Solitud


Som estranys de nosaltres mateixos. Sembla increïble que desconegui tants llocs de Barcelona, una ciutat que tinc tan propera geogràficament. Per això aquest estiu aprofito per conèixer-la millor. La feina, la revista i les amistats fan que els darrers dos anys faci servir Sabadell com a dormitori i visqui la major part del temps a la capital catalana.

També sovintegen els viatges en tren. No suporto els automòbils, de fet no tinc ni carnet de conduir. El tren et permet viatjar relaxadament, amb un llibre entre les mans. Aquests dies llegeixo Solitud, de la Víctor Català, i em sorprèn que en tants anys de formació acadèmica com tinc, encarada cap a la filologia catalana, no hi hagi ensopegat mai. Com tampoc ho vaig fer a la universitat amb Espriu, Estellés, Pedrolo i tants d’altres. El maleït academicisme, els cànons per damunt d’altres raonaments estètics. La universitat és necessària però no imprescindible. Potser és millor així, i el desenvolupament de l’esperit crític depèn només del nostre olfacte.

Tanco Solitud i em passejo pel barri gòtic, sobretot pels carrers que envolten la catedral. La ficció literària és substituïda per la realitat: tot sol, amb dues hores ben bones abans de la cita, recorro els carrerons, observo la gent, escolto els músics que de tant en tant soprenen amb alguna cosa més que quatre acords esgarrapats per demanar almoina, descobreixo espais deliciosos com la placeta de Sant Felip Neri. Llàstima de la humitat que ens amara, llefiscosa i persistent. No corre ni gota d’aire.

El sentiment de solitud és terrible quan es tracta d’una massa fosca que ens envolta amb una impermeabilitat absoluta. Però és una delícia quan es tracta d’un vel fi que et permet observar el món amb uns altres ulls. Més relaxats, més atents, menys lligats a la dependència dels altres.

Comentaris

  1. vladimir1:30 p. m.

    David,

    sí senyor. Comparteixo el teu enamorament per la placeta de Sant Felip Neri, bon lloc per a fumar-hi un puret.

    El tema de la solitud és llarg, espès. Crec que el més important és considerar si és un sentiment forçat o voluntari. Al respecte, un comentari del Pesoa: no estic sol, tinc amb mi tots els somnis del món (si fa no fa).

    Si del que es tracta es d'observar el món amb uns altres ulls, jo et recomanaria unes copetes d'anís o bon moscatell: relaxen, inspiren i ens ajuden a entedre d'una manera dolça l’absurditat del camí.

    ResponElimina
  2. A mi tb m'agrada molt la Plaça Sant Felip Neri. En un moment pots passar del bullici a la calma. L'ultim cop q hi vaig ser, vaig prendre un té a la terrassa de l'hotel Neri mentres escoltava l'agradable soroll de la font i observaba els forats de bala de la paret de l'esglesia fets a la guerra civil.

    ResponElimina
  3. Anònim8:34 p. m.

    Et felicito per la lectura que fas: quin privilegi descobrir-la.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada