Mestres

Recordo com a l'institut l'Antoni Dalmases treia el bisturí i t'esbudellava la literatura de Carner, Riba, Llor, Rodoreda o de qui se li posés per davant. Enmig del seu sarcasme irreverent i un posat sorrut amb què es feia fort a classe, t'ajudava a arribar al moll de l'os de la literatura catalana. Per això els qui no sofreixen les lletres el criticaven amb el fervor dels qui el defensàvem.

Va ser amb ell que per primera vegada vaig llegir Pere Quart. Avui, Vacances pagades segueix sent un dels meus poemaris favorits. Possiblement Joan Oliver mai fou tan artísticament ambiciós com altres poetes de la seva generació, condicionat per la situació històrica, política i social de Catalunya. Per això va posar el seu talent a disposició de la batalla. Les paraules eren les pedres que escopia la seva fona cap a la testa dels poderosos, disposat a enderrocar el gegant estúltid de la injustícia.

Encara avui prenc els llibres analitzats a classe amb l'Antoni i m'esgarrifo en comprovar la petja sollada a la meva memòria. Fins i tot et permetia visualitzar els personatges. Mentre Carner, tan reverenciat, se m'apareixia irritantment esnob i aristocràtic, Pere Quart em queia millor. Amb la seva barba blanca semblava un vell xaró i torracollons. En obrir el llibre, però, t'adonaves que allò de la mala llet era ben cert, però com hi tocava...

Possiblement Vacances pagades sigui el seu llibre menys circumstancial, més atemporal. Quatre mil mots i Saló de tardor no estan gens malament. La resta poden considerar-se excel·lents jocs malabars de la llengua, a disposició de la crítica político-social. Un sacrifici que en ocasions amaga el talent de l'escriptor.

L'Antoni Dalmases segueix fent de professor i escrivint narrativa infantil (i de tant en tant excel·lents novel·les). Pere Quart, malgrat els anys passats i les lectures fetes, segueix sent el meu referent poètic i moral, que recupero en aquells moments en què semblo haver perdut el nord. Ambdós comparteixen el mèrit d'haver estat al començament del camí d'una tria personal, ara fa més de deu anys: escriure, estudiar i ensenyar literatura.

Literatura en lletra petita

Amb molt treball, la literatura pot convertir-se en un mitjà de subsistència. En el millor dels casos, però, no s'arriba a creuar la línia d’una passió necessària però poc o gens valorada pels demés.

La gent que fem la revista Atenea sóm una colla que amb empentes i rodolons, esprement les hores mortes de les nostres vides (hores esgarrapades a la son, al treball, a la subsistència, als llibres per llegir, a les pel·lícules per veure, al temps amb els amics i les famílies i als nostres propis escrits) hem arribat al número 12 de la nostra proposta sobre literatura i cultura en general.

Després d’encarar-nos, però, a la impotència d’una preocupant atròfia en el seu creixement, s’imposa un cop de timó i recomençar. Entre pizzes i cerveses en un local de la Rambla, prenem una sèrie de decisions que rebifin el foc de la nostra empenta. Res de seriós i transcendent, l’aire distès ens ajuda a pulir els serrells del projecte: convertir-nos en associació i refundar amb nou format, nou nom (Lletra petita) i les intencions de sempre: que la nostra veu de lectors raonadors sigui escoltada.

Que poguem seguir transmetent en paper imprès els nostres pensaments, les nostres converses amb els autors i les autores, la sensació que en la vida hi ha coses a reivindicar que ens ajudin a transformar-nos i a créixer. A fer-vos partíceps de la nostra passió per altres apassionats.

Junceda i Sampere

Esclatant tarda de prtimavera a Barcelona. He quedat amb en Xavier Salomó, amic de fa anys i panys, il·lustrador a qui han reconegut amb un dels premis Junceda d'enguany. Un reconeixement als millors il·lustradors que treballen a Catalunya i a Espanya. Mereixidíssim. No em canso de dir a tothom que els meus amics són una colla d'artistes.

Passegem pel Portal de l'Àngel. Falten encara dues hores abans de reunir-nos amb la Txell, la seva dona, i enfilar cap el FAD, on se celebrarà l'acte d'entrega. La terrassa del Cercle Artístic Barcelonès ens crida l'atenció. No ens equivoquem: passem tota una hora contemplant des d'una tribuna privilegiada la maregassa de gent que discorre i els qui s'han aplegat a escoltar les excel·lències d'una mena de Ben Harper rodamón. Mentrestant buidem cafès i infusions, discutim i xerrotegem sobre música, llibres, creació...

Més tard xafardegem llibreries. Ensopego amb el novíssim poemari d'en Màrius Sampere, Ens trobarem a fora. Obro a l'atzar i em regala la saviesa d'una veu irrefutable:

Si penso
podria ser
no existir: quan penses
lliris, l'ocell, un camí o la suor
sense camins, ja no ets presència. Ets
el poder nou, el que no
et circula per dins, sinó
per fora
o bèstia paràsita, el monstre enamorat
de la idea fixa.

Pensar!, fer via
cap al fons del més immediat
inabastable: algunes coses
que no són de debò, les claus, l'encens,
un grapat de foc, un minut de silenci, les ulleres.

A en Xavier li entreguen un preciós elefant amb la trompa en forma de llapis, obra de la Meritxell Duran. Gallardo o Cifré són altres dels guardonats. M'alegro per ell, per la feina ben feta, perquè la passió per l'art també ha d'obtenir els seus fruits. El millor, però, l'obtingut una tarda de primavera: hi hagi premis o no, veure que pots dedicar temps al que més t'agrada, que potser ja no ets tan jove però que et queda corda per estona, que la beutat d'un món massa sorollós es pot trobar en instants de compartir xerrera i pensament amb un amic.

Massa sovint veig el món amb els ulls apassionats i tremendistes d'un Werther qualsevol. Avui, però ha estat d'aquells dies en què pren sentit una frase del pròleg del nou poemari d'en Màrius Sampere: "I és que la vida, tot tendint a la felicitat -el plaer- i a l'eternitat -la negació del límit-, es mortifica. (...) Ja podem explicar-nos el Mal. (...) En el benentès, però, que el Mal és bo perquè referma el Bé i perquè s'acaba. I els "cinc extrems" ho ratifiquen."

Qui és l'Emily Dickinson?

Jo no sóc ningú! Qui ets tu?, ens pregunta la poeta anglesa del segle XIX des d'una antologia editada per Jardins de Samarcanda. De nou, la secció poètica de la llibreria Catalònia m'ofereix una perla desconeguda. Homenatjant a Marià Manent, primer traductor al català de l'Emily Dickinson, Sam Abrams ens presenta una selecció dels versos més foscos i torturats d'una dona peculiar, encerclada per la reclusió física al poble d'Amherst i mental, sobretot amb les morts successives d'amics i parents. Mite o veritat?

Dickinson no fou, aparentment, ningú (en un sentit social, qui sap si metafísicament), però els seus versos més ferotges ens duen al pou de la seva personalitat. Els ulls amb què veu el món que l'envolta són crítics i en ocasions irònics, ens desvetllen les misèries del comportament humà. Corre la brama d'un cert cripticisme i obscurantisme de la seva poesia. Res, no cal fer-ne cabal: potser sí que retorça la gramàtica i alguns sentits de forma joganera. La major dificultat, però, és ser conscient dels conceptes que Dickinson reforça, obviant el món físic, el món exterior a nosaltres, aquell món del que es va aïllar.

Molta Follia és Saviesa divina-
Per a un Ull que sap distingir-
Molta Saviesa - Follia absoluta-
És la Majoria
En això, com en tot, qui predomina-
Assenteix - i seràs assenyat-
Oposa-t'hi - et consideraran perillós de seguida-
I actuaran amb Cadena-

Repte o rapte?

En un bon article al Cultura(s), Bru de Sala criticava avui aquesta tendència a convertir l’oci i l’entreteniment en cultura dominant des de molts indrets, en ocasions des dels mateixos estaments oficials.
Arrodonia la seva opinió definint la cultura i l’art com un repte a l’intel·lecte, mentre que l’oci no passa d’un pur rapte neuronal cap a l’agitació de les sensacions. Tot plegat un espectacle explosiu però transitori.

Tot i estar d'acord amb ell, tot i haver exercitat de sempre més el repte que no pas el rapte, deixeu-me que avui sigui frívol. No sé pas si tenia al seu cap el Barcelona-Arsenal d’aquesta nit, però ja us ho dic ara: per unes hores posaré en suspensió el meu intel·lecte, deixaré de banda els poemes de l’Emily Dickinson i Els treballs perduts del Joan F. Mira, i patiré davant el televisor per la intranscendència de 22 homes darrere d’una pilota i de l’efímera glòria de l’esport. Els ais i uis s’acompanyaran amb la meva familia de futboleros, en un nou acte de germanor.

És el pecat de ser humà, un si és no és entre el fang i els núvols. A vegades els semidéus no provenen de la branca artística, si no de coses més elementals, com l’home de la foto...

"Els estiuejants" de Gorki

La burgesia i el proletariat van convertir-se durant el segle passat en el motor dels fets històrics més rellevants a través del feixisme i del comunisme, dues formes oposades però a la vegada properes d’entendre l’organització política i social de forma dictatorial. El militarisme, el totalitarisme i el populisme eren les seves armes. A Rússia, el fenomen va anar acompanyat d’una important presa de consciència dels intel·lectuals en el moment més brillant de les lletres russes que donarien noms de la talla de Tolstoi, Dostoievski, o el mateix Maksim Gorki de qui avui parlem. El Teatre Lliure ha posat en dansa una actualització, a nivell de posada en escena, del seu text “Els estiuejants”.

Gorki i les seves obres són el fruit de la Revolució Russa, el fruit d'un temps i d'un lloc determinats. Fem l’esforç, però, de treure-li tot aquest pes ideològicopolític i mirem-nos “Els estiuejants” en clau humana i des del nostre segle XXI: continuem refugiant-nos en les nostres petites misèries diàries mentre a la resta del món milions de gent humil segueix patint fam, guerres, maltractaments...

Tampoc es tracta de simplificar tant, però en el fons l’obra teatral de Gorki apel·la a la nostra consciència. I des d’aquí desplega una interessant reflexió existencial, sobretot en la part central, quan els personatges, una colla de burgesos avorrits en les seves vacances d’estiu, organitzen una festa nocturna a casa del Serguei (David Selvas) i la Bàrbara (Àurea Màrquez), els personatges al voltant dels quals gira tota la trama. El desenllaç, és clar, ha de ser tràgic, encara que aquesta tragèdia sigui tan insignificant com les vides petitburgeses que Gorki retrata. L’estiu passa i la hipocresia amb què viuen tots plegats acaba esclatant, deixant a l’aire totes les misèries morals.

Tanmateix, el llunÀtic, per molt d'esquerres que es consideri, es lamenta de la càrrega ideològica (sobretot venint d'una dictadura com el comunisme) que malmet amb la seva barreja d'innocència i pamfletisme els millors moments que surten de la ploma de l'escriptor rus. Els personatges complexos i contradictoris s'alineen al costat d'altres més simplificats. L'heroi positiu mateix, aquell personatge burgès que condensa les millors aptituds de l'heroi revolucionari, conscient que les seves dificultats no són res si mira al seu voltant més enllà del propi melic i intenta actuar en conseqüència.

Siguem positius, però, i extreiem-ne la part del lleó, tant pel que fa a la literatura com al component ideològic. Ja va bé que de tant en tant ens sacsegin una mica treient-nos del damunt la mandra de la consciència i veiem que les accions poden ser enormes, petites o inapreciables, però que sempre seran més positives que la inacció, que el lament estèril, que la conversa infecunda.

Civilitzats, tanmateix: l'ètica del baró Pierre Nodoyuna

Aquell intent burgès de transcendència literària anomenat Noucentisme i que tants estralls ha fet en el món acadèmic (som molts els filòlegs traumatitzats per Carner & co.) va produir obres com Civilitzats, tanmateix de Carles Soldevila, una demostració de la hipocresia moral elevada a model estètic. En ella, un matrimoni i un amic d'aquests naufraguen en una illa deserta. Són empesos a sobreviure i s'inicia un triangle amorós, però (tanmateix), burgesos i intel·ligents com són, ho afronten amb la mateixa correcció i elegància amb què es mourien entre la jet set barcelonina.

Aquesta és la impressió que m'han donat convergents, acòlits i seguidors amb la seva reacció davant l'esperpent polític al que assistim aquests dies. Cagacalces que es venen per poca cosa, atiadors de focs sense autoria, salvapàtries de les pròpies misèries, taxidermistes de les voluntats, escampaires de llot i femta... Es freguen les mans davant la jugada i a sobre ens diuen que es tracta d'intel·ligència política quan simplement és el joc de sempre, la puta i la Ramoneta, el llençar la pedra i amagar la mà...

Són el baró Pierre Nodoyuna de la política, posant la traveta per manca de recursos en la cursa dels Autos Locos en què s'ha convertit la política catalana. El mateix que fan els peperos però, això sí, amb el somriure irònic (més aviat hipòcrita) als llavis i més sibil·linament.

I mentrestant, el nét del poeta, amb aquella mirada que devia veure en els ulls de la vaca cega, obviant, una vegada més, els versos del seu avi: "Adéu, Espanya!". Quan tindrem de debò uns polítics ambiciosos que treballin més enllà dels dos models, el regateig i la concòrdia? Tots dos s'han demostrat inútils. Cal que digui noms per a representar a cadascun d'ells? No cal. Simplement cal veure qui votarà SÍ.

Dr. House

L'abnegació i l'altruisme no són precisament els valors que més destaquin entre els doctors literaris: Faust, Frankenstein, Jekyll... Tots ells certifiquen el cantó fosc d'una professió que voreja l'alquímia, el shamanisme i la demiúrgia. El mad doctor es qüestiona la metafísica humana i davant un encostipat corrent els muscles del seu intel·lecte s'arronsen per l'avorriment.
És per això que House em sembla tan bona sèrie. No tan sols perquè certifica que la ciència més avançada només està a l'abast de privilegiats (com explica un article del darrer Cultura(s)), també perquè el doctor Greg House dóna transcendència a la seva professió des del vessant del geni més irritant: com els artistes i científics més destacats, la medicina també s'enalteix amb els egos més exaltats, n'extreu el millor i el pitjor en pos dels reptes que aguditzin l'intel·lecte.
Per això el dr. House és un home tan desesperantment genial com Picasso, Kafka o Dalí. Per això pot arribar a ser tan mordaç, irreverent i brillant. L'home i el geni es barallen de forma brutal. D'aquí sorgeixen les contradiccions i les baixeses.
També existeix el contrapunt a la figura del geni desbocat. Pot ser menys interessant per a l'espectador (com deia en parlar de Capote), però necessari per a restablir l'equilibri. El doctor Wilson (Robert S. Leonard) és la correcció, el geni controlat sota capes de moderació, el professional que mai encapçalàrà la sèrie però que contribueix amb un esforç més callat a arrodonir-la. L'esforç de dir a les famílies el mateix que diria House però amb l'art de la retòrica. I l'esforç d'oferir un contrapunt humà al geniu altiu de l'home que toca amb la punta dels dits l'inefable.

La identitat manllevada

"¿Què queda de mi maeix a part d'ossos i cèl·lules vull dir del que jo era quan tenia vuit anys o deu o dotze?, ¿i si resulta que aquella era la meua verdadera identitat i no la d'ara?, ¿i si resulta que el que sóc ara trenta anys més tard enyora l'altre que era l'autèntic el qui de veritat era jo?, i si resulta oh déu meu si m'enyore a mi mateix és que aquell ara ho recorde clarament sí que era jo, ara ho veig aquell sí que era i no el d'ara, ¿per què m'han canviat?, un gotet d'aigua abans de tornar a la biblioteca, però si jo no vull ser un altre, si tinc dret a ser encara aquell, si m'he perdut i no em trobe, un parenostre a sant Antoni."

Fragment de "Els treballs perduts", de Joan F. Mira, un dels millors escriptors en llengua catalana de l'actualitat.

Sobre la llengua

Una experiència personal. És la segona vegada que en els darrers mesos vaig al centre comercial Baricentro de Barberà del Vallès per moblar el pis. I la segona que el botiguer/a (en dues botigues diferents) m'atén en castellà quan jo faig servir el català. És més, en algun moment de la conversa (quan dono la meva direcció o el meu telèfon) haig de canviar de llengua perquè no m'entenen prou bé.

On és, la discriminació del castellà? Algú es preocupa perquè sóc jo el parlant discriminat? Serveix de res fer una reclamació, quan aquests fulls són vertader paper mullat amb què l'administració i els empresaris s'eixuguen el cul?

Una valoració política. CiU va fer ben poc per la llengua. El Tripartit continua fent ben poc per la llengua. Els gestos dels polítics envers la llengua avancen en una sola direcció: la recol·lecció de vots. Afermen aquelles lleis poc controvertides, mentre que el rigor i la fermesa no els apliquen mai amb qui (econòmicament) tenen més a perdre: empresaris, botiguers, mitjans de comunicació. Tota la resta són gestos de cara a la galeria.

Una valoració professional. A l'escola, els professors apostem per un model determinat de societat: el català com a llengua vehicular, la tolerància, el diàleg, la reflexió. Però quan surten d'aquesta realitat virtual es troben amb una societat on tot això no interessa a ningú (bé, potser sí als pares entenimentats): ni als polítics, ni als mitjans de comunicació, ni a la societat. Ensenyo català a nouvinguts i, per moltes ganes que posen en aprendre (a vegades més que els autòctons) em pregunten: per a què em serveix, si quan surto al carrer tothom em parla en castellà, i quan en veuen immigrant fins i tot els catalanoparlants canvien de llengua?

Una valoració social. La llengua és la important punta de llança d'un procés d'esquizofrènia en què viu la nostra societat. S'està perdent la consciència lingüística d'aquest país, però d'altres consciències també s'estan perdent, tant o més importants: la consciència de classe, la consciència dels drets humans, la consciència de la intimitat... Ser conscient vol dir saber que s'ha de lluitar per conservar drets propis.

No vull ser catastrofista. Però la gent sobreviu com els bolets: mantenint la seva individualitat, la seva consciència pròpia, quan la té, allunyant-se del ramat, sentit que la incomprensió l'envolta. Les minories són, en realitat, qui serven els valors que haurien de sostentar-nos. Les minories lingüístiques, socials i culturals. Són les espècies en perill d'extinció: ens hi hem de conformar?

L'art de les paraules justes

Els poetes joves i els mals poetes compartim una dèria per la lexicalització forçada de la nostra poesia (trieu en quin grup posar-me, que m’és igual). Cultismes, hipèrbatons, epítets... La llengua es desnaturalitza, es fa menys visible allò més important. En algun moment o altre, en moments de baixa intensitat educativa, a tots ens han dit allò que “la poesia és una manera més bonica de dir les coses”... Però vaja...

Des de fa un temps, però, m’espanto de la meva creixent aversió a la literatura il·legible. Curiós, tal i com he estat educat en el món de la filologia. Al començament t’hi esforces, abnegadament; creus amb tota sinceritat que el problema és teu, que t’estàs perdent alguna cosa perquè no dónes per a més, perquè els teus gambals s’esforcen inútilment per arribar allà on la paciència d’un lector amb dos dits de front ni es plantejaria arribar. I tot perquè n’has llegit una crítica elogiosa, perquè les tendències o els estàndards ens diuen què hem de llegir, per simple voluntat de transcendir intel·lectualment. I no.

Aquests dies treuen el cap entre les pàgines que fullejo les veus d'Espriu, de Jordi Pàmias, de Szymborska. Oh, la polonesa, em té des de fa un any absort amb els seus versos. És com si se't despleguessin de cop dues, tres, quatre, cinc dimensions de comprensió: res d'eriçons punxeguts amb cor de mantega fosa.

Transparent i sentimental

Potser algun dia recullo en una sola llibreta tots els fragments de novel·les i poemes que subratllo i que anoto de forma esparça. Tots ells, d'alguna manera, s'acosten a com veig el món, a com em sento dins d'ell, i serien tot allò que voldria haver dit però que no he trobat la manera de fer-ho tan magistralment com ho han fet tota aquesta colla d'autors i d'autores.
Potser, fins i tot, aquest llibre podria ser una mena d'autobiografia sense que es parli explícitament de mi. Tothom pot llegir entre línies la seva biografia enmig de la maregassa literària.

"El món és una comèdia per als que tenen intel·ligència, una tragèdia per als que tenen sentiments."
Horace Walpole

"Stephen no s'havia mort, sinó que s'havia esvaït, com una placa fotogràfica s'esborra al sol. És que s'havia perdut o havia fugit de l'existència, car ja no existia."
James Joyce

"Els insignificants"

No som tan importants.
I, malgrat tot, l'èpica dels mots segueix escandint promeses en forma d'anhels perfectes, de transcendències ínfimes, d'egolatries esclatants.

No som tan importants.
Però seguim fent cabòries de la magnificència, encara que neixi de la fragilitat d'un vers nou. Com l'espurna que fa degotar l'avern d'alguns estius.

En va cerquem gegants.
Cavalquen damunt les planúries de ruquesa i ferestat, en pos de significants ambivalents, or lexicalitzat, pensaments efervescents. I no ens adonem que, mentre el riu perleja a la claror de la lluna, el fons s'embroma d'angúnies.

En va cerquem gegants.
Del cel davallen paraules vives que ens summeixen en estats egotistes. I en el lirisme sacre ens amparem per alçar Gòlems amb peus de fang. Seran el sarcasme i la despulla la resposta?

El no-res s'ensenyoreja.
Cadascú es deixa cremar pel foc de la resposta amb els vestits que més l'engalanen. Tot per fer perviure ànsia, frustració i fracàs com a parts nostres. Com una saba que recorre un cos amagat darrere nostre, rere el tou de carn que ens mostra a la llum de les enganyifes, de les màscares, dels monstres.

M'atreveixo a dir que, de tan insignificants que ens hem tornat, tenim menys gruix que l'ànima de la pàgina en blanc que marca els límits circumspectes.