El bes de Munch



Tinc una estranya obsessió amb les pintures del noruec Edvard Munch. En una de les meves darreres visites a Barcelona he comprat un llibre dedicat a la seva vida i obra, amb làmines que reprodueixen la majoria dels seus treballs. "El crit" és el més famós però també un dels que menys m'agrada: hi poso per davant "Vampir" , "Cendres" o un dels meus darrers descobriments, "El bes". En ell, una parella es fon en una sola forma, diluïda i vibrant, per obra i gràcia de l'intens instant que comparteixen.

De tornada a casa reprenc Solitud, i em sorprèn trobar un passatge que em porta al cap el quadre de Munch. Es tracta del capítol anomenat “Rondalles”, on el pastor conta a la protagonista una llegenda muntanyenca d’un home sant, eremita, vençut pel bes d’una fada. Tota la llegenda es basa en les constants temptacions (diners, poder, saviesa) i com, al capdavall, és la carn la pitjor de totes elles. Però sisplau, no siguem moralistes. Donguem-li la volta al mitjó: i si fos el bes la pulsió que representa Munch en el seu quadre i que uneix les ànimes dels amants? És un moment de màxima concentració de la passió, transcendent i original quan segella la realitat del que senten tots dos.

L’esperit i la carn són indestriables, pesi a qui pesi. L’acceptació, el gaudi i la recerca de l’equilibri és el millor dels propòsits. La resta només és literatura.

Ara deixeu-me ser frívol. Reconec que tot plegat sona una mica cursi...

Comentaris

  1. "L’esperit i la carn són indestriables, pesi a qui pesi. L’acceptació, el gaudi i la recerca de l’equilibri és el millor dels propòsits. La resta només és literatura." Totalment d'acord, David, totalment d'acord... :)

    ResponElimina
  2. Prefereixo el Bes, de Klimt!

    ResponElimina
  3. M'has descobert aquest petó.
    I també m'ha captivat.
    Gràcies.
    L'amor és l'únic que té capacitat de donar sentit al que no ho té.
    Encara que soni cursi.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada