Grup salvatge



La violència en el cinema no és que m'atregui gaire, però reconec que davant d'un gran treball deixo de banda amb facilitat els moralismes. Sobretot si la pel·lícula diu més del seu director que no pas per l'argument o la realització, com passa amb Grupo salvaje de Sam Peckinpah. Dura, violenta, crepuscular, aquest cant a l'autodestrucció té alguns moments realment il·luminats, com quan els protagonistes s'adonen del seu vertader destí. A Peckinpah el seduïen els outsiders, homes incapaços d'encaixar en el món real, que veien i vivien el revers de la vida. De fet, tal com explica el DVD extra que acompanya la pel·lícula, els seus films eren l'extensió de si mateix, l'espai material on exorcisar els seus dimonis interiors. Buscar-ne una certa bellesa a tot plegat va ser el seu objectiu, i ho va trobar en aquesta capacitat de "fer el que toca" fins en els personatges més immorals (que no amorals). Tots ells segueixen unes regles pròpies que es troben en les bases de les relacions humanes: la fidelitat a un mateix i als companys de fatigues.

Si Peckinpah hagués sigut escriptor enlloc de cineasta hagués esdevingut un còctel de Jim Thompson (autor de novel·la negra a qui va adaptar a La huida), Bukowski i Coetzee. O qualsevol altra combinació. Però sempre tenint en compte aquells artistes que es mouen en la corda fluixa, atrets per la cara més fosca i polsegosa de l'ésser humà. Perquè això també és qüestionar-se la nostra naturalesa.

Detesto la gratuïtat, prefereixo la nostàlgia, el romanticisme i la malenconia per mirar-me el món més que no pas la ironia o la duresa. Però si l'art és al capdavall l'exploració del nostre ser, no podem rebutjar una mirada que posa el dit a la llaga només perquè tinguem la pell massa fina.

Comentaris