Poesia amorosa


"No escrigui poemes d'amor! Defugi, sobretot, formes massa corrents i habituals. Són les més difícils de totes, perquè cal una força gran i madura a fi de donar quelcom de propi on apareixen en gran nombre tradicions bones i, en part, brillants."

Rainer Maria Rilke ho deia ben clar i Cartes a un jove poeta em va servir per saber què no havia de fer si em dedicava a escriure la meva poesia. Ara mateix em trobo dolçament alienat per la plenitud de la meva tercera relació sentimental (i espero que definitiva). I segueixo negant-me a omplir papers amb les vivències d'aquests dies. M'assedego, em sensualitzo, em consumo com a ésser humà... però la seva matèria sempre serà massa rígida, capquadrada i evident com per extreure'n res d'interessant. S'ha de tenir molt de talent per encarar l'amor i sortir-ne victoriós, amb un munt de poemes entre les mans dignes de recordar. És ben curiós que un dels sentiments humans més nobles i generals sigui el més difícil de tractar.

Aquest mes em toca formar part del jurat de la revista on escric. La majoria de participants són gent jove amb aspiracions a poeta o narrador, totes elles ben respectables. Però molts cauen en aquest error que, de tan evident, no el veiem: l'amor com a matèria d'escriptura. Un error que no fa més que reafirmar-me la convicció de Rilke. I, en canvi, tots aquells poemes o relats que em parlen de les petites coses, de les vivències i les sensacions que pateixen en la vida diària els seus protagonistes m'atrapen a l'instant i em fan atorgar-li el benefici de la consideració i el vot per a la següent fase. Deu ser, doncs, qüestió de subtilitat. Cal desaprendre abans d'aprendre.

Per cert, la fotografia és de la Zita Vehil.

Comentaris

  1. Tens raó en això de l'error en què cauen els joves poetes. Però deixa'ls caure-hi perquè és un mal que cal passar.

    Cites a Rilke, el gran mestre de la poesia amorosa! Coneixes d'ell "La cançó d'amor i de mort del corneta Christoph Rilke"? Quan diu:

    "No hi ha res que sigui contra ells: cap ahir, cap demà; perquè el temps s'ha esfondrat. I ells floreixen de dins les seves runes.
    Ell no demana: el teu marit?
    Ella no demana: el teu nom?
    Sí, s'han trobat a fi d'ésser un nou llinatge l'un per l'altre.
    Es donaran cent noms nous i tornarana llevar-se'ls com qui lleva una arrecada".

    Sublim.
    És lògic que els joves vulguin imitar-lo.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada