Els ventres de la terra


Llegir un llibre com Els ventres de la terra pot convertir-se en una experiència reveladora per a algú com jo, urbanita entotsolat en el melic del món modern en què s’han convertit les nostres ciutats. Sempre hi ha hagut una abundant producció literària catalana sobre el món rural, sobre la contraposició ciutat/camp, però el debut de Francesc Serés l’any 2000 (finalista del premi Pere Calders), quan només comptava amb vint-i-vuit anys, és una oportunitat per descobrir una veu que, malgrat la joventut, sap el que es fa, com si fos un autèntic veterà de talent i idees clares. La seva mirada se centra en retratar la fi d’un món. Si el títol remet a la vida, els contes (o relats, o capítols, com volgueu, atesa la peculiar estructura del llibre) prefereixen parlar de la mort. Dos fragments esdevenen excel·lents i situen Serés per damunt de la mitjana: “Sentir. El banc dels esguerrats” descriu els freaks del poble, deficients mentals, coixos i sordmuts que formen part del seu paisatge, de la vida habitual, i de la memòria dels vilatans; “Beure. Cadascuna de les ampolles d’aigua” pren els objectes com a dolorosos recipients de la memòria, receptacles de vides i històries que es despleguen amb la calma de l’últim adéu.

Els ventres de la terra és un llibre replet de fragments subratllables, una prova potser ingènua però que em serveix per confirmar la vàlua d’un llibre. És un cant a la memòria d’un temps extingit i la demostració que Serés és un autor amb les idees clares, que pretén bastir un món literari propi els fonaments del qual són aquesta obra breu però intensa.

Aquest no serà el darrer post sobre Serés al llunÀtic. Se m’ha obert la gana i encara em queden dues obres més que conformen la trilogia De fems i de marbres.

Comentaris