Umberto Saba


Llegeixo: "autor lírico de escasa formación cultural que vivió primero al margen y después de espaldas a toda innovación poética. Aunque su obra parece una continuación de la lírica postromántica, a Saba debe reconocérsele un gran talento poético y una voz personalísima generada en la poesía crepuscular." M'encanta el to condescendent de l'articulista per referir-se a un escriptor que, en principi, i simplement per motius estètics, sembla que no li interessa gens. Déu n'hi dó.

Però a mi sí que m'interessa. La seva actitud esquerpa davant la intel·lectualitat i l'autodidactisme me'l fan un personatge interessant. Si bé la seva poesia pot ser considerada menor, postromàntica i poc ambiciosa, se'm fa propera a través d'un llenguatge planer i íntim, d'una calidesa malgrat el dolor que traspuen les imatges retratades. Perquè Saba és un retratista del món que viu i que l'envolta. La melangia, la ingenuïtat i les sensacions són el filtre per on tamisa aquest món per servir-nos-en una visió personal.

Hivern
És de nit, ruïnós i hivern. Un xic
alces la cortineta, i mires. Vibren
els teus cabells salvatges, l'alegria
et dilata de sobte l'ull negrós;
que allò que has llambregat -era una imatge de
l'acabament del món- et reconforta
el cor íntim, l'escalfa i el complau.

Un home s'aventura per un llac
de glaç, a la claror d'un llum torçat.

Comentaris