Henry James, el celebrat celibat pro-literari

Bon article al Cultura(s) d'ahir, d'en Carles Barba. No només ens posa al dia de la publicació de dos llibres sobre la figura de l'escriptor Henry James (un de David Lodge, l'altre de Colm Tóibín, concatenades pel que fa al període vital que tracten, però partint de plantejaments i estils diferents). Aprofitant els seus arguments, busca punts d'intersecció per aproximar-nos a la figura d'un geni rosegat per la manca d'èxit i abocat a una vida retirada, un celibat que dedicava íntegrament a la creació, sense necessitat d'adoptar el rol de l'artista bohemi, doncs James va ser tota la seva vida un cavaller.

És, doncs, el seu modus vivendi un motiu a tenir en compte? És, com deia en el cas de Truman Capote, aquest el valor suprem de l'escriptor? El company Toni Ibañez, des de l'Entrellum, em deixava el següent i interessant missatge: "Si aconsegueixes que la teva vida sigui més interessant que la teva obra, has vençut. Cal escriviure, protagonitzar la ficció que t'arrossega riu avall, enfilar lletres per a deixar testimoni de què vas ser un humà excepcional..."

Entenc, doncs, que vida i literatura són vasos comunicants. Per a en Toni, la vida pot convertir-se en la pròpia obra, en la més important de totes. Lligant-ho, una cita de James que recorda Barba al seu article: "Vive todo lo que puedas; es un error no hacerlo. No importa lo que hagas, con tal que vivas tu propia vida. si al final no has conseguido eso, dime, ¿qué te queda?"

Des d'aquest punt de vista, però, podem argumentar que la vida de James va ser un absolut fracàs. A no ser, és clar, que la seva autorealització passés per l'estil que va adoptar. Què diríem, doncs, de Pessoa, Sebald, Auster, Zweig, Walser...? Tot i haver-se construït un personatge propi, les seves vides no esdevenen precisament un desenfrè. Zweig es va trobar en una situació històrica que converteix les seves memòries en el millor llegat literari que deixà, cert. Però la seva vida, en molts moments, fou la d'un home que visqué en la moderació, deslligat de la moralitat petitburgesa, però que s'allunya de qualsevol extremisme. Un dels meus models personals, val a dir-ho.

James, Zweig, Pessoa. Possiblement mai protagonitzin una pel·lícula, però sí que van deixar rere seu grans pàgines literàries que ens obren els ulls al món. I tot des de l'honestedat, la moderació i la coherència. Perquè ser escriptor vol dir, al meu parer, desafiar des del raonament d'una pàgina en blanc el món qüestionable de l'ésser humà. Però no pas convertint-se en un histrió, si no en tot el contrari: la sorda remor de les passes modestes.

Al capdavall, una qüestió de temperaments.

A vegades, la vida bufa fort

Tan fort, que fa tancar les pàgines dels llibres i tot. Ara els tinc apilats perquè he fet trasllat i enceto vida emancipada. Ni la ploma ni el teclat... Entre la feina i el pis queda ben poc temps i ganes per a lligar paraules. Cal que torni l'oreig entre les canyes.

Mentrestant, a batzegades, només em veig amb cor de recuperar el Retrat de l'artista adolescent de James Joyce. Recordo una lectura de fa cinc o sis anys poc reeixida; em devia agafar tendre. Però el seu primer capítol, la joventut de Stephen Dedalus entre un col·legi religiós on el cor se li refreda i el món despuntant dels adults, el trobo fantàstic. L'ús de la tècnica psicològica (somnis, records entrellaçats per petits detalls, un aparent caos que va fluint amb destresa) li dóna una agilitat i un interès al relat que fa que no decaigui, tot i el detallisme del Joyce narrador. Resulta inquietant, sobretot, el món infantil del col·legi, on Dedalus viu la injustícia, la fredor, la severitat i el desangelament, i com el sentit del joc se li mor ben aviat al protagonista, fent-se gran de cop, tot i veure encara llunyà i incomprensible el món dels adults.

El viatge de la vida, tan ben narrat per Joyce i multiplicat en l'Ulisses. La vida, que de vegades bufa tan fort, amb les seves anades i vingudes. I que ara em resulta abassegadora i interessant com el millor dels clàssics en temps de calma.

"Truman Capote": l'enutjós retrat de l'artista irreverent

Vagi per davant que la pel·lícula de Bennet Miller i el retrat que en fa Philip Seymour Hoffman em van semblar molt bons, molt més del que la crítica m’havia fet esperar. Però resulta inquietant, si no enutjós, que hagin triat novament la figura d’un literat tangencial: cínic, homosexual, alcohòlic... Capote és la nova figura de la bohèmia artística en el món del cinema, reformulada en el personatge que va arribar a crear-se i en els límits que va traspassar amb l’escriptura d’A sang freda i la insana relació amb Percy Smith.

El cinema tendeix a escollir arguments que cridin l’atenció de l’espectador per damunt de la mitjana de grisors dominants, confonent interès amb espectacle, folletí i vides de sants (ja sabeu, caiguda i redempció). No en són alienes les produccions independents, que furguen una i altra vegada en personatges al límit, que aporten una visió colorista de la vida i l’art, per més al límit que siguin. Només cal repassar els protagonistes d’alguns biopics: Van Gogh, Charlie Parker, Virginia Woolf, Oscar Wilde...

No crec que Fernando Pessoa, per molt gran que sigui, passejant entotsolat pels carrers de Lisboa que el duen al despatx on encetar l’enfadosa feina de tots els dies del món, donés per a res més que un curtmetratge, seguint aquest patró.

Però això provoca que el públic menys avesat a les arts hi vegi una imatge distorsionada de l’escriptor, el músic o el pintor. I els qui exerceixen la seva tasca en el major dels anonimats, convençuts que la seva carn literària no és material d’exposició pública, i menys la pròpia carn? Un exemple en són els intel·lectuals catalans. La majoria dels nostres grans noms del passat esdevenen pobres diables amb vides normals i corrents, ratllant la subsistència; l’altra part són burgesos aposentats de vides regulars i satisfactòries d’on extreien, de tant en tant, temps per pulir el seu talent.

D’anys ençà, Enrique Vila-Matas viu obsedit amb els escriptors Bartleby, personatges anònims amb la mateixa facilitat per escriure que per deixar-ho de fer. Robert Walser, per exemple, va acabar desapareixent completament de la vida pública, fins a l’extrem més desquiciant. En el fons, l’home passa i amb molta sort deixarà un bon munt de pàgines per rellegir. El que menys l’interessa al cinema i el que més valor hauria de tenir per a nosaltres.

"Sense nosaltres" (poema)

Sense nosaltres

El món hauria de girar sense nosaltres,
fer-se i desfer-se seguint la bufada dels dies,
de la natura, de l'adventici, movent per delit
els elements, que no hi hagués res de forçat
o d'arbitrari establint uns cicles tan falsos
(data d'entrega, horaris de visites, generacions).
Com fantasmes xinesos fent repicar fustetes
de so agut i tou com el riure d'un infant.
Amb ànima transparent, vagarejant
per rierals que la tempesta mai desborda.

Tant el poema com la fotografia són de la meva creació, espero que us agradin...

L'impronunciable Josef Skvorecký

La literatura dels mal anomenats (per a Kundera) països de l'Est m'està donant bones sorpreses els darrers temps. Sebald, Zagajewski, Szymborska, el mateix Kundera... Pàlid com sóc i amb un posat melangiós d'humor corsecat per massa fred i autocompassió, qualsevol diria que he descobert les meves vertaderes arrels, si no fos que per part de pare tomben més cap al sud del que es podria imaginar.
Qui és Josef Skvorecký? Fins fa quatre dies, per a mi un més dels noms impronunciables d’aquelles terres orientals. Txec, desencantat dels règims totalitaris (en l’extinta Txecoslovàquia va viure primer sota ocupació alemanya durant la Segona guerra mundial, després sota el règim comunista dut pels soviètics), gran amant del Jazz, la seva escriptura és una riuada imparable de subordinacions i acumulació de pensaments. Perseguint la plasmació de caràcters morals, l’escriptor txec (ara resident i amb passaport del Canadà) envolta als personatges d’una atmosfera asfixiant i anguniosa, més enllà dels règims polítics subjacents, alimentada per les persones més amorals, diana de les seves crítiques.
“...perquè jo, realment, no sabia què era allò, aquell mestre que tota la vida havia proclamat alguna mena de moral, sense seguir però cap llei, ni la de Crist, ni la de Marx, vivint sense moral, fins i tot sense la moral de l’animal humà, per al qual és vàlida l’eterna llei del ramat –el que no vols que els altres et facin a tu, no ho facis tu als altres-, que vivia sense orientació ni contingut, era només un sistema d’intestins i reflexos, més miserable que un petit talp sedós...”
Proa té publicat el recull El saxo baix, la meva petita descoberta. Valen la pena “Red Music”, un assaig on explica la seva passió pel jazz i com aquesta música el va salvar de jove, i la nouvelle “La llegenda d’Emöke”, un apassionant tour de force narratiu on se’ns explica la competència entre un jove bohemi i un detestable mestre de províncies per acostar-se a una jove inaccessible i estranya anomenada Emöke. “El saxo baix”, el darrer text, se m’ha caigut de les mans, però: el seu desbocament verbal arriba a límits exagerats en un moment crucial del relat, quan un jove amant del jazz pot tocar un saxo baix enmig d’un escenari de malson. Una imatge lynchiana (deixeu-me recórrer al cinema per deixar en pau la memòria del pobre Kafka), que es perd per al meu gust en un excessiu dilatament.

Un cafè amb en Jaume Benavente

Una persona afable, bon conversador i que sap quin és el seu lloc dins el món literari. Així podria definir en Jaume Benavente, l'escriptor amb qui he compartit avui un cafè al seu estimat barri de Sant Andreu, d’aquells on –cada vegada menys, al seu pesar- queden racons de la Barcelona pre-olímpica, la Barcelona menestral potser menys cosmopolita però no per això menys humana.
L’excusa ha sigut una entrevista que podreu llegir al proper número d’Atenea (tranquils, ja us avisaré quan surti), per publicar –si tot va bé- al mes d’abril. Una bona ocasió per parlar del seu nou llibre, L’ajudant de Kepler –que ja podeu trobar a les llibreries-, editat per Proa, un nou intent de dinamitar les fronteres entre els gèneres –llibre de viatges, dietari, ficció i realitat es confonen delerosament-, un camí literari que recorre seguint les influències de lectures com Kundera, Sebald o Canetti, de qui n’és un fervent admirador.
Però en Jaume és molt més que els seus llibres, i la seva visió del món literari, les seves coneixences o els seus anys joves de bohèmia, que recordava entre la nostàlgia i la diversió –evocant la figura d’un esprimatxat anarquista que s’autoeditava els primers llibres de poesia- han arrodonit la conversa. I una reivindicació al voltant d’internet: la possibilitat d’establir un lligam entre l’autor i els seus lectors. Fa cosa de dos anys vaig publicar una ressenya sobre el seu Nocturn de Portbou que el va alegrar i el va decidir a enviar-me un mail. Els curiosos “links” amb en Xulio Ricardo Trigo, el Violinista Celest, també ens han empès a concloure que internet, si no el futur, sí pot esdevenir una eina important perquè els bojos per la literatura ens posem en contacte. L’epístola, per sort, torna a estar de moda, encara que sigui cibernètica.