen avui demà perdran, i a la inversa. Espero que els blogs literaris es recuperin de la passa estatutària i se centrin en la literatura. Perquè en ella les militàncies, al revés de la política, no porten enlloc. La literatura és un diàleg constant i enriquidor entre l'escriptor i els lectors, i entre els propis lectors.

Toni, espero que tornis a escriure sobre allò que anomenes amb encert escriviure, i que fas tan bé. M'estic cansant de la teva sobreexcitació convergent, del teu gust a dedicar-te a la cacera de votants d'ERC. L'única explicació que hi trobo és el plaer de generar polèmiques estèrils, guerres infantils entre equips rivals. Malgrat el meu infantilisme congènit em nego a caure-hi i a donar-te la rèplica, com ja he fet algun cop. Crec que no porta enlloc, i ja fa molt de temps que em vaig jurar dedicar el llunÀtic només a la literatura. Espero que, amb el talent que et pressuposo, no acabis convertint-te en un Sostres qualsevol.

Zweig (i III)

La guerra

"Ningú no creia en guerres, revolucions ni daltabaixos. Radicalisme i violència semblaven del tot impossibles en una era de la raó. Aquest sentiment de seguretat era la possessió més preuada per a milions de persones, l'ideal comú de vida." Però la guerra va arribar, i amb ella els anys més convulsos de la seva vida. Si bé en el període d'entreguerres, del 1919 al 1939, Zweig segueix publicant amb una regularitat i una intensitat irrefrenables, l'arribada al poder de Hitler i la persecució antisemita acaben per minar la seva confiança en el món i en la civilització. Un home culte, humanitari, cosmopolita i pacífic com Zweig es veu no només derrotat per la seva condició jueva, que fins llavors no havia influït per res en la seva vida, també arrossegat per la monstruositat del temps que li ha tocat viure. Sensible a qualsevol canvi històric, Zweig interioritza el sentiment col·lectiu i es veu incapaç d'imaginar-se un món sense el nazisme un cop acabi la guerra. Som a l'any 1944, quan els aliats semblen abocats a la derrota, i un Zweig profundament deprimit salpa en vaixell cap el Brasil, acompanyat de la seva esposa. No hi arribaran; en plena travessia, tots dos enamorats s'enverinaran, reposant al llit del seu camarot enllaçats amb el rictus de la mort que han fet sobrevenir a la vegada. La mort de Zweig és el símbol de la mort d'un temps molt determinat, de la burgesia culta que basava la seva filosofia en la racionalitat i la sensibilitat, que tant li costarà de recuperar a Europa passada la guerra. Com va escriure Calvino, després de les atrocitats viscudes hom no es veurà capaç d'escriure ni un sol vers. Suposo que Zweig es va veure incapaç no només d'escriure, sinó de viure en un món tan terrible. Per sort, de tota aquella foscor encara podem recuperar uns llibres valuosos que ens transmetin els valors de les il·lusions d'una època ja extingida.

Zweig (II)

Zweig rodamón

Aquest Zweig romàntic i bohemi de la joventut es veu empès per un esperit viatger. Decideix traslladar-se a Berlín per seguir amb els seus estudis universitaris i, una vegada acabats, viatja per tot Europa (París, Brusel·les, Londres, Roma) i fins i tot arriba als Estats Units. Amb la seva facilitat per als idiomes, no té cap problema per relacionar-se amb els cercles artístics de cada ciutat i deixar-hi una colla d'amics que, més endavant, quan comenci a ser valorat pels seus èxits literaris, seran els encarregats de difondre la seva obra per totes aquestes contrades.

És en aquests anys quan Zweig comença a gestar la seva escriptura, entenent l'exercici literari com la transcripció d'una visió del món. En retornar a Àustria i instal·lar-se a Salzburg, ja té tantes vivències i una visió del món cosmopolita que el fet de posar-se a escriure no li suposa cap problema, com tampoc arribar a uns nivells de qualitat que el converteixen en poc temps en un dels autors més llegits en llengua alemanya. Simplement es deixa arrossegar pel talent narratiu que havia començat a treballar de ben jove i pren tota una sèrie de temes, motius i personatges que l'ajudin a transmetre la seva visió del món i el seu concepte de vida. Juntament amb la seva passió pels personatges desencantats, Zweih suma a la seva escriptura una profunda visió humanista del món, una comprensió pels desgraciats que s'allunya de la vulgar moral burgesa que de jove l'havia marcat: "...infaliblement mai no prenc partit a favor de l'heroi, sinó que sempre veig només la part tràgica del vençut. A les meves narracions curtes és sempre aquell que sucumbeix al destí qui m'atreu; a les biografies, la figura d'algú que té raó no en el camp real de l'èxit, sinó tan sols en el moral: Erasme i no Luter, Maria Stuart i no Isabel, Castellio i no Calví...".

Aquests anys són, sens dubte, els més intensos i madurs de tota la seva producció. Meticulós i rigurós, el seu mecanisme d'escriptura consisteix en buidar constantment el text d'elements superflus, comprimint el llenguatge a l'expressió més viva i àgil. La lectura de Zweig mai decau, no s'estanca ni s'alenteix. I tot plegat, però, sense minvar el rigor intel·lectual, sense deixar d'exigir-se ser honest i, a través d'un gran treball psicològic, s'endinsa en els motius profunds dels personatges, estudiant les seves passions, que suren per damunt d'un argument mínim.

Si la seva obra es caracteritza per alguna cosa és per la seva heterogeneïtat. A Secret candent, un nen s'enfronta per primera vegada al món dels adults i això li comporta tota una sèrie de contradiccions molt ben definides. Els ulls del germà etern és una fàbula situada a l'Orient molt abans de Buda, en què un home arriba a la mínima expressió vital en la seva obsessió perquè els seus actes no incideixin en els demés -fent seva la màxima de Pessoa que diu que "no hi ha cap acció, per petita que sigui -i com més important, més cert és això- que no fereixi una altra ànima, que no afligeixi algú, que no contingui elements dels quals, si tinguéssim cor, no ens n'haguem de penedir"-. Novel·la d'escacs és l'apassionant relat d'una partida en alta mar entre un campió cerebral i mecànic i un personatge fascinant per a qui els escacs és un món abstracte on perdre's, a vegades més real que el que coneixem com a tal. Són només tres exemples, però ben vàlids per observar aquesta variabilitat temàtica que, però, sempre respon als mateixos interessos i que es beneficien de la mateixa qualitat literària.
(Continuarà)

Thomas Hardy

En una llibreria de vell he trobat Jude, l'obscur de Thomas Hardy en una traducció de Quim Monzó. No conec res de l'autor anglès, però l'argument m'ha seduït: "Aquesta novel·la, al·legat contra les cadenes del matrimoni i per a una universitat a l'abast no únicament de les classes benestants, provocà un escàndol tan considerable que l'any 1896, Hardy, enutjat, va anunciar que mai més no tornaria a escriure novel·les."

A la Presentació, a més, Monzó rebla el clau del meu interès citant les paraules de D. H. Lawrence a propòsit de l'obra de Hardy: "Aquest és el tema d'una novel·la darrera l'altra: si romans dins de les convencions, a la llarga tot anirà bé i t'arribarà la seguretat i la felicitat (...). Al contrari: si ets apassionat, individual i tossut, trobaràs que la seguretat de les convencions no és més que la murada d'una presó, i te n'escaparàs, i moriràs, bé per la teva manca de força per suportar l'isolament i el risc, o per la revenja directa de la comunitat, o per totes dues causes alhora."

Fantàstic. Constato una vegada més la meva estranya fascinació per la poètica del fracàs. Quan l'hagi llegit us en faré cinc cèntims i veurem si entra a formar part del panteó dels meus antiherois favorits.

PD: Demà seguirem amb l'article sobre Zweig en la mesura que em sigui possible fer-ho, tant per contingut com per disponibilitat de temps.

Zweig (I)

Ara que la revista Atenea és història amb homenatge pòstum i tot, recupero un article que vaig escriure fa uns mesos per al que havia de ser el número 13. Com que Lletra petita, la seva successora, neix amb una concepció diferent, li donaré l'oportunitat de la vida efímera a través del blog. En els propers posts, doncs, podreu llegir "Stefan Zweig, l'ànima dels derrotats". Espero que sigui del vostre gust.

"Si la seva obra literària és una bona mostra de la novel·la psicològica que va modernitzar la literatura europea de principis del segle XX, la seva vida és un exemple més de deriva personal tràgicament lligada a la Primera i la Segona guerres mundials. Malgrat l'èxti que en el seu moment va arribar a aconseguir en llengua alemanya i a d'altres països com França o Itàlia, avui en dia continua mig enterrat en l'oblit que li dispensà el terror nazi a causa del seu origen jueu. La recuperació de la seva memòria i de la seva obra, doncs, ha de respondre a un doble deure, un de moral i un altre d'artístic.

Ocell de joventut
Stefan Zweig neix al rovell de l'ou de la cultura i l'art europeus del segle XIX, Viena, en aquell temps encara capital de l'imperi austrohongarès. Fill d'una burgesia jueva acomodada, participativa en la vida social i cultural de la ciutat, ben aviat va connectar amb un grup de joves autors que havien de revolucionar les lletres alemanyes, tant contemporanis com pertanyents a generacions un pèl anteriors: Rainer Maria Rilke, Hugo von Hoffmannsthal, Arthur Schnitzler, Hermann Broch... Imbuït d'un cert esperit romàntic i, per què no dir-ho, bohemi, en els seus anys de joventut, Zweig mai es va considerar a si mateix un burgès, mai va adaptar-se totalment a les comoditats de la moral del seu estament social. Al contrari, sempre va demostrar un profund interès pels personatges perdedors, els apassionats, aquells que juguen les cartes de la seva vida al tot o res, que sempre es mouen a contracorrent, empesos per una clarividència que es convertirà en la seva perdició. L'amor irracional a Carta d'amor d'una dona enamorada, el vici del joc a Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona, els escacs a Novel·la d'escacs, les conviccions morals a Els ulls del germà etern... El gran encert de Zweig és que mai jutja als seus personatges, mai sobresurt la moral burgesa entre els seus escrits. Amic de Freud, apassionat de la psicoanàlisi, el que proposa l'austríac és fer-ne un retrat psicològic, d'aquests personatges, el més profund i complet possible. Amb els anys, Zweig es va convertir en una persona d'una agudesa profunda, capaç d'analitzar no només l'ànima de les persones, transmetre'ns-la amb les paraules precises, sinó també l'ànima d'una època i d'un període històric, com demostra el seu excel·lent recull de memòries El món d'ahir (memòries d'un europeu), de lectura inexcusable per fer-se una idea del Zweig persona i, encara més, per trobar les raons que van abocar la civilització europea a la guerra.
Anys abans, però, el jove Zweig no sembla gaire procliu a iniciar una carrera narrativa. De fet, és el periodisme literari qui obre les seves ales d'escriptor, juntament amb la poesia, permetent-li d'iniciar una vida de nòmade abans d'establir-se a Àustria amb l'objectiu d'encetar una producció pròpia."
(Continuarà)

"El brogit i la fúria"

Els darrers dies m'he submergit en la teranyina literària de William Faulkner i El brogit i la fúria, en una traducció de Jordi Arbonès desesperantment farcida d'errors ortogràfics i d'impressió. Sé distingir la premeditació de Faulkner amb els seus recursos literaris (monòleg interior) dels errors com el següent:

"Llurs veus s'enfilaven pel turó, i les tres canyes gràcils com fils equilibrats de foc rabent. Em vam saludar en passar, sense aturar-se."

Canvis de temps verbals, accents desapareguts, articles sense apostrofar... Això em recorda que, fa pocs dies, una correctora d'estil m'explicava que La Campana no tenen a ningú per a les correccions i que a causa d'això Pandora al Congo de Sànchez-Piñol està farcida d'errors ortogràfics. Un argument més per a qui critica el món editorial per primar el negoci per damunt de la literatura i la qualitat (ja no diguem la literatura de qualitat). Observació: la traducció d'Arbonès data del 1984. Desconec si des de llavors n'ha sortit una edició revisada. Què passa amb el fons de catàleg de les grans editorials?

Doncs bé. L'obra de Faulkner és tot un repte intel·lectiu, una brillant demostració de risc literari reeixit. L'argument, com passa en aquests casos, és el de menys: la decadència d'una important família del sud dels Estats Units, els Compson, amb el rerefons dels problemes racials i la situació del jove país a començaments del segle XX.

Per fer-ho, el premi Nobel defragmenta el temps narratiu entre el present del 1928 i diferents moments significatius del passat. Si és que podem establir un present i un passat al llarg de la simultanejada narració. L'obsessió de Gerald Compson pel temps i pel rellotge espatllat del seu pare n'és un símbol ben clar. A més, la narració corre a càrrec de tres germans Compson, ben diferents entre si. En el cas de Gerald, el més complex emocionalment i intel·lectivament, bona part de la narració s'interioritza en un monòleg que recorda directament James Joyce. Benjamin, deficient físic, només ens pot transmetre intuïcions del que passa al seu voltant. Jason és un home frustrat que traspua cinisme i ajuda a lligar diferents caps de la història.

El resultat és una obra complexa i excepcional, una teranyina literària que pot arrossegar al lector cap aquesta terra àrida i desgastada del sud, on els individus, superats per les seves mancances (intel·lectives o afectives), adopten uns rols ben destructius. La mirada de Faulkner sobre el món que va conèixer no té pietat, retrata la cara fosca d'aquest país tan jove i tan contradictori que és Estats Units.

Festa Lletròpolis

Festa grossa avui dissabte, a les 21.30, al Corto Club (c/ Tallers, 68). Els components de la revista Atenea celebrem la transformació de la nostra energia creativa en dos projectes relacionats amb la literatura i la cultura: una associació, Lletròpolis, i una revista nova, Lletra petita.

Si us hi passeu, només per 9 euros podreu gaudir de les actuacions de les contistes Ataranta, del geni peculiar i colorista de Daniel Higiénico, i del rock alternatiu dels DiS2astro.

Animeu-vos i passeu una vetllada entre música i paraules. Entreu a la ciutat de les paraules, Lletròpolis, i convertiu-vos en ciutadans i ciutadanes de ple dret.

Werther

"Si em preguntes com són la gent d'aquí et diré que com a tot arreu. És una constant de l'espècie humana. La majoria inverteixen el temps a treballar per sobreviure i el poc lleure que els queda els crea tanta angoixa, que es busquen qualsevol recurs per perdre'l."

Suposo que el Goethe de Les afinitats electives era un escriptor més madur i estilitzat que el dels començaments. El vaig llegir fa uns anys i em va agradar molt, però la connexió de l'obra amb l'sturm und drang romàntic no era gaire evident. Werther, però, ja és tota una altra cosa. L'obris per on l'obris, les paraules acadèmiques sobre història de la literatura hi ressonen magnificades: la impossibilitat d'imposar la voluntat en un món que no entén els esperits sensibles, la contemplació de la natura que actua com a reflex dels estats d'ànim, la comprensió pels més desfavorits, la inutilitat del llenguatge per explicar l'inefable...

Tot i que, pragmàtics com hem esdevingut després d'un segle atroç, en ocasions pugui semblar ingènua i melodramàtica, el pols de Goethe es tensa en la darrera part de l'obra elaborant una culminació excel·lent, transmetent tota la tragèdia, l'angoixa i l'agonia del pobre Werther. La teranyina de sentiments negatius, de pensaments frustrants que constitueixen la seva vida interior gairebé es pot tocar, enganxifosa i insalvable.

I després de llegir el Werther, una reflexió personal: és possible que el Romanticisme fos una mena de precedent freudià, d'estudi dels transtorns psicològics (bàsicament la depressió) sense ser-ne gaire conscient, com una mena de ciència pre-mèdica nascuda en l'àmbit literari?

A propòsit d'Auster: la relativitat dels premis

Que sí, que Paul Auster m'agrada molt. Que té quatre novel·les que passaran a la història literària (Trilogia de Nova York, El palau de la lluna, Leviathan i La música de l'atzar). Que sí, que fa més de deu anys que el segueixo. Però... Què voleu que us digui? El Príncep d'Astúries quan els darrers anys no és ni una ombra de l'escriptor rupturista i postmodern que va arribar a ser?

Llegir molta literatura, i de la bona, ajuda a guanyar perspectiva. En els més de deu anys citats no només he viscut el recorregut de la seva obra, també he eixamplat els meus horitzons. Joyce, Faulkner, Kafka, Goethe, Zweig... Suposo que per a algú que llegeix només literatura postmoderna (casos del Tòquio Blues i tot plegat, no em pregunteu per què però cada dia suporto menys aquesta literatura que navega entre l'art i el gran públic) Auster esdevé un dels tòtems. També per a mi durant molts anys. Fins que he vist que el rupturisme i el risc també s'estil·laven en altres èpoques que no cal oblidar. Sisplau, no tanquem pàgines només perquè pertanyen a gent que va viure fa vuitanta anys. De veritat us creieu que l'home del segle XXI té una sensibilitat diferent a la dels nostres avis? Serem tan innocents de creure en la redempció de l'ésser humà?

Una altra cosa és aquest premi, un autèntic desastre que només premia segons bufa el vent. Sempre a destemps, sense el do de l'oportunitat. El cas d'Auster és el mateix que el de Woody Allen. Que sí, que l'autor de Manhattan ha esdevingut un referent del cinema mundial, que jo vaig ser un dels pocs defensors de la seva darrera pel·lícula... Però el nucli de la seva obra artística més estimulant es troba des de mitjans dels 70s fins a mitjans dels 90s. La meva queixa (si és que ho podem considerar com a tal) és aquesta mena de retard que pateixen els premis, diguem-ne, prestigiosos. I d'aquesta manera s'obvien els autors de més volada, però més joves, que produeixen quan es premien els mestres en els seus moments de davallada.