Irving & companyia

No sé on vaig llegir que Una dona difícil era la millor novel·la de John Irving. Fa uns dies que estic xuclat per la seva narrativa melodramàtica sense treva i carregada de mala llet. Em sembla molt brillant la primera part, on se’ns explica el naufragi durant l’estiu del 58 d’un matrimoni marcat per una tragèdia del passat. El retrat de la galeria de personatges i la manera com orquestra tot allò que vol dir, afavorit per un ritme àgil, el converteix en una de les millors històries que he llegit darrerament. Malgrat els tòpics res sembla forçat, els personatges es mouen en una constant contradicció que ens els apropa i allunya a parts iguals.

Tot i així, la narrativa nordamericana em segueix carregant per culpa d’una sèrie de tics habituals. D’una novel·la mediocre, Martin Bauman, d’un tal David Leavitt, vaig extreure els millors coneixements sobre el que entenen que han de tenir en compte per treballar el gènere. Des de la vivència personal, des de la memòria, la narrativa nordamericana juga a l’evocació, a la reflexió en veu alta del passat. Ja sabem que l’escriptura neix del fang en què sovint ens entollem. Però per a donar cos als personatges necessiten el poliedre, l’acumulació de dades, l’ofec del lector en el riu de les seves vides. Sembla que les persones hàgim de pesar perquè ens en fem una idea de com som. Em sembla que aquí s’erren. Potser la insinuació sigui un millor recurs, en la meva modesta opinió.

Irving necessita explicar com són els llibres de tots els personatges que hi surten. Ted Cole, Ed O’Hare, Ruth Cole... Tots ells escriuen. Que la novel·la parli d’escriptors m’agrada, però que hàgim de conèixer els arguments del que escriuen, les crítiques que van rebre, les teoritzacions que se’n van fer... No ho sé, ho trobo massa balder. Al llibre li sobren pàgines.Els nordamericans han de fer novel·lots, llibrots gruixuts que vessin d’informació al voltant dels personatges. És el que li passava a Jonathan Franzen en l’excel·lent Les correccions. A Jóvenes prodigiosos, la novel·la de Michael Chabon (després pel·lícula amb Michael Douglas), Grady Tripp no trobava final per a un llibre que depassava.... les 2000 pàgines! El bloqueig literari, però com si fos una vaga a la japonesa.

Bogeries austerianes

Massa fàcil, massa autocomplaent, massa endogàmica. Així veig la nova novel·la d'en Paul Auster, Bogeries de Brooklyn. Fa més de 10 anys que li segueixo la pista, temps suficient per reconèixer una nova passa enrera en la seva carrera, després que recuperéssim la fe amb El llibre de les il·lusions i La nit de l'oracle. La intranscendència de la majoria de diàlegs i situacions de la seva nova proposta, la precipitació en la seva escriptura, li atorga una lleugeresa a la lectura que, al començament, té un cert sentit quan sembla prendre com a model la novel·la de picaresca. Aviat, però, tota voluntat creativa deixa pas a les obvietats argumentals.

La història de la davallada de Tom Wood, les hores passades a l'hospital per Nathan Glass o el concepte de l'Hotel Existència són els passatges més atractius, on Auster tensa la creativitat, fins llavors perillosament relaxada. I poca cosa més. No sé si intencionadament, però Auster abandona la inquietud i l'existencialisme dels seus anteriors relats, obsessionant-se en donar la seva visió política i social del món com mai havia fet fins ara. Com si aquesta hagués de ser la seva "obra de compromís" amb la "bona gent" que pobla el Brooklyn dels seus amors. Un retrat de la gent modesta que lluita per tirar endavant les seves vides. Tot, però, acumulant una sèrie de tòpics sobre homosexuals, perdedors, estafadors i històries sentimentals. El desencant que supuraven els anteriors treballs es redueix a un simple "ep, desperta, de tant en tant cal donar un cop al timó perquè la vida pot arribar a tenir els seus bons moments, que igual un dia et despertes veient com un avió s'estampa en un edifici i provoca un dels pitjors malsons del món modern."

Sincerament, prefereixo a l'Auster més introspectiu, més transcendent, més tancat en si mateix. M'hi reconec molt més com a ésser humà, perquè ens explora des de l'interior, des de les contradiccions, les inquietuds, les pors. Quan Auster es converteix en un alumne avantatjat de Kafka, que explora l'home que cau davant un món que no pot ni vol entendre, i que només aconsegueix reeixir quan entengui els mecanismes atzarosos i adopti la voluntat de construir-se les seves pròpies sortides des de la marginalitat i l'estranyesa.

Tarda dolça de dissabte

Tarda dolça de dissabte al meu apartament. Dolça i mandrosa, encara que mentre jec al sofà, estirat tot el que puc arribar a ser de llarg, que no és gaire, reviso poemes, n’escric de nous, els estripo, els faig mutar. Poemes que potser no llegirà ningú, o que si els llegeixen no els faran ni fred ni calor, o que potser somouran algú. Com que només sóc aspirant a publicar algun dia, no els puc veure gaire futur. Tot i així m’ho passo bé, molt bé, tenint el meu racó fent el que més m’agrada.

M’entra una mica de cansament perquè la passada nit vaig tornar a les quatre d’un sopar a Barcelona, amb la bona gent d’Atenea, una colla de bojos i boges amb qui publiquem la revista de l’esmentat nom. La cosa està peluda, tots ho fem per amor a l’art, el producte té qualitat, però ens manca temps... Temps i peles... Punyeta de vida, que no ens deixa fer com voldríem. Sí, la vida és el suc de la literatura, però també pot ser el seu deturador. Sí, viu la vida i escriu-la, però a vegades les coses més prosaiques no ens deixen tirar endavant. Decidim provar amb una edició digital, fer la prova, deixar el paper imprès per un temps.

Llegeixo el nou post de Toni Ibàñez a l’Entrellum (perdona l’obstinació, company...). Diu: “Un fotimer d’originals sobre la taula del menjador. Em pregunto: ¿Per què collons hi ha tanta gent que escriu poesia, si la poesia no és res més que la manifestació més palmària [del ll. palmarius, -a, -um 'com el palmell', d'on 'obert, manifest com el palmell estès', amb possible influx de l'adv. palam 'palesament'] de la nostra radical impotència?”

Sí noi, som una colla d’impotents. No em malinterpreteu: les ensopegades de la vida, que ens fan summir-nos en la contemplació, una mica egocèntrica i malsana. Cadascú té la seva manera d’expressar-ho, de desfer-se d’aquesta sensació. Jo, i tanta altra gent, com demostra la gran participació a concursos, versificant, fent crits tintats i pensant que potser algú ens escoltarà.

I dilluns, una altra vegada a domar feres a les classes...