Viure i escriure


Cada dia em costa més llegir literatura de ficció. És clar que la línia que separa la biografia de la fantasia és ben fina i a vegades la proposta de l’escriptor les difumina i confon el lector. Sóc a punt d’acabar els Viatges amb Heròdot de Kapuscinski i ja m’espera El professor de Frank McCourt. No he llegit res de l’autor de Les cendres d’Àngela, però sí que m’han parlat de la seva tendència al sentimentalisme. Espero que no sigui la típica crònica en què el professor es guanya el cor dels alumnes a través de la humilitat i el descobriment de tota una sèrie de valors que fins llavors no havien tingut en compte, perquè llavors sí que haurà creuat la línia, i no pas en benefici de la versemblança. Ja ens han volgut enganyar massa vegades amb clubs dels poetes morts i altres galindaines.

També el món del còmic m’ofereix recorreguts vitals, com el Cuaderno de viaje de Craig Thompson, on l’autor narra les seves vivències europees i marroquines, les seves reflexions i els seus neguits.

Un dels exercicis habituals en els cursos universitaris sobre literatura que fan als campus dels Estats Units és la narració autobiogràfica. Potser per això les primeres novel·les que s’hi publiquen pateixen d’aquest excés.

La literatura és un exercici egocèntric, narcisista, exhibicionista i massoquista. El lector, per la seva banda, és un voyeur, un xafarder impenitent, un insegur i indecís que busca la redempció de les seves neures a través del que llegeix. La literatura comunica a persones amb unes necessitats obsessives i malaltisses. M’incloc en el joc.

Na Zita llegeix Bukowski, Mujeres. Li agrada, tot i que em dóna la raó que tanta transgressió i decadència acaben per convertir-se en quelcom mecànic i avorrit per repetició. La fórmula Bukowski s’esgota quan observes que el seu objectiu és reproduir la seva baixada als inferns seguint la senda del periodisme Gonzo. Suposo que sentir picar la seva vella màquina d’escriure reproduint o refent les seves experiències li resultava una feina fàcil i fins a cert punt balsàmica. Per al lector, però, només li pot suposar més carnassa per al seu cantó morbós o per comprovar les diverses cares de la degeneració humana. Potser Pessoa tenia una vida més mortalment avorrida, però la seva literatura no és menys autobiogràfica i demostra unes vivències més intenses, riques i extenuants.

Comentaris

  1. Em sembla ve la definició de literatura que fas, però no així la del lector. Tots els lectors som xafarders i voyeurs de mena, és cert, inquiets i tastaolletes, promiscus de mena si vols, potser indecisos a cops, però no insegurs ni volem redimir cap sentimetn de culpa! Osti, la literatura no té tant de poder! Ni els lectors som tan beneits. Si de cas, som còmplices en un mateixa causa.

    ResponElimina
  2. Ep!, ja sé que "ve" s'escriu "bé". No es pot picar tan ràpid...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada