Suant l'estiu a Girona (IV)


A Sants sempre hi ha un gabadal de gent pintoresca. Mentre dino un entrepà i espero el tren de les 13.25, em fixo en tot el que puc. Avui he ensopegat amb un senyor d'una seixantena d'anys que em resultava familiar. Envoltat de tres voluminoses maletes, seia mentre llegia el US Today. Ja sé a qui em recordava: era clavat a l'Alan Alda. Me l'imagino explicant a les seves amistats el viatge a Europa, tal com feia l'Alda a Misteriós assassinat a Manhattan quan, al cotxe, recordava amb la Diane Keaton una estada a França. el que no puc imaginar-me és què pensa de la guerra d'Iraq o del suport del seu govern a les accions criminals dels israelians al Líban.

Llegeixo el "Més Sabadell", un diari gratuït, i ensopego amb una entrevista a la filla del poeta sabadellenc Joan Oliver. M'agrada tant que decideixo penjar-ne els millors fragments al llunÀtic.

Entrevista de Laura M. Saus:

El seu pare es va caracteritzar per ser un gran poeta però també un homa amb profund vessant polític, evidentment marcat pel context de l'època. Què en pensaria del món en què vivim?
Segurament s'esgarrifaria de moltes de les coses que han succeït. Crec que no li agradaria massa la pseudodemocràcia en què vivim. A més, ell va portar fins a l'extrem les seves idees i els seus valors polítics, a diferència de molts dels personatges del moment.
Era una persona clarament d'esquerres i català...
Ell tenia un concepte molt clar: el catalanisme. En Joan Oliver era català i d'esquerres, i les etiquetes que li posessin els altres li eren igual.
(...)
Imagino que també en l'educació de la seva única filla...
Vaig tenir una professora particular fins ben entrats els deu anys perquè el pare no volia que anés a una escola on m'obliguessin a aprendre el castellà. Després, quan va tocar, em va matricular al Liceu Francès. Em va dir: "nena, si no pots estudiar en català, estudiaràs en francès, que és la llengua de la cultura".
Això és, veritablement, dur les conviccions polítiques fins a l'extrem. Però no és una mica reaccionari negar-li la possibilitat d'aprendre una llengua que, al capdavall, permet que ens comuniquem?
No ho crec. el castellà jo ja el sabia parlar, gràcies a la minyona. Senzillament, em vaig centrar més en la llengua del nostre país. A més, no tinc cap mena de queixa de l'educació que vaig rebre del pare. Quan vaig arribar al Liceu i vaig explicar els llibres que havia llegit... Es van quedar bocabadats.
(...)
El seu pare li havia destacat l'obra d'algun poeta del país?
Salvador Espriu. L'admirava. No només com a escriptor, sinó també com a amic. Sempre deia que era una persona "íntegra, preocupada pel país i, des del punt de vista literari, el millor poeta del país". Crec que el reconeixement era mutu.

L'entrevista amb la Sílvia Oliver segueix, però aquestes respostes m'han semblat prou interessants com per fer-ne un estracte. La resta potser és més anecdòtica: referències a la duresa de l'exili a Xile, la duresa del retorn al país, el seu posicionament davant el franquisme...

Comentaris

  1. Ens fan molta falta Peres Quarts. Pel seu sentit de l'humor i pel seu radicalisme democràtic i desacomplexadament independentista.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada