Dublinesos


Mai entendré el funcionament de la nostra sensibilitat. Retrat d’un artista adolescent té una primera part molt bona, però la resta del llibre em sembla avorrida i pretenciosa, sobretot en els discursos religiosos i el debat moral interior de l’Stephen Dedalus. En canvi, Dublinesos em desperta fervor i admiració. Un James Joyce en estat de gràcia, just i mesurat, amb un estil sòlid i una veu profunda que retrata Dublín a través de personatges extrets de les classes populars. Els detalls d’un món que formen aquest trencaclosques d’errors, decepcions, dureses i extraviaments. Els detalls d’un món tan llunyà però tan proper a la vegada.

Crec que Retrat és l’interiorització, la mirada de l’autor cap endins. En canvi, Dublinesos és en Joyce observant el defora, el món que l’envolta. Potser Ulisses és l’intent d’unificar ambdues mirades, encara que parlo sense coneixement de causa. Sigui com sigui, em guanya més el Joyce recreador d’un univers personal que no pas el Joyce amb ínfules d’experimentació. Sense ànim de menyspreuar els seus encerts, aire fresc per a la novel·la del segle XX. Qüestió de gustos.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada